L'AIGUA A L'ANY 2456

L’AIGUA A L’ANY 2456

Any 2456, quan ja tothom es pensava que ja no hi haurien més guerres va esclatar-ne la més gran, la més perillosa, la guerra per l’aigua.
L’escalfament global havia arribat al seu estat màxim d’alerta. Tot el món estava desesperat. Ara no importava cap altra cosa a part de l’aigua, el bé més preat de l’home a partir d’aquell dia...
Tot va començar així:
Són les 12 del migdia, m’acabo d’aixecar. M’aixeco tan tard perquè no tinc la
obligació de llevar-me una hora determinada, ja que on visc jo, no hi ha gaires coses interessants que pugui fer.
Em dic Raniv i el poble on visc és molt petit i en vivim molts. La meva casa també és molt petita, és una cabana on dormim els meus cinc germans i jo sobre estores. M’enrecordo que la meva mare era la dona mes maca de tot el poble. Era una dona molt treballadora, sempre estava cuidant de nosaltres. Me mare sempre deia que nosaltres érem les persones mes importants de la seva vida, que gràcies a nosaltres ella tenia força per seguir endavant. Cada dia es llevava a les 5 del matí a buscar aigua a un altre poble que era bastant lluny del nostre. Dues hores després tornava amb aigua per a nosaltres i preparava l’esmorzar per a mi i per als meus germans. Era una dona molt bona...fins que un dia, ningú sap perquè, es va posar malalta i com al meu poble no tenim medicines, va morir.
Al meu pare no tinc ocasió de veure’l molt, ja que nosaltres no som la seva única família. Té altres dones i molts fills que jo no conec. Per això a estat la meva mare la que m’ha ensenyat tot el que se fins ara.
El meu germà més gran té 17 anys. Així que, ell és el que cuida de nosaltres. És molt fort i ens estima moltíssim. Ell s’encarrega ara d’anar a buscar aigua, donar-nos aliment i que tinguem tot lo necessari per sobreviure.
Em passo tot el dia jugant al poble amb els meus amics, no hi ha gaires coses amb què jugar, però sempre trobem alguna cosa. Perquè jo crec que encara que els meus germans i jo visquem en aquesta situació, la vida és un regal, i tots tenim dret a viure-la amb alegria. Al meu poble, el mes important i el regal més gran, és el regal de la vida i la salut, que aquí és lo que es necessita més. Tots som amics de tots, tots ens estimem molt, som tots com una única família, com si fóssim germans.
Però tinc un amic especial. Es diu Bilal. A ell me l’estimo una mica més que als meus altres amics, perquè quan la meva mare va morir, em va ajudar moltíssim.
Ell i els meus germans, ara són les persones més importants de la meva vida. No em sento desgraciat, perquè se que encara em queda molta vida per endavant i no la penso desaprofitar. Encara que la meva situació no sigui la millor, sóc feliç.


(Al dia següent)
Obro els ulls. És un nou dia. Em sento amb forces per sortir a jugar una estona amb els meus amics.
Però de sobte, veig que un home armat entra a la nostra cabana cridant-nos, als meus germans i a mi que sortíssim fora.
Tota la gent del poble estava en fila, amb soldats apuntant-los amb pistoles les esquenes. Al terra es veia gent morta que s’havia resistit a les peticions dels soldats. I allà va ser quan vaig veure a en Bilal al terra, amb una ferida de bala, mort. Sentia que el meu món s’acabava...
Als meus germans, a mi , i a la resta del poble ens van portar a un camp de concentració, on ens van fer estar-hi per molt temps. Vam estar allà tancats molt de temps, molta gent del poble va caure malalta per la situació en la qual ens feien viure.
No puc arribat a entendre perquè un bé que era abundant en la Terra ara hagi provocat una guerra. O l’hem provocada nosaltres sols?
Ara ja no hi ha res a fer. Estem tancats aquí per sempre. Tant de bo algú ens hagués avisat que l’aigua era tant important...


Pseudònim:Emi