Guanyadors de la XI edició del Premi de La Miranda de Contes

PRIMER PREMI. CATEGORIA GENERAL

Daniel Moretones, Manel Maimó

SEGON PREMI. CATEGORIA GENERAL

Pol Beckmann, L'incendi

PRIMER PREMI. CATEGORIA JUVENIL

Clàudia Rius, Tu i el món

SEGON PREMI. CATEGORIA JUVENIL

Judit València, L'home alat

PRIMER PREMI. CATEGORIA INFANTIL

Elba Roda, Estic sol, sense...

ESTIC SOL, SENSE...

Hi havia una vegada una casa gran i un arbre petit.
L'arbre es deia Ploraner i la casa no tenia nom.
Un dia l'arbre es va despertar i va veure un fruit en la seva melena. Era de color vermell. L'arbre es va posar molt content. Per fi tenia un fruit!
El dia següent va veure cinc fruites més;
havia arribat la primavera, la alegria i la il·lusió!!
Content per lluïr les seves noves arrecades, es va posar a cantar.
Una mica més tard va sortir de la casa, una nena amb un cistell.
Es va posar davant de l'arbre i li va agafar tots els seus fruits. Tot seguit se'n va anar amb el cistell ben ple. El ploraner es va posar a plorar.
Una planta que estava mirant-lo li va preguntar:
-Perquè plores?
-Per que m'han agafat els meus primers fruits i no me n'han deixat cap.
-Vaja, em sembla que jo et podria ajudar...
-Ah sí? Com?
-Jo podria enfilar-me a les teves branques i fer la flor allí.
-Perfecte, va puja.
La planta es va enfilar sense adonar-se que, si deixava la terra es moriria. Va tenir el temps suficient per a obrir la seva bonica flor durant uns segons, després es va morir.
Expliquen que els ploraners, sempre estan tristos recordant el gran favor de la dolça i bonica planta, per això deixen caure les branques cap el terra.

TU I EL MÓN

No sé si mai podré arribar a descriure com et senties en aquell moment, eres a una cala perduda en algun lloc del Mediterrani, i va començar a ploure. L'aigua estava freda i només t'hi havies banyat sis segons i mig, i per error. Un error d'aquells que agraeixes, un d'aquells que fa que rellisquis i caiguis a l'aigua i t'enfonsis fins el coll i notis com la pell se't posa tota de gallina i com la roba se t'arrapa al cos perquè està molla i penses: em congelo, i intentes sortir però toques el terra i notes com sota els teus peus tot d'algues es mouen i, tot i que les trobes maques, t'agafa fàstic i intentes sortir encara més ràpid però no te n'adones que ve una onada i t'empeny tant fort que la teva cama rasca amb una roca i et fas una mica de sang però no passa res, perquè ja ets fora i només han passat sis segons i mig. El primer que fas és mirar-te la ferida i pensar que podria haver sigut pitjor i que una mica de sang no fa mal, que m'ho deia sempre l'avi, i que no havia estat tant malament, la remullada, tot i que sense voler haguessis fet sortir tres crits aguts directament des de la teva gola.

I aleshores notes com plou, i et ve al cap la frase "plou sobre mullat" i realment té sentit literal, perquè tot i que estàs molla de dalt a baix, notes les gotes de pluja desfogant-se contra la teva pell per ràbia d'haver deixat de formar part del mar o del riu i haver-se convertit en això: en pluja. I una gota grossa, grossa, s'acosta a tota velocitat i et va a parar a la galta i la notes i penses: aquesta anava forta! I és que la gota té por de les altures i no li agrada que el núvol la tiri cap avall i aleshores intenta anar més ràpid per arribar abans a destí i no haver de sofrir tant mentre baixa, i justament cau sobre la teva galta amb força i regalima cap als teus llavis i tu la llepes i penses: quina gota més bona, abans havia format part de la onada més bonica del mar.

I et pares a pensar i aleshores hi caus: plou! I et treus la roba xopa i te la guardes dins d’una bossa de plàstic que per casualitat portes a la motxilla, i et poses la tovallola, encara seca, en mode vestit perquè només amb el banyador que portes agafaries fred, i et poses mitjons i et cordes les bambes i te'n vas roques amunt, escalant, i pensant en com s'emprenyaria ta mare si et veiés amb aquella fila per allà.

I quan ja has passat la zona rocosa, aleshores ets al peu de la muntanya: per arribar a casa només et falta pujar-la, baixar-la, passar per un caminet estret, arribar a prop del port, traspassar-lo, passar pel mig del poble, arribar al pis, obrir la porta, mullar tot el parquet i dutxar-te.

I emprens el camí, gens decidida, muntanya amunt, i penses: sisplau, que no troni, que si trona com que estic envoltada d'arbres potser em moriré si me’n cau un a sobre (d’aquelles coses que sempre has sentit). I jo no em vull morir, em sembla. I aleshores, sapastre com sempre, rellisques i justament se t'empastifa tota la ferida de terra mullada i t'embrutes la part de baix de la tovallola. I et tornes a aixecar i penses: coses que passen. I segueixes muntanya amunt notant com la ferida et palpita com si el cor s'hagués traslladat allà i mires amunt i només veus fulles i mires endavant i només veus arbres amb un caminet que fa pujada entremig, i te n'adones que t'agrada, estar així, mullada i amb pintes de boja envoltada de natura i de pluja, sense ningú al voltant que et jutgi, i la pujada de la muntanya no se't fa feixuga, sinó al contrari, vas ràpid, i t'agrada tot el que veus. I olores i sents olor de fulles xopes i terra moll, i penses que si en fessin una fragància tu la portaries dia i nit, una mica al coll i una mica al canell, i la gent passaria pel teu costat i pensaria: fa olor de cuc quan plou, i t'agradaria, fer olor de cuc. De cuc de bosc. I justament trepitges un cargol i t'agradaria pensar "quin greu que em sap" però en realitat segueixes caminant sense preocupar-te'n gens, perquè és normal trepitjar cargols si plou: no ets pas una assassina ni una maltractadora d’animals.

Ja ets a punt d'acabar de baixar la muntanya i veus el mar i el cel obert al teu davant i penses que no hi ha lloc més bonic a la terra, per tant et prens uns minuts per assaborir el moment i el paisatge. Al cap de poca estona agafes aquell caminet estret que no t'agrada perquè està asfaltat i tens mur a cada costat i només veus que paret i paret i sembla l'infern comparat amb el paisatge del que gaudies tot just uns minuts abans.

I arribes al port i està desert, i les barques es mullen per sobre i per sota, i traspasses aquella mena de pont i ja ets al poble, però en comptes d'agafar el carrer que et portaria més ràpid a casa en tries un que va per darrere, perquè el més ràpid és el carrer Major i segurament estarà ple de gent i a tu et fa vergonya que et vegin així. I pel carrer de darrere comences a cantar "I'm singing in the rain" i t'imagines ballant abraçada a un llum, però ni saps ballar ni veus cap llum, i aleshores veus una paret al final i te n'adones que en realitat amb aquell camí secundari que has agafat només et saltes mig carrer Major, i dius: tres, dos, un! I vas corrents cap a la paret i passes corrents pel camí que hi ha just a l'esquerra, i ja ets corrents al carrer major  i veus tot de guiris -perquè és estiu i hi ha platja- amagats a dintre les botigues i mirant cap a fora per por de mullar-se i esperant que torni a sortir el sol, i et veuen corrents amb una tovallola de quan tenies deu anys, de molts colors, i amb mitjons i bambes blaves i ràpid i la maleta penjada a l'esquena amb la cremallera a mig cordar perquè no t'hi has fixat bé quan has deixat la bossa de plàstic plena de roba, i vas tota molla i sense paraigües, i els estrangers et miren i riuen i pensen que aquestes catalanes estem ben boges, i la gent del poble et mira des del balcó i pensa: aquests estrangers cada dia estan més grillats. I una dona t'ensenya un paraigües i tu ràpidament li somrius com volent dir: no, gràcies, més molla no puc estar! I segueixes corrents, corrents fins que quasi voles i arribes davant del bloc de pisos i busques la clau dins la maleta i te n'adones que estava mig oberta i te'n recordes de la teva mare i et costa Déu i ajut entrar i quan ets a dins vas relliscant pel passadís fins arribar a la porta de casa, i entres i vas ràpidament cap al terrat, i ho deixes tot allà, moll, i te'n vas cap a la dutxa i et treus tota la roba i et mires al mirall, i les gotes del cabell et degotegen cos avall, avall, fins arribar-te al melic i algunes fins i tot al genoll, i aixeques el cap, et mires al mirall, notes com una gota ha aconseguit arribar a la ferida de la cama, i tanques els ulls, respires fons... i somrius.

Perquè per un moment t'has trobat sola amb el món, i has entrat en contacte amb la natura i amb tot el que tens al voltant, i t'has deixat de sentir sola tot i no tenir cap persona al costat.

Éreu dos: el món i tu. I estàveu sols.