IRIS

IRIS

Capítol 1. La meva segona casa.

Exeter, una ciutat al sud-oest d’Anglaterra, allà era on estava jo. Hi havia anat per estudiar anglès, una llengua de la qual estic enamorada. Com que aquest any ja tenia els 18 no em feia falta cap permís de la meva mare per poder-hi anar, així que ho vaig decidir sense fer cas als seus inconvenients: la família et trobarà a faltar, estaràs sola, on viuràs...
M’havia espavilat tota sola per buscar un pis on poder estar durant aquestes tres setmanes, la durada de la meva estada. No era un pis gaire gran ni tampoc cèntric, però una jove com jo, no necessitava més del que ja tenia: un llit, un sofà, bany i cuina. Res més. No hi havia ni una televisió ni un simple telèfon. Pot semblar estrany però, sincerament, no exigia res més; una persona que s’està la major part del dia voltant pel carrer, coneixent gent nova i, mentrestant, treballant, captivada per la naturalesa, no requeria més objectes. A més, ja posseïa un telèfon mòbil, el qual utilitzava si més no una vegada al dia, quan la mare em trucava per preguntar-me que havia fet o, simplement, per dir-me que em trobava a faltar.
Avui, com gairebé sempre, havia anat al típic bar d’Anglaterra: el Starbucks. Com que no havia quedat amb ningú vaig decidir escriure una carta per a les meves amigues.
“Nenes! Aquí em teniu, assentada en un d’aquells còmodes sofàs del Starbucks, aquell bar del que sempre us parlo en que m’hi trobo tan a gust, escrivint-vos una petita carta, expressant-vos les moltes ganes que tinc de molestar-vos, abraçar-vos, anar-me’n de festa amb vosaltres..., i mireu que només porto una setmana i mitja eh! Quan arribi el 19 de Juny a Barcelona us espero al “Plantaciones”, assegudes a la mateixa taula de sempre, amb un somriure a la cara, esperant-me amb ànsies. Tinc tantes coses per explicar-vos ja! Un petó i una braçada a totes ben gran! De la vostra estimada i preferida amiga: Iris”
Tan bon punt vaig acabar-la, vaig anar a correus. Volia que la rebessin el més aviat possible.

Capítol 2. Una sorpresa inesperada.

Sempre m’havia cridat l’atenció el teatre. Ser actriu no era una professió tan dolenta; ets reconegut, coneixes molta gent i econòmicament guanyes molts diners, encara que tots sabem que té forces desavantatges. Tot i estar actuant des dels 6 anys, mai havia considerat dedicar-m’hi professionalment. Suposo que ho veia realment lluny de les meves possibilitats i, a més a més, la típica frase <> que em deia sempre la mare, em feia ser encara més conscient que pocs arribaven a aconseguir aquest gran somni.
Ara, de cop i volta, i sense buscar-ho, em trobava en una d’aquelles situacions en que no saps ben bé què dir però perfectament què vols. Que tens just a tocar allò que sempre has desitjat, però a la vegada està tant lluny que no ho pots apreciar.
Estava passejant per un carrer que desconeixia, sempre m’havia agradat experimentar, veure i sentir coses noves. Temerària, així em descriuen moltes de les persones que m’estimen i em coneixen.
- Iris! Iris! Quan de temps nena! Com et va tot? Ja me’n vaig assabentar a través del Facebook que havies vingut aquí a Exeter, durant gairebé un mes per estudiar anglès. Tenia l’esperança de veure’ns algun dia, i aquí et tinc! Davant meu i amb el teu característic somriure d’orella a orella. Que sàpigues que ahir mateix t’anava a trucar.
- Hola Ruth! Estic molt bé, ja ho veus tu mateixa. Doncs sí, ja porto una setmana i mitja, però continuu estan bé, sense gaires enyorances per la gent de Barcelona, com quan vaig arribar. I tu? Com estàs?
- Molt bé també. Escolta, ara tinc una mica de pressa, però tinc una gran sorpresa per a tu que et volia explicar ahir. Com ja t’he dit et volia trucar però no vaig poder. Sé que sempre t’ha agradat el teatre. Demà es fa un càsting per a una sèrie anglesa on busquen espanyols que sàpiguen parlar català i, alhora, anglès. Què et sembla si t’hi presentes, Iris? Jo en sóc una de les responsables, ja ho saps.
- Que què em sembla? Que m’encantaria presentar-m’hi! I que és la millor proposta que m’han fet en molts anys! Gràcies Ruth! Gràcies, gràcies i gràcies! – vaig dir fent salts d’alegria.
- Perfecte. Doncs a les sis de la tarda hauries d’anar al Carrer ‘Closed Road’ i buscar l’edifici amb el número 24. Quan arribis demana per mi, d’acord? Ens veiem allà.
- D’acord. Moltes gràcies per mil•lèsima vegada!
- Fins demà little rainbow – em va dir amb el seu típic to graciós.
A l’arribar a casa, vaig estirar-me al llit, sense treure’m la roba ni les sabates. Vaig acabar adormint-me. Demà m’esperava un grandíssim dia.

Capítol 3. Una trucada indesitjable.

Les 11 del matí. Hauria dormit fins les 12 si hagués pogut, però la melodia “Nothing Else Matters” de la cantant Lucie Silvas del mòbil em va despertar. Era la mare. No li havia explicat res encara del que m’havia proposat la Ruth, la meva amiga que vivia aquí a Exeter des de feia quatre mesos ja, i que al mateix temps estava estudiant. Què devia voler ara?
- Si? – vaig preguntar. - Mare? – tardava en respondre.
- Hola Iris, haig d’explicar-te una cosa molt dolorosa. – em digué amb un to clar i a sanglots, ploriquejant.
- Què ha passat?
Començava a posar-me nerviosa a causa dels seus llargs silencis.
- La teva tieta Rosa... Ella... ha mort Iris, ha mort. Aquest matí a las 9, no se sap el perquè encara, el teu tiet... i jo... no sabia... filla, et necessito. – La mare intentava dir-ho de la millor forma possible, intentant donar explicacions, però no podia ni parlar, els plors no la deixaven, l’inundaven per dintre.
- Mare... No et preocupis per mi... Sé que tots esteu fets pols, demanaré un vol per demà a primera hora.
Jo també intentava semblar serena però interiorment estava patint com mai, no m’ho esperava allò, era l’últim que m’hagués pogut imaginar sabent que la meva tieta només tenia 52 anys.
- Filla... T’haig de penjar, han arribat uns amics... per acomiadar-se’m... T’estimo moltíssim, no saps quan filla... T’estimo.
I va penjar sense que em tingués temps de dir res més, ni un simple: Jo també mare.
Van passar hores i hores. Em vaig quedar a casa tot el migdia fins que van arribar les 5:45 de la tarda. Havia d’anar a aquell afortunat i, a la vegada, desafortunat càsting en que la Ruth m’havia involucrat. Ella tenia molts contactes i treballava en aquest món teatral. No tenia gens de ganes d’anar-hi, només de continuar plorant, com havia fet durant més de sis hores seguides. Finalment, sense desitjar-ho, vaig agafar un taxi i em dirigí fins al carrer i a l’edifici que la meva amiga m’havia indicat el dia abans.
Al ’arribar, vaig seguir les seves indicacions, vaig demanar per ella i em van portar fins a una sala. Passaren potser uns deu minuts.
- Iris, sisplau?
- Sí, sóc jo.
- D’acord. Passa.
Vaig entrar a una habitació on s’hi podia veure una càmera de filmar i dues senyores. Em van començar a fer preguntes, algunes de les quals no vaig ni contestar. Mirava fixament el terra, pensant en la meva tieta, no me la treia del cap, ni a ella ni al que devia estar passant tota la meva família. El dolor. La tristesa. L’enyorança. Sentiments que m’envaïen a mi i a ells.
- Si es troba malament pot sortir a fora i d’aquí 5 minuts pot tornar a entrar.
Aquesta frase va interrompre els meus pensaments.
- Sí, millor. Gràcies.
- Fins d’aquí 5 minuts doncs.
Vaig sortir fora, però no per uns 5 minuts. Quan estigué a fora, em va passar pel cap anar-me’n a casa, agafar les coses més importants i anar a l’aeroport, marxar amb el primer avió que trobés. I així ho vaig fer.

Capítol 4. A casa però amb éssers desconeguts.

En menys d’una hora d’espera i quasi dues hores en avió, vaig estar en un altre país, a la meva ciutat, en fi, a la meva estimada ciutat Barcelona i al meu estimat bar el Plantaciones. Tota la gent que m’estimava m’estava esperant en aquell petit bar, tret de la família clar. Feia tres hores, quan estava esperant, les havia trucat. Em refereixo a les meves amigues, l’Anna, la Claudia, la Mireia i, la que considerava la meva millor amiga de sempre, la Paula, o com jo li dic: la Pauline. També havia telefonat al Xavi, al Diego, a l’Edu perquè vinguessin. També vaig telefonar al Pau, el meu nòvio. Ell estava a París amb els seus pares, va marxar el mateix dia que jo, encara que ell amb una altra destinació i una durada més llarga. Li vaig explicar només a ell la veritable raó del perquè estava a Barcelona abans d’hora, la trobada inesperada amb la Ruth, el càsting, la mort de la meva tieta... tot.
Després de dues hores amb tots ells, no aguantava més en aquella cambra tancada, sense finestres, volia aire, el necessitava. Volia anar lluny de Barcelona, de tota aquella gent, de la família també. Vaig agafar un autobús que em portés a Les Rambles. Després vaig agafar el tren. Estava a petar, potser més que mai. Agafar el tren va passar de ser un hàbit a una rutina fa temps, ja que en època d’estudis l’agafava cada dia per anar a estudiar. Em vaig asseure al mateix seient de sempre, però aquesta vegada sense un destí fix. M’hi passava trenta minuts en aquell ràpid mitja de transport. Gairebé mai dormia, preferia observar els trets físics de cada persona que veia passar pel meu costat. Els analitzava un per un, buscant defectes o qualsevol característica que els diferenciés dels altres. Sortien i entraven. La gent es movia amb rapidesa i decisió. Intentava imaginar-me el seu dia a dia, fins i tot, la seva professió. Els seus rostres omplien els vagons de tristesa, alegria, por, valentia... Sempre podia dir alguna cosa de qualsevol persona, fins aquell dia. Vaig intentar observar la gent detingudament, com acostumava a fer abans. Vaig poder analitzar quatre o cinc persones abans de veure’l a ell. Un noi jove, castany amb uns ulls grossos i verds. Era alt i estava fort. Devia tenir uns vint o vint-i-un anys, no gaire més. Estava escoltant música amb els auriculars. Podia descriure perfectament la seva vestimenta, físicament el seu aspecte, però era estrany, no podia descriure’l psicològicament. Mai m’havia passat un esdeveniment semblant. Se’m feia rar. Sempre podia dir una mínima característica de qualsevol persona, i ara no podia deduir si era tímid o atrevit, optimista o pessimista, alegre o trist... Aquell noi havia suposat un canvi a la meva vida. Va ser el primer símptoma, per molt insòlit que sembli, de que estava canviant, de que alguna cosa succeiria d’aquí poc. Tot ell, la seva cara, els seus cabells curts i ondulats, les seves mans i, en especial, els seus preciosos ulls, se’m va quedar guardat a la ment durant hores, nits i dies. Sabia que no el podria oblidar, però... perquè? Què tenia d’especial que em feia sentir una forta atracció cap a ell? Sobtadament, es girà. Una mirada fixa i reveladora em mirà. L’únic que vaig saber fer va ser baixar en la parada que estàvem: Capellades. On estava?

Capítol 5. Sensacions estranyes.

Ahir havia tardat tres hores en arribar a Barcelona de nou, en orientar-me. Això va fer que només en arribar a casa m’estirés al llit. Aquest fet s’estava tornant un costum.
- Mare me’n vaig a fer una volta, d’acord? Tornaré d’hora, no et preocupis. Adéu!
- D’acord. Que vagi bé floreta meva.
Decidida, vaig anar on sempre vaig quan desitjo estar sola: al Laberint, un parc mitjanament petit on hi ha una Font. En aquest indret gairebé mai hi va ningú, tret de mi i els que estan interessats en la llegenda que s’hi explica, segurament perquè està bastant deixat i aparentment fa por. Suposo que també perquè està bastant allunyat del centre de Barcelona. Tot i així, crec que és un dels millors llocs d’aquesta gran ciutat. Els bancs de fusta que hi són presents estan col•locats d’una manera que el fan un lloc encara més acollidor. Fins i tot els arbres estan cada un al costat de l’altre amb la mateixa distància. Està tot ben calculat. A l’entrar al parc vaig córrer tot plorant fins a la font, recordant la imatge de la meva tieta. Em vaig assentar al costat de la font i les llàgrimes no van parar de regalimar per la meva cara fins que no vaig tenir més forces. De sobte, quan el meu dipòsit de llàgrimes va aturar-se, una ventada va fer que els meus daurats cabells es desfessin d’aquella goma que els recollia com si fossin tot un, agafant volum per ells mateixos. La jaqueta negra que portava a sobre va relliscar a poc a poc pel meu ombro, continuant per un braç prim i arribant a unes mans petites i uns dits llargs, fet que influïa positivament a les meves classes de piano. Va ser en aquells instants, quan, em vaig adonar d’un fenomen estrany. Alguna cosa m’envaïa per dintre. Era com si el meu cor estigués apunt d’explotar, com si unes mans l’estiguessin estrenyent el més fort possible. La temperatura corporal m’augmentava en moments. Tremolava. Gemegava. Una sensació frustrant i inaguantable. El cap em pesava més del normal. El mateix em passava amb les cames, els braços, el pit. Fluixa i indefensa, així em sentia durant aquells dos minuts que va durar aquell dolor, aquell inexplicable, rar i insòlit fenomen. Què m’havia passat? Estava malalta? Què se suposava que havia de fer jo després de tot? Diferent és la paraula que millor definia com em notava després de tot allò, i preocupada la que millor definia com em sentia, però l’únic que necessitava en aquell moment era descansar.

Capítol 6. El començament.

Havia dormit 15 hores seguides, sense despertar-me en cap moment. No m’acostumava a passar això, ja que era de son lleuger, però no li vaig donar importància en aquell moment. Com cada tarda vaig sortir a fer un cafè amb les persones de sempre, amb aquelles que m’acompanyaven a tots els llocs. Però una trucada va interrompre la nostre captivant conversa sobre els nous enamoraments.
- Hola? – vaig dir sorpresa.
- Hola nena! Et truco perquè m’he assabentat per la teva mare el que ha passat aquests dies, això de la teva tieta... Em sap greu Iris, de veritat. Suposo que per això no vas tornar al càsting. Em van parlar d’una noia, eres tu, tot el que va passar, però ara ho entenc, que sàpigues que pots tornar a fer el càsting, et donen una altre oportunitat i no és gaire freqüent això.
- Ruth, no vull que em donin una altre oportunitat, no vull entrar en aquest món que sembla ser teu, no vull tornar a Exeter i, encara menys, vull donar pena. Em sap greu, t’haig de penjar, no tinc gaires ganes de parlar. Un petó. – i vaig penjar abans de que digués res. No volia que m’intentés convèncer; ho tenia decidit.
Aquella conversa telefònica havia suposat en mi un canvi d’estat anímic, per això vaig acomiadar-me de totes elles i vaig anar al Laberint, com ahir, però amb por. Temia que em passés el mateix que ahir, però si una paraula em definia era la de valenta, o almenys això pensava. Aquesta vegada m’assegué a un dels molts bancs que hi havia, el més allunyat de la font, per això. Vaig pensar en la meva tieta per enèsima vegada en aquells dies, en la seva sobtada mort, tenia el pressentiment que un altre fenomen estrany m’assaltaria, també que em quedava alguna cosa seva, alguna cosa que havia de trobar o encara havia d’arribar a les meves mans. No va tardar gaire en complir-se el primer pressentiment. De sobte em trobava enmig d’un bosc dens i humit, envoltada de cérvols, conills, serps, cavalls... Podria arribar a jurar que hi havien totes les espècies possibles que existeixen fins avui en un sol ecosistema, cosa estranya i no gaire habitual en els dies que corren. Milions d’animals m’encerclaven. Em miraven. Devien haver passat uns cinc segons que ja tornava a estar en un lloc ben diferent. Vancouver. Aquesta vegada estava en la tercera ciutat amb millor qualitat de vida del món. Edificis, vehicles, contaminació, gent rica i amb recursos necessaris... tot allò que no podria veure en la següent destinació en que m’embarcava després d’uns cinc segons més. Em situava a Somàlia. Un petit país, a l’est d’Àfrica, on l’esperança de vida no supera els 50 anys d’edat i la mortalitat en la natalitat sobrepassa el 15%. Esdeveniment incomprensible i imperdonable en ple segle XXI. En menys de trenta segons vaig aparèixer en tres móns diferents. Dos d’ells desconeguts per aquelles persones que sempre han viscut en un lloc com el centre de Riverdale, el barri més ric de la ciutat de Nova York. Tot allò em va sobresaltar, no havia estat un fenomen dolorós però sí realment misteriós. Increïble, inconcebible, inerrable, inexplicable; diferents paraules amb un mateix significat que descrivien a la perfecció el que m’havia passat.

Capítol 7. El meu nom.

Eren les 4 de la tarda. Estava a casa. Últimament no m’havia anat gaire bé prendre l’aire. Estava estirada al llit, mirant el pòster de la Julia Roberts que havia penjat fa 2 anys.
La cançó “Cry a little more” de la Lucie Silvas em va venir a la ment. M’agradava. Més ben dit, m’agradaven totes les seves cançons. En una dia plujós, ennuvolat i amb la llum del sol dispersada com el d’avui, aquella cançó em tranquil•litzava. La seva veu clara i amb intensitat m’omplia interiorment. La mirada se’m va desviar. El pom de la porta es va moure. La porta s’obrí. Era la mare.
- Tinc una sorpresa per a tu. Vine un momentet filla.
Em vaig aixecar i la vaig seguir. Em va tapar els ulls abans d’arribar al balcó. M’impacientava aquella situació. Quan vaig poder tornar a mirar, vaig apreciar com en el cel s’hi marcava perfectament un arc de Sant Martí amb tots i cada un dels seus colors que el caracteritzaven. Se’m va dibuixar un enorme somriure a la cara, que feia dies no ensenyava a ningú. Pot semblar estrany però mai en aquetes 18 primaveres carregades a l’esquena havia observat allò que anomenen arc Iris.
- Això que veus és la teva marca, el que et defineix completament, la bellesa i la pluralitat, tan complexa com ets. Els colors que poden arribar a transmetre el teu somriure. Perquè tu ets com la llum, ràpida, precisa i canviant. El teu pare i jo podíem haver estat en desacord en molts temes, però mai en el moment de posar-te un nom. Tots dos vam estar d’acord en dir-te Iris en honor a aquest fenomen òptic tan meravellós i extraordinari. Sempre vam estar captivats davant aquest arc.
La naturalesa m’estava mostrant d’on provenia el meu nom. Intentava donar-me forces? No ho descartava, però mai ho sabria. Coses més estranyes m’havien passat en aquells dies.

Capítol 8. El segon pressentiment.

Quan em vaig llevar tenia al costat de la tauleta de nit una carta on hi posava: “Filla, aquesta carta me la va donar la teva tieta quan vas néixer. Em va fer jurar no obrir-la mai i donar-te-la només quan ella morís...”
Era una broma? No podia ser-ho, però, com no m’havia pogut dir res abans? Estava inquieta. Neguitosa. En part enfadada. Vaig obrir-la.
“Hola Iris. Sé que deus estar enfadada, no t’esveris, tranquil•la. No culpis la teva mare de no haver-te-la donat abans, li vaig demanar jo que no ho fes. Aquesta carta significa que m’he mort, sé que et pot semblar inacceptable, però admet-ho petita, no vull que pateixis més. Segurament et deuen haver passat fenòmens estranys des de la meva mort, oi? No t’espantis ni et preguntis perquè ho sé. Simplement llegeix. Tot això que t’està passant no significa que estiguis malalta. Té una explicació que no et puc donar jo. Només et puc donar unes simples indicacions. Vés al Carrer Verdaguer, al número 3. En aquella casa hi trobaràs totes les teves respostes. I també... la veritable raó de la meva mort. T’estimo nebodeta. Sempre ho faré. Tu ets la meva descendència d’alguna manera o altra. Ens tornarem a veure en algun lloc, no et preocupis petita, estic bé. Fins la pròxima, encara que desitjo que sigui d’aquí molt temps...”
El segon pressentiment s’acabava de complir. Aquella carta era el que necessitava i havia d’arribar a mi.

Capítol 9. La trobada amb un món completament nou.

Al acabar-la no vaig tardar ni dos minuts en estar fora de casa, i córrer cap aquell carrer. Sabia que estava a prop, en molts treballs l’havia sentit anomenar.
Els ulls em van brillar al veure el que tenia davant. Podria arribar a dir que la casa era tan gran com una mansió. Vaig prémer el timbre.
- Qui és? – Era una veu d’home. Una veu tranquil•la i serena.
- Hola. La meva tieta Rosa m’ha dit que vingui aquí. No sé exactament amb qui haig de parlar però...
- Ja sé qui ets. Entra. – em va tallar sobtadament.
La porta es va obrir lentament. El jardí era immens, llarg i molt ben decorat. Vaig tardar dos minuts en arribar a la porta d’entrada. Em van obrir. Va aparèixer un noi jove. Vaig fer un salt enrere. No m’ho creia. Aquell cos. Aquella cara. Aquells cabells. Aquelles mans. Aquells ulls verds! Era el noi que em vaig creuar al tren. Aquell a qui no vaig poder caracteritzar. Aquell que va fer canviar la meva vida. Un gest amb la mà em va fer desplaçar cautelosament cap al centre d’una habitació. Em vaig assentar al sofà, al seu costat. Els seus ulls m’amagaven mil coses. Em miraven com mai ningú m’havia mirat. Desitjablement. Sort que no em veia els meus, ja que m’hagués mort de vergonya, els deuria tenir iguals o pitjor. Aquell moment era com ell, tan... romàntic. Semblava com si tinguéssim la necessitat de fondre’ns a petons. El Pau. Se’m va aparèixer al pensament, però una veu càlida va fer esborrar la seva imatge.
- Ho notes, veritat? – sabia perfectament del que em parlava. D’aquella necessitat de besar-lo.
- Sí. – no sabia què més dir. Encara no sabia que estava fent allà.
- Iris – com podia saber el meu nom? No li havia dit en cap moment– sé que tot això et pot semblar estrany. No és fàcil. Ho reconec. Al principi a mi també em va costar aprendre a viure-hi, diferent als altres. – de què m’estava parlant? – La Rosa em va demanar que quan arribés aquest moment sigues comprensible. Em va advertir que sentiria un gran afecte envers tu. No imaginava que arribaria a ser tan fort i insuportable de contenir. - en alguna cosa el començava a entendre - Sé que tens mil preguntes a fer. També sabia que no em podria expressar amb claredat quan arribés aquest instant, per això vaig escriure tot el que t’havia de dir en aquest paper – va treure un foli de la seva butxaca dreta del texà – després de descobrir qui era la famosa neboda de la Rosa. Aquella noia alta i esvelta, interessant, que ara farà uns dies vaig veure al tren.
El vaig agafar sense dir res i vaig començar a llegir aquelles línies de misteri que m’esperaven.

Capítol 10. L’aclariment.

“Hola Iris. Anem per parts. T’explicaré com va succeir tot. La teva tieta em va visitar ara farà un any segurament. No la coneixia, però es veia que ella a mi sí. Sabia que s’aproximava la seva mort i necessitava algú que et digués tot el que ella no et podia dir. Resulta que coneixia el meu tiet, que es va morir als 52 anys també, com la Rosa, ara farà quatre anys. El coneixia gràcies a una força que els unia, el meu tiet li ho va explicar. Ella em va venir a trobar aquí on estem ara tu i jo i m’explicà que quan jo tenia quatre anys ella em va veure per primera vegada. Des de que em va veure va saber que jo seria el que descendiria el meu tiet, qui obtindria la seva força. La teva tieta també sabia que tu obtindries la seva, de força. Aquesta força de la que et parlo ja la deus haver experimentat des de que es va morir la teva tieta. No deu ser una novetat per a tu. Encara que et sembli estrany, no et puc donar molts detalls del perquè tu i jo som diferents a la resta de les persones. La teva tieta tampoc em va dir gran cosa més, simplement que ja ho aniríem veient i experimentant amb el temps. Deia que canviaríem molts problemes que estan presents al món. Que no tenim els mateixos poders. Poders. Sí. Aquesta és la paraula. Iris, només hi ha tres persones més al món com tu i jo, diferents a la societat. Cinc persones en total, un per cada continent. I si t’estàs preguntant com és, doncs, que tu i jo estem al mateix, a Europa, és perquè el tiet del meu tiet es va traslladar aquí ara farà més de 100 anys. Érem d’Amèrica, però ell es va enamorar de la tieta de la teva tieta. I com estàs deduint. Sí. Un altre cop estàs en el cert. Haguéssim estat família si la dona hagués acceptat que era diferent a tothom. Ella no ho va acceptar i, per tant, es va casar amb un altre senyor. La Rosa i el Jordi, el meu tiet, van decidir veure’s en limitades ocasions per no haver de sofrir aquell enamorament que els tapava els ulls quan estaven junts i perquè la família dels dos ja tenia forces conflictes. Abans que es morís el meu tiet, em va dir: quan trobis la noia no l’abandonis, no la deixis, no l’ignoris, no facis veure com si no hagués passat, tot passa per alguna cosa Álex. Aquelles paraules les recordaria encara que tingués amnèsia. En fi Iris, ja no sé què t’he dit i què no, crec que m’he enrotllat massa i tot. Fes l’esforç d’entendre-ho sisplau, no cometis el mateix error que va cometre aquella dona al rebutjar els seus poders.”
Quan vaig acabar de llegir-ho me’l vaig mirar, encara em semblava més desitjable. Necessitava abraçar-lo, tocar-lo, sentir-lo a prop meu.
- Decideixis el que decideixis jo sempre estaré al teu costat, ajudant-te.
No va tenir temps d’acabar el que volia dir que jo ja li estava besant els seus llavis com mai havia besat a ningú. Ni al Pau.

Capítol 11. El final.

Al recordar-me’n vaig sentir l’exigència de trucar-lo. Necessitava aclarir-ho tot.
- Iris! Amor meu! – va dir desprenent alegria a causa de la meva trucada.
- Hola Pau. Haig de parlar amb tu.
- Explica’m, explica’m! Que m’estàs intrigant.
- Pau, saps que jo t’he estimat molt durant aquests tres anys i que et continuo estimant. També saps que mai m’ho havia passat tan bé amb ningú, però em coneixes, i estic segura que ja deus tenir una mínima idea del que et vull dir.
- Iris, no t’amoïnis a intentar-me donar explicacions per no fer-me mal. Pots estar tranquil•la, el nostre amor mai quedarà amagat entre les ombres, tu i jo hem viscut massa coses junts per oblidar-ho. Sé el que et passa. Sempre ho he sabut. Sé que no eres per a mi. Sé que pertanys a la vida de l’Àlex. Sí, ho sé tot. Ho sé des de que vam començar a sortir un 18 de Maig.
- No et preguntaré com ho saps Pau. Però gràcies. Gràcies per entendre’m.
- No m’has de donar gràcies per res. Estic segur que deus estar amb ell, et penjo doncs, heu de tenir moltes coses de que parlar. Espero tornar-te a veure petita. T’estimo.
I va penjar.
L’Àlex, com si em conegués des de sempre va saber abraçar-me en el moment que més ho necessitava. L’estimava, sí, definitivament, m’havia enamorat d’una persona a la que quasi no coneixia de res però semblava que sí. Va ser llavors quan em vaig adonar que allò era el final, no un simple final, sinó el final que tota persona espera en la seva vida: aconseguir allò que tant es busca, allò que s’intenta definir però no té explicació, allò que anomenen amor. Perquè estar enamorats és igual que ser els escollits, ningú et pot dir que ho estàs, només tu ho saps; i jo ho vaig saber des del primer moment que van començar a succeir una sèrie de fenòmens, només havia de fixar-m’hi.
I sabent això, ens vàrem fondre en una abraçada i un petó, sabent que ens esperava el mateix destí que als nostres tiets. Sabent que el destí no es pot canviar. Sabent que havíem d’aprofitar al màxim aquells anys que ens quedaven, descobrint i desvelant misteris, resolent problemes, fent allò pel qual havíem estat escollits.