ET NECESSITO ARA MÉS QUE MAI

ET NECESSITO ARA MÉS QUE MAI!

Homofòbia. Sempre havia pensat que era una persona tolerant, però quan vaig adonar-me de tot vaig començar a odiar-me. No podia acceptar ser-ho, jo no era així. No em podien agradar les noies, m’odiava tant a mi mateixa per ser com era...
Durant un mes, que no tenia gana ni menjava res, la mare sovint em preguntava que em passava, però jo li deia que res, que segurament seria de la regla i que estava estressada amb els exàmens i ho deixava córrer.
Vaig parlar amb la meva millor amiga, que em va aconsellar que li digués el que sentia, que potser no era tan dolent que jo, estimés a una altre persona del mateix sexe.
M’ho vaig estar pensant molts dies abans de fer el gran pas, el que anava a fer podia ser el final de la meva reputació a l’institut.
Finalment, i després de rumiar-m’ho tantíssims cops, em vaig connectar al messenger, ella estava allà com sempre, i quan vaig aparèixer em va saludar.
Jo no estava del tot segura del que anava a fer, però ho necessitava, si no ho feia explotaria, si no ho feia una part de mi cauria destrossada, feta pols per la ràbia de no saber si ella sentia el mateix que jo, necessitava saber-ho.
Si ella no sentia el mateix, em deprimiria tant, perdria la seva amistat, la seva confiança, els seus somriures, tot, perque en el moment que li dius a una persona que estàs enamorat d’ell/ella, tot és diferent.
Però jo sabia que si, que ella també havia de sentir alguna cosa per mi, la seva forma de ser, la manera com em tractava, sempre estàvem “tontejant”, sempre al saludar-me em deia “carinyo”, etc.
Vam estar parlant una bona estona dels exàmens, de les coses de l’institut, del Batxillerat, de l’ESO, i rient dels professors, fins que vaig trobar la força suficient per dir-li:
“ Reina, fa temps que volia dir-te una cosa, no estic gaire segura, però sé que si no ho faig rebentaré.
Des de que et conec, cada cop em connecto més al messenger, el primer que faig és mirar si estàs, arribo tard a classe passejant-me pels passadissos per creuar una mirada, o tan sols un somriure amb tu, si no vens no paro de pensar que si t’ha passat algo em moro, no puc suportar l’idea de no tenir-te al meu costat, i la veritat es que no se perque em costa tant acceptar el que sento per tu, crec que m’estic enamorant, i no vull, no vull enamorar-me de ningú del mateix sexe que jo.”
Després d’haver dit això, em vaig desconnectar del messenger, i vaig apagar el mòbil, possiblement havia fet la tonteria més gran de tota la meva existència. Però sóc molt impacient, passada mitja hora, vaig encendre el mòbil, com esperava, tenia un missatge de text, era d’ella:
“Necessito que et connectis ara, t’estimo tantíssim...”
Vaig connectar-me, havia deixat un missatge escrit, i en ell em deia:
“Jo tampoc sé com dir-te això, però desde que et conec la meva vida ha canviat completament, tu m’has ensenyat a no tancar-me en mi mateixa, a ser extrovertida, a saber confiar en la gent, a estimar, tot gràcies a tu.
Si et dic la veritat, no sé que és el que sento per tu, però si que és alguna cosa forta, perque només de fer-me a la idea de que et pogués passar algo...
Ho ets absolutament tot per mi, tot.”
I vam seguir parlant com sempre.
Al dia següent, no ens vam dirigir la paraula a l’institut, ens miràvem però de seguida acotàvem el cap per la vergonya d’haver (per fi) acceptat els nostres sentiments.
Quan vaig arribar a casa, em vaig connectar, i parlàvem de tonteries, i parrafades que no arribaven enlloc. I així vam estar durant quatres o cinc dies, fins que vam decidir quedar el divendres a la tarda. Era 21 de maig del 2009, no sé d’on, però aquell dia vaig treure forces i coratge d’on no n’hi havia per dir-li tot el que sentia a la cara, i així demanar-li per sortir. Em va mirar als ulls i em va dir que ella sentia el mateix, la resposta a la meva pregunta era un si claríssim. Ella m’estimava.
Des d’aquell moment, jo era la nena més feliç del món, anava per tots els llocs amb un somriure d’orella a orella, del qual tothom em preguntava que a que venia aquella felicitat, jo, no contestava.
Però tard o d’hora arribarien els problemes, últimament massa gent ens havia vist juntes, ens passàvem notetes pel passadís, i això la gent ho veia. Cada cop el rumor s’accelerava més, però el que més ens preocupava a nosaltres no eren els rumors, era el que dirien els pares.
Els seus pares, eren els típics pares reprimits, que no acceptarien que el seu fill o filla fos homosexual, ni que fos la cosa més normal del món.
Els meus, en canvi eren d’aquell tipus de pares que si fa o no fa, prefereixen que la seva filla sigui normal i corrent (com ells diuen), però que si han d’acceptar que la seva filla li agradi una noia, no tindrien cap altre remei que acceptar-ho.
Jo era dos anys més gran que ella, de fet la vaig conèixer fent-li de monitora.
Un dia després d’un concurs de bàsquet que feien al poble, jo havia d’anar amb ella a donar una volta, i a la piscina, que ja era casi estiu, però els seus pares la van cridar un moment que volien parlar amb ella.
En aquell moment es va caure el món per mi, vaig escoltar el que no havia d’haver sentit mai a la vida.
Van començar dient-li que no era normal que fóssim tan amigues quan jo era dos anys més gran, que per culpa meva havia baixat els estudis, que últimament havia gastat massa saldo del mòbil, i tretze missatges eren enviats a mi, deien que jo era una pèssima influència per ella, que no s’ajuntés més amb mi que acabaria molt malament, li van prohibir el mòbil, li van prohibir connectar-se al messenger, i quan sortia havia d’especificar clarament a casa de qui anava. També van dir-li que durant els partits del concurs que ella jugava, jo la mirava molt i no era normal que la mirés tant, estaven seguríssims que jo era lesbiana, i no volien que a la seva filla se li enganxés aquella “malaltia”.
Ella va començar a cridar i a plorar defensant-me, i els hi va cridar a la cara que estàvem juntes, els hi va dir que no pensava deixar-me, que el que sentia per mi no ho havia sentit per ningú, i que ni res ni ningú, ens separaria mai. Va dir que jo era el més important que tenia a la vida, apart d’ells que eren els seus pares, i del seu germà el qual estava assabentat de la nostra història i sempre ens havia aconsellat callar i no demostrar res.
Quan jo vaig veure aquella escena tan desastrosa, em vaig ficar a plorar i vaig marxar d’allà, no podia seguir veient aquell espectacle que acabaria malament, vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i em vaig posar la música, en aquell moment era l’única cosa que aconseguia relaxar-me.
Em vaig connectar però no hi havia senyals de vida d’ella, al mòbil tampoc, jo la trucava i el tenia parat. M’estava desesperant, no podia ser que la meva història acabés d’aquella manera.
Era l’última setmana d’institut, ja no quedava res, i els de Batxillerat teníem exàmens finals, el primer dia no la vaig veure, estava desesperada, li preguntava a les seves amigues i no sabien res, portava tres dies sense tenir notícies seves.
Per fi dimarts va aparèixer per l’institut, anava caminant trista, al seu món, i no volia escoltar a ningú.
A l’hora del pati vaig anar a parlar amb ella, qui al veure’m va venir corrents i em va abraçar, em va demanar que no la deixés anar en aquella mitja hora, que ho necessitava, vaig fer-li cas, no la vaig deixar anar.
A la sortida estaven els seus pares a la porta, esperant-la, i controlant que jo no estigués per allà aprop.
Vaig arribar a casa, tenia un e-mail, que deia:
“ Et necessito ara més que mai al meu costat! Necessito els teus petons, les teves abraçades, i els teus somriures, t’estimo moltíssim!”
No vaig contestar l’e-mail, decidida i sense pensar-ho dos cops, vaig anar a casa seva i vaig demanar de parlar amb els seus pares. No em van voler escoltar.
Estava morta en vida, ja no sabia que fer per aconseguir que els seus pares m’acceptessin.
Però el que sentíem era tan fort, lluitàvem sovint en contra del vent, per evitar que ningú no s’interposés a la nostra relació, qui sap si algun dia la societat deixarà de ser tan egoista i homòfoba, o ens acceptaran tal i com som, qui sap si els seus pares acceptaran el nostre amor com un sentiment més de la realitat.
El que si sabem les dues es que seguirem lluitant.