UN ERROR QUE ET POT CANVIAR LA VIDA.

UN ERROR QUE ET POT CANVIAR LA VIDA.

El Víctor era un noi responsable. Els seus pares estaven orgullosos d’ell, ja que era un noi que ajudava a casa i mai els portava problemes. Es portava bé a l’escola i no era de suspendre res.
Era un noi al que li agradava molt anar amb els amics de sempre, amb els que havia compartit les joguines en la seva infància. Solien jugar en el parc del seu barri, algun partit de futbol, o bé anaven a casa d’un d’ells on podien jugar a la play, escoltar música… passar l’estona tots junts.
Els anys anaven passant, però per a ells no canviava molt la situació. Sempre estaven tots junts passant tots els moments gaudint-los al màxim, i sempre els mateixos: l’Àlex, la Sandra, el Xavier, la Paula, el Marc, la Eva, la Paula, el Sergi i el Víctor. Els caps de setmana (alguns) i durant el major temps de les vacances també hi era la Marta.
Al Víctor, des que era petit sempre li havia agradat la Paula. Li encantava la seva timidesa i la seva manera de ser. Li agradava que sempre que tenia un problema o li preocupava alguna cosa fos ella allà per ajudar-lo a solucionar-ho, o simplement per animar-lo. Per ell, era una d’aquestes persones que només amb la seva presència li treia un somriure de la cara, que li feia una abraçada quan la necessitava, i això li encantava. Tot i que feia molts anys que es coneixien i que s’ho explicaven tot, mai s’havia atrevit a dir-li el que sentia ja que tenia por de perdre-la; per ell era més important una amistat de tota la vida que dir-li el que sentia i que res tornés a ser el que era, que canviés la situació, era el que més el preocupava.
Junts van passar el parvulari, la primària i quan finalitzessin les vacances començarien junts un nou camí, la secundària.
Per ells, començar l’institut era una experiència nova; i la volien passar junts. Tot i que potser quan acabessin l’ ESO, potser agafaven camins diferents en l’àmbit d’estudis, però ells sabien que sempre seguirien junts com amics.
Van gaudir de les seves vacances tan com van poder: van anar a la platja, d’excursió pel camp, d’acampada, etc. Tot hi que es van acabar les vacances, ells van continuar amb unes ganes impressionants, aquesta vegada per començar l’institut, aquesta nova experiència que podrien viure tots junts encara.
Vivien en un barri molt petit, dins d’un petit poble. Només hi havia una escola i un institut, així que els companys eren gairebé els mateixos de la primària, excepte d’algun repetidor o d’algun que havia vingut d’algun poble del voltant. Van passar les primeres setmanes amb moltes ganes, unes ganes que es van anar acabant poc a poc, però suposo que és el que ens passa gairebé a tots, que només són les primeres setmanes, el llevar-se d’hora, els deures, els exàmens… Van gaudir de les vacances quan les van tenir i van passar el curs bastant bé. Tots el van aprovar, i a l’estiu van tenir a la Marta tots els dies, ja que aquest any és quedaria allà durant totes les vacances. Van gaudir-les com sempre havien fet, amb moltes ganes de passar-s’ho bé i de que no acabessin mai. Però com sempre, van acabar. Van començar segon, i com sempre, el van començar amb moltes ganes que es van anar acabant. Desitjant que comencessin les vacances, per poder descansar una mica de la rutina, i per poder veure a la Marta, ja que amb els deures i els exàmens, ja no hi anava tots els caps de setmana.
Van arribar les vacances de Nadal, i van celebrar com sempre la seva festa nadalenca de tots els anys. Van adornar el seu “local”. Es consideraven una família, així que a sota de l’arbre de Nadal, estaven tots els regals que s’havien fet entre ells.
Quan van acabar les vacances, va tornar la rutina de sempre. Cada cop era més difícil, i encara que no tenien molt temps lliure el que tenien el gaudien al màxim. Aprofitant les poques estones, i sobretot els caps de setmana.
Durant les vacances de setmana Santa, va arribar al barri una nova família, entre ells un nen de la seva edat, així que ells es van apropar i s’hi van presentar. Com que era un barri molt petit, i ell no coneixia a ningú, va començar a anar amb ells.
Es deia Ivan, vivia a Barcelona però la seva mare s’havia casat amb un altre home i havien vingut a viure a aquest petit poble, per tenir més intimitat i que ningú es fiques pel mig. També van venir les filles d’ell, més petites encara.
Era un noi bastant diferent d’ells, tot i ser de la mateixa edat parlava d’una manera com si fos més gran, amb un vocabulari ple de paraulotes, i sempre les utilitzava per dirigir-se a tothom. S’intentava fer el graciós fent bromes que no tenien gràcia, però com que al principi li reien totes, es va acostumar. És creia el millor.
Va començar l’institut, quan van arribar es van trobar amb un company nou a la classe, l’Ivan. No feia res, contestava als professors, suspenia tot, insultava als altres companys, s’escapava de l’escola i alguns dies ni hi anava, feia campana. Es va començar a ajuntar amb els grans de la ESO, i va deixar de anar amb el Víctor i tota la colla, però per ells va ser el millor.
Aquest any, el Víctor s’havia decidit per explicar-li a la Paula tot el que sentia, encara que canviessin les coses, però no podia seguir més temps sense dir-li. Un dia, la va acompanyar fins a casa seva, desprès de l’institut. Estaven tots dos sols, i abans d’arribar al carrer on ella vivia el Víctor la va aturar. Tenia que parlar amb ella, explicar-li tot i aquell seria el moment. Va començar, però ella no el va deixar acabar, és va llençar i li va fer un petó. El Víctor tot sorprès, la va abraçar. Era el dia més feliç de la seva vida, va sortir tot com ell no s’imaginava, perfectament!
Tota la colla es va alegrar moltíssim de la notícia, ja que tant el Víctor com la Paula sempre estaven amb la mateixa història, però cap dels dos s’havia atrevit mai, ella per la seva timidesa, que tant li agradava al Víctor, i ell per la por que tenia de perdre-la com amiga.
Van acabar el curs, però aquest any no tenien gaires ganes. Seria un estiu diferent, sobretot pel Víctor. Marxaven tots de vacances durant un mes o més, i es quedaria ell sol al barri. Seria estrany, estar tot sol allà, sense els seus amics. Com el gaudiria? Es preguntava constantment, sense veure a la Paula, i als altres… No podria. No volia quedar-se tancat a casa, així que va sortir a donar una volta, tot sol. Es va trobar amb l’Ivan. Feia molt de temps que no el veia, ja que havia deixat d’anar a l’escola. Es va apropar tot interessat del perquè, i li va preguntar. Van estar una estona parlant i l’Ivan també li va preguntar que perquè estava tot sol, com era que no anava amb la seva colla ni amb la Paula. Li va explicar el que havia passat. L’Ivan, al veure’l tot sol, el va convidar perquè anés amb ell i els seus amics, encara que no els coneixes els hi presentaria, i segur que riuria molt, i no s’estaria tot sol. Tot i no tenir moltes ganes de passar la tarda amb els grans de l’escola, ni tampoc amb ell, va acceptar la invitació, i tots dos van anar fins a un parc on es solien ajuntar sempre l’Ivan i tots els seus “amics”.
Els primers dies s’ho passava bastant bé. No estava acostumat a anar amb gent com ells, però la veritat és que reia bastant amb ells.
Van anar passant els dies, i cada cop és va anar incorporant més al grup. Tots fumaven, i un dia li van donar un cigarret perquè ho provés. Ell no s’hi va negar. En el poc temps que havia estat amb ells es va anar mentalitzant, cada cop més, que li agradaria ser com ells. Veia que tot el que volien ho feien, i que no hi havia ningú que li impedís, ni els pares, ni els amics, ningú. I com és de imaginar, es va enganxar al tabac, i va començar a ser un hàbit per ell. Després del tabac va començar a provar l’alcohol en les festes que ells mateixos es muntaven; i finalment els porros. Durant un mes i mig, es va oblidar completament dels seus amics de veritat. Els seus nous “amics” li van canviar la manera de pensar, la manera de ser, la manera de comportar-se.. li van canviar tot.
Amb els seus pares va començar a ser impertinent, marxava quan volia i tornava a les hores que volia. No feia cas del que li deien, i els va començar a tractar amb insults, amenaces, etc. No volia que ningú li digués el que tenia que hauria de fer, i menys els seus pares.
La primera en tornar de les vacances va ser la Paula, però no se’l va trobar en molt bones condicions. El primer que va fer va ser anar a casa del Víctor. Els seus pares no hi eren, i la seva germana petita tampoc. La porta estava oberta, i al menjador hi havia un grup de nois i de noies borratxos i fumats. Estaven tots estirats al terra, mig adormits, mig morts, ella no ho sabia. És va quedar parada, apart, tota la casa estava feta una porqueria, i abans de continuar mirant i anar a buscar al Víctor va trucar als seus pares, ja que ell no li agafava. Va contestar la mare, la germana del Víctor es trobava malament i van marxar a l’hospital, on estava ingressada. Havien deixar sol al Víctor a casa seva, però el que no s’esperaven era que hagués muntat una festa, i que tots estarien en aquelles condicions que li havia explicat. La mare d’ell li va explicar tot, que el Víctor havia canviat molt, i tot era per culpa de l’Ivan.
La Paula va tornar a entrar a la casa i va pujar directament a la habitació del Víctor, però el que ella no s’imaginava és que se’l trobaria al llit amb una altre. Va sortir plorant, no va poder ni dir-li res, ni tan sols despertar-lo. Va baixar les escales i va marxar. Quan la seva mare li va explicar tot, no s’havia imaginat que hagués pogut canviar tant, no s’ho podia imaginar, no d’ell.
Van passar dos dies, tot i que la mare del Víctor li havia explicat que la Paula havia estat a la casa, i que l’havia vist en aquelles condicions, el no va fer l’intent d’anar a parlar amb ella. Quan van passar un dies, el Víctor va tornar pel matí de festa, i es va trobar a la Paula a casa seva. No li va fer cas, i va anar directament cap a la seva habitació. Ella va anar darrere seu. Li demanava una explicació, sobretot de la situació de que ell estigués amb un altre al llit. Ell no li feia cas, i va tancar la porta i la va llençar al llit i es va llençar a sobre. Ella no volia això, simplement volia una explicació, però ell no li va voler donar, així que ella ho va acabar tot, i el va deixar.
A ell no li va importar. Van tornar tots els seus amics, i al veure’l es van quedar parats, de que hagués canviat tant. Va començar l’escola i el Víctor va fer el que feia l’Ivan, res. Els seus pares estaven farts, no sabien que fer amb ell, ho suspenia tot, molts dies no anava a l’escola, l’expulsaven per mal comportament, per baralles, etc.
Va tenir una nova novia, la Sílvia. Ho feien tot junts, estaven sempre junts. Els pares del Víctor no l’aguantaven, però ell la portava a casa seva a dormir, per menjar, per tot. Es creia la millor, la que manava allà, i va amenaçar als pares d’ell perquè no s’hi fiquessin en la seva relació. Va posar al Víctor en molts problemes, en moltes baralles, en problemes amb la policia, etc.
Havia canviat tant el Víctor, que va arribar a aixecar-li la mà a la seva mare per defensar a la Sílvia. És va escapar de casa, i se’n va anar a viure amb ella a un petit pis que van ocupar. Va passar més d’una nit a la comissaria, i més d’un cop. Tenia antecedents per consum de drogues, per baralles, etc.
Una nit, com gairebé totes les nits, van anar de festa. En el mateix parc de sempre, van veure, van fumar, etc. Van venir tres dels seus “amics” amb un cotxe que havien robat. Ell era dels únics que s’havia conduir, ja que el seu pare l’havia ensenyat de petit. Li van demanar que l’amagués, i ell va pensar que el millor lloc seria casa seva. Era de nit, anava borratxo i drogat, però no li va importar. La policia el va aturar per fer-li un control, però ell no es va parar. Va començar a accelerar i cada cop anava més ràpid, no veia la carretera, però ell sabia que estava anant pel camí correcte. Va arribar a un semàfor, però se’l va saltar. En aquell moment passava un camió, i van tenir un accident.
En les pitjors condicions, el Víctor va passar-se un mes i mig en coma. Quan es va despertar, encara estava allà la policia, esperant alguna explicació, però ell es va negar.
Van passar els dies, i allà no anava ningú a visitar-lo. Els seus pares no li parlaven, tot hi que no es movien d’allà ni un moment.
La seva sensació, és que havia estat durant un mes i mig mort, i que havia vist passar la seva vida a través d’imatges. Les que més es repetien eren les de quan era petit, amb el seu millor amic, el Marc, amb la Paula, amb tots els seus amics.
Va estar més de dos mesos ingressat, i en aquells moments és quan més sol es va trobar. També, va ser quan es va adonar de tot el que havia perdut, de tot el que havia canviat. Trobava a faltar als seus amics, i els seus pares.
Un dia, li va demanar a la seva mare si podia parlar amb ella, abans de que ella contestés, ell va començar a parlar. Sabia perfectament ho malament que ho estava passant per culpa seva, sabia que li havia fet molt mal, i estava arrepentit. Li va demanar perdó mil vegades. La seva mare les va acceptar. Coneixia al seu fill, i estava segura de que tornaria a canviar, aquest cop per a millor, de que tornaria a ser el mateix de sempre.
Però ell no ho veia tan fàcil. Li va explicar a la seva mare que en aquest temps que havia estat a l’hospital, havia vist la seva vida en imatges, que s’havia adonat de que els trobava moltíssim a faltar, tant als seus pares com als seus amics. Els necessitava, s’havia equivocat, i no sabia com fer-ho per demanar perdó, sobretot als seus amics.
Per a ell, ajuntar-se amb el Víctor, va ser un error, un error que li havia canviat la vida, que l’havia deixat sense amics, que li havia fet perdre-ho tot. La seva mare l’animava, de que els seus amics de veritat encara l’estimaven, de que sempre els tindria al seu costat, sobretot a la Paula, perquè allò si que eren amics, i no els nous que tenia. Els havia deixat de banda per culpa d’ells, però es va proposar demanar-li perdó quan sortís de l’hospital.
Va sortir de l’hospital. Ell volia anar al “local” per parlar amb ells, per arreglar-ho tot. Sabia que seria difícil pels altres, però entendria que els costés perdonar-l’hi, però ho intentaria, i no es rendiria. No el van deixar, el van portar directament, però el que ell no sabia es que dins de casa seva estarien tots, esperant-lo. Seria una festa sorpresa. La mare del Víctor havia parlat amb ells, els havia explicat tot el que el Víctor li havia confessat. El que ells volien es que el Víctor es tornés a sentir com ell era, que tornessin a ser una colla, que tornessin a ser un. Una família.
El primer que va fer, va ser demanar perdó davant de tots, a cada un d’ells. Especialment a la Paula. Sabia que el perdonaria, però que res tornaria a ser igual que abans, que potser només quedarien com amics. Però es tornava a equivocar, la Paula es va apropar a ell i li va donar abraçada ben forta, seguida d’un petó.
El Víctor es va adonar, que els amics de veritat són els que de veritat et demostren les coses. Els que estan allà en els bons moments, i també en els dolents. Els que et saben perdonar.
L’accident l’havia fet adonar-se de tot el que havia perdut per un error; un error que va saber rectificar, encara que en unes difícils circumstàncies, i on va poder recuperar als seus amics, a la seva família.