ESCOLLIR

ESCOLLIR

Totes les vies d’escapatòria em resultaven impossibles, i només quedava aquella, la temuda, la inexplicable, la immoral… En aquell moment tan sols se m’acudien milions de preguntes egoistes, que tan sols comportaven que tot em semblés, a cada segon que passava, més confús, més dolent, més fosc, més impenetrable i sobretot més absurd.
Vaig començar a remenar les nostres fotografies: a la platja, el cap de setmana romàntic a casa dels teus pares, aquella esquiada de fi de curs... Per cada una que observava mil records de promeses absurdes venien al meu cap, i amb ells, el mar de llàgrimes que estava inundant la meva cara. Per què ho vas fer? Com et vas atrevir? Ho sabies, veritat? Sabies que em deixaries totalment enfonsada, fràgil i tot i així ho vas fer; potser, precisament era això el que volies, apropar-te per després allunyar-te, prometre’m les estrelles i després llençar els esbossos de l’amor perfecte a la paperera. Però no et preocupis, tampoc ets tan important, no és només per culpa teva, és TOT i tu tan sols ets aquella gota que fa que el got es desbordi.

No ho vaig pensar, vaig agafar-ho tan de pressa com vaig poder i mentrestant vaig intentar recordar el nostre últim petó; impossible, el meu cos ja s’havia sotmès al teu fatal adéu, ja tan sols quedava acomiadar-me...


13 de març, dimarts. T’estimo. Aquell dia va començar el meu imparable declivi. Sembla una ironia, justament el dia de la mala sort, perquè vas escollir aquest dia? Mai ho sabré. Tan sols sé que per a mi era el dia més feliç del món. Tot just feia un parell de setmanes que havíem començat a sortir i va ser la primera vegada que m’ho vas dir, els ulls es van entelar de llàgrimes i et vaig donar una forta abraçada, la vida es va aturar. Només estàvem tu i jo i no existia res més. Encara recordo la roba que dúiem, inclòs el pentinat que m’havia fet aquell matí: dos trenes mal fetes i que se m’anaven desfent per culpa del vent que feia aquella tarda.
Vam passejar per tots els parcs de la ciutat, vam anar al cine a veure l’última de la Nicole Kidman, i després em vas acompanyar a casa amb la teva moto dels anys 80.
Aquella nit vaig tenir la primera discussió forta amb la meva mare, no entenia com jo, que sempre havia tornat d’hora a casa arribés a les 12 de la nit, amb l’agravant que el pròxim dia havia d’anar a l’institut.

- Paula, que fas arribant a aquestes hores?

- Ah, no res; he estat fent un treball a casa de la Sara, i se m’ha passat l’hora, ho sento.

- A casa de la Sara? Creus que no l’he trucada? No has passat per allà en tota la tarda – la mare començava a elevar el to de veu mentre jo pujava les escales per anar cap a la meva habitació.

- Ja parlarem demà mare, estic cansada; bona nit- no tenia ganes de donar cap mena d’explicació i menys a la mare, que no entendria la història i em faria l’interrogatiu durant la resta de la nit.

- Demà? Com que demà?- va obrir la porta de la meva habitació i va començar a parlar sola mentre jo em posava el pijama- No estaràs ficada en drogues ni en alcohol ni en res estrany, no filla?

Allò ja no ho podia suportar, jo mai li havia donat ni un sol problema i així m’ho pagava? Humiliant-me i preguntant-me si estava ficada amb drogues? Quina gràcia.
Mai havia tingut cap problema amb la mare va ser per culpa teva Adam, tu vas provocar aquella primera discussió i totes les que vindrien després i finalment vas aconseguir que la mare m’allunyés d’on sempre havia estat jo, del meu món, i tot va passar per estimar-te.

- Mare- la disputa va continuar, gairebé tenia tots els ulls entelats de llàgrimes- com pots dir això? Sempre t’he fet cas, trec bones notes, no estic mai ficada en embolics, no sé.., ajudo a casa, sóc responsable- em vaig assentar a la punta del llit- em dol que pensis que fumo o que bec quan saps que seria incapaç. Marxa de l’habitació mare, no et vull veure, avui no.

Quan va marxar em vaig enfonsar, i de cop tot allò que havia viscut en aquell dia es va anar esborrant tal i com ho feien els passos de la mare que s’allunyaven de l’habitació. Sabia que m’havia portat malament amb la mare, ho sabia, gairebé mai discutíem i cap vegada ho havíem fet d’aquella manera, però ella també s’havia passat preguntant-me això de les drogues, “ demà ja hi parlaré”. Però res va tornar a ser igual.

Passaven els dies, i la relació amb els pares ja no era la mateixa. Amb les teves paraules i promeses vas aconseguir que m’allunyés perillosament d’ells i que cregués que eren els dimonis que estaven envaint el nostre propi cel.
Les discussions amb la mare eren cada vegada més fortes i més freqüents, ja no parlàvem de res i el pitjor, a mi ja m’estava bé aquesta situació, perquè estava amb tu, el meu primer amor. Diuen que el primer amor no s’oblida, que és per sempre. És clar. Sempre et recordaré, sempre recordaré el mal que em vas fer i que ens vas fer, tot el que vaig fer va ser per tu , i ara em deixes sola? Maleït egoista, i pobra innocent que m’ho vaig creure tot.

No pot ésser. Com? Les mans estaven ja cansades de recollir les llàgrimes que regalimaven per la meva cara. El pare i la mare, la parella perfecta, l’amor infinit; trencat definitivament. Aquell dilluns de juny, quan vaig saber que els meus pares es separaven vaig entendre el veritable mal que li havia fet a la meva família. Les contínues discussions amb la mare la van allunyar cada vegada més del pare i és clar, aquest, que mai havia tingut molta paciència, se’n va cansar. Però per descomptat això no va ser el pitjor, la notícia de que la mare i jo ens traslladaríem a Madrid em va caure a sobre com una gerra d’aigua més que congelada.
Pensava que estaries allà amb mi, donant-me el teu suport i prestant-me la teva ajuda, però no, al contrari tu em vas deixar. Esplèndid. Tu i jo ho vam trencar tot i tu no tens la decència tan sols de venir a acomiadar-te; després de tot el que hem passat Adam, no m’ho puc creure, però és la realitat. Vaig ser un maleït capritx més per tu i tu per mi vas ser.... bé, crec que no fa falta ni que t’ho expliqui, no?

- Paula, el cotxe està a punt- va cridar-me la mare des del seient de pilot- puja les teves maletes i marxem.

- Ja vinc mare- vaig mirar per última vegada els ulls del pare- et trobaré molt a faltar pare, de veritat- no ho vaig poder evitar, vaig abraçar-lo el més fort que vaig poder i el vaig petonejar com si fos l’última vegada- adéu.
- Adéu Paula, molt aviat ens veurem, tan sols queden dos mesos per les vacances.

Vaig assentir amb el cap abans de guardar el meu equipatge al maleter del nou Seat de la mare, acabat d’estrenar. Van passar aproximadament dos minuts o més, la mare em cridava des del cotxe i jo respirava per última vegada, si més no per un temps, l’aire de Barcelona. Tan sols esperava que, com a les pel•lícules, apareguessis des de darrera de l’arbre amb un ram de roses per donar-me l’últim adéu, però evidentment aquestes coses no passen a la realitat, per molt que jo m’ho volgués creure.
Vaig pujar al cotxe que encara feia olor de concessionari i vaig posar-me el cinturó. El meu nou futur, el meu destí començava a arrencar mentre la meva vida s’esfumava com aquell fum del cotxe i com la figura del pare, amb semblant trist a l’horitzó.
Des de llavors res, ni una trucada, ni una carta, ni tan sols un trist missatge, quina decepció Adam, quina decepció...

Madrid és massa diferent, a mi, a tu, a nosaltres, a la meva vida en general. Em sento perduda i segueixo pensant en tu. Ja fa prop de dos mesos que va succeir tot per davant meu i encara estic perduda en aquest malson. El pare ha vingut, han tornat a discutir. No ho entenc; pot ser és que ja no entenc res, sóc totalment diferent de com era l’alegria que em posseïa ha passat a una depressió absoluta. No tinc amics, ni parella i els meus pares que eren el model perfecte per a mi s’odien. Un pla perfecte per seguir endavant. No sé si algun dia això pot arribar a canviar, coneixent-me no ho crec.


Tan sols sentia veus per sobre meu: la mare, el pare, algun veí que passava per allà i possiblement algun que altre metge. El meu cos estava completament desplomat al terra.
Sabia que aquell era el final, el final entre tu i jo, el final d’una etapa. Qui sap? Diuen que després de que una cosa acabi sempre en comença un altra.
Que més dóna, ara ja estava fet, no podia prémer i fer un ‘ reset’ com quan l’ordinador es penja. Ja no hi havia cap altra opció..
Vaig arribar a un immens espai blanc, on la soledat i el silenci es feien obvis en cada racó, i jo avançava amb passos insegurs cap al final d’aquella sala, on hi havia un gran abisme sobre el qual tenia la capacitat de saltar, però també tenia la capacitat de tornat enrere, i escapar d’aquella blancor que s’apoderava del túnel amb sortida. Tan sols tenia que escollir, i pensar, per una vegada pensar.
El debat es va apoderar dels meus pensaments i sentiments. Què havia d’escollir?
Ser fràgil o dèbil? Escapar-me i fugir o enfrontar-me a la realitat? Viure o morir?
Vaig repassar la meva vida en segons, vaig veure la cara de la mare, del pare, de la Sara, els records dels Nadals en família, les discussions dels vespres de dissabte...però per primera vegada no et vaig veure a tu, ni tan sols vas passar pel meu cap.
Una forta angoixa em va envair, no ho volia fer, volia ser feliç amb qui veritablement m’importava , vaig donar la volta i vaig córrer, el més ràpid que vaig poder, allunyant-me cada vegada més de l’abisme....

- L’estem recuperat- va dir una veu orgullosa.

Vaig obrir els ulls, a l’hospital hi havia la Sara i el pares, per primera vegada units en molt temps, vaig somriure com mai ho havia fet i vaig ser feliç com feia temps que no ho era. Vaig abraçar-los tots tres el més fort que vaig poder:

- Però, Paula, que has fet?- va preguntar la Sara.
- Res- vaig contestar- crec que simplement m’he posat a prova, he estat a punt de marxar, sí- les llàgrimes envaint els meus ulls- però m’he quedat, he recordat els millors moments amb les persones que més estimo, que curiosament sou les tres que ara mateix estic abraçant, i després de perdre’m m’he retrobat i he escollit VIURE.

Vam passar la resta de la tarda rient i recordant moments i saps què? El pare i la mare tornen a estar junts. Per fi. Quan els metges em donin l’alta tornarem cap a Barcelona.
I el més important: crec que t’he oblidat, i per sempre. No ha merescut la pena patir tant per tu. Potser si, pot ser ha servit per adonar-me de qui realment m’estima.

He descobert que la vida és una sèrie d’eleccions i cada una que fas marca irremeiablement el teu destí. Però mai pots penedir-te d’una elecció, perquè són aquestes les que et fan ser qui ets en tot moment. Perquè la vida no és com una equació on la resposta és sempre la mateixa; la vida és equivocar-te i encertar i és caure però tenint la certesa de que un dia t’aixecaràs.
I que per molt que t’equivoquis, sempre has de mirar endavant, perquè sempre hi haurà un nou camí per on girar, perquè SEMPRE hi haurà una solució, simplement has de ser tu qui marqui el ritme dels teus passos.
He après que el més important sóc jo, i que res pot estar per sobre meu, perquè la meva vida l’escullo jo i no ningú més.
Simplement, el més importat en aquesta vida és saber escollir i ser qui vols ser, sense que res ni ningú et jutgi.