Encara ara recordo el dia en que em va insinuar alguna cosa i no vaig saber veure el què. Suposo que la sufocació del moment i les mils de coses que em voltaven pel cap hi van fer alguna cosa, però el fet és que no em vaig adonar de res.
Vaig sortir de casa esperitada. Feia poc que m’havia trucat explicant-me la bona nova. Era un Audi TT nou de trinca. De color negre i descapotable, era preciós. Els cotxes esportius em tornaven boja (parlo en passat perquè ara les coses han canviat massa). Recordo com el vaig voler conduir però se’m va calar a la primera. Feia poc que tenia el carnet, i em vaig fer un embolic entre pedals i marxes automàtiques. Ho vaig deixar estar aviat.
Tot i així, vaig insistir per anar a fer una volta encara que tinguéssim un sopar amb la meva nova parella, la resta dels nostres amics i algun dels seus. Al final el vaig convèncer. Vaig pujar entusiasmada i va arrencar suaument. Tot i que aquella nit feia una frescor especial i humida vaig abaixar la capota i les finestres. Els cabells voleiaven i m’acariciaven les galtes. Em sentia plena, contenta, feliç. Em va sorprendre la pregunta que em va despertar d’aquell somni tant palpable.
– Mar, ets feliç?
– Què dius tu ara?
– Això que sents, ets feliç?
– Clar que sóc feliç, que no em veus a la cara quin enorme somriure que duc?! Aquest cotxe és fantàstic Marky! Però per què m’ho preguntes?
– Res, com que aquesta nit feies el sopar amb la teva nova parella no era plan de preguntar-ho allà al mig.
– Si, ja, però i aquesta pregunta?
No em va contestar. Simplement em va mirar i em va somriure tendrament. Vaig notar-li una brillantor estranya als ulls, el coneixia molt bé i n’hi passava alguna. Però vaig continuar somiant i deixant enrere aquella pregunta aparentment estúpida, com una llàgrima que em va caure de l’ull dret per culpa del vent fort que hi tocava...
Per cert, no m’he presentat oi? Em dic Mar, tinc 22 anys, estudiant de periodisme i treballadora d’un estudi de fotografia. Tinc els cabells pèl-rojos i arrissats. Pèl-rojos per culpa dels meus avis, que els dos ho són. Arrissats pels meus pares, que els tenen ben rinxolats. Els ulls són d’un blau intens, blau marí, turquesa, i de totes la games de blaus que et puguis arribar a imaginar i més. Això és per la meva besàvia, no la vaig arribar a conèixer, però la meva mare sempre em parla d’ella i dels seus ulls blaus. Faig vida al pis cèntric que comparteixo amb un parell d’amigues, encara que tinc la casa a les afores de Barcelona. Sóc un esperit lliure i independent, però bé, els detalls ja els aniràs descobrint arrel de tot el que t’expliqui. I et preguntaràs: per què ho fas? I la meva resposta té dues raons: perquè estimo escriure i perquè ara més que mai, necessito explicar aquesta història.
Després d’aquell vol amb l’Audi, el sopar va transcórrer ràpid i entretingut. Havia notat l’absència de paraula del Marc, però no hi vaig donar gens d’importància. Vaig pensar que allò era perquè no es sentia prou a gust amb tota aquella gent que ni li anava ni li venia, però el necessitava, i ell ho sabia.
Com que era una nit de dissabte, varem proposar per sortir a prendre una copa a la sala Razzmatazz, que ho teníem relativament a prop. Tothom va anar a buscar els seus cotxes però el Marc va rebutjar l’idea ja des d’abans de sortir de casa.
– Mar escolta – em va agafar del braç abans de sortir per la porta
– Digues
– Que jo no vinc
– Per què no?! Au va Marc, que és només una copa...
– Ho sento molt de veritat, però no em trobo massa bé, prefereixo marxar cap a casa
– He vist que no has obert boca durant tot el sopar, gairebé no has menjat res i de parlar encara menys
– Ja t’ho he dit, no em trobo bé
– D’acord d’acord, doncs ens truquem?
– Sí, ja et trucaré. Adéu Mar, diverteix-te
– Ho faré – va passar per davant meu i el vaig agafar del braç – escolta, segur que tot va bé?
– Sí – continuava agafant-lo del braç i es va moure incòmode – em deixaràs marxar Mar?
– Oh sí, perdona. Si no vols donar explicacions, agafa l’ascensor que cap dels altres l’han agafat. Ja parlaré jo amb ells.
– Sí, millor. Gràcies – i va desaparèixer dins l’ascensor.
I qui és el Marc? Ell és el protagonista d’aquesta, la meva història. Ell és la peça clau de tota la meva vida. Ell va ser el meu amic, el meu amant, el meu pare, el meu marit, el meu germà... tot. Suposo que aquestes quatre paraules et semblaran molt melodramàtiques, però sincerament, no hi ha massa conceptes més per descriure la nostre relació.
L’endemà em vaig llevar tard. Era ja migdia, tenia l’estómac regirat i un mal de cap terrible. Al final la nit anterior no havia estat d’una sola copa, i ara m’estava passant factura. Vaig engegar el mòbil i vaig veure diverses trucades del Marc i d’altres del Xavi. A cap dels dos els trucaria, primer necessitava prendre’m alguna cosa pel mal de cap i anar a comprar aigua a la botiga de la cantonada. De camí cap allà em vaig trobar a una veïna, em va dir que m’havia vingut a veure un noi però que no recordava massa bé com era. Vaig imaginar que havia estat el Xavi.
Estava pagant les aigües i unes barres de pa, quan el mòbil em va començar a sonar.
– Si?
– Mar? On ets? – era el Marc
– A la botiga de la cantonada, comprant aigua i pa, per?
– T’he trucat diversos cops i t’he passat a buscar però no hi havia ningú. Si que hi ha cua a la botiga no? Ja fa estona que he passat per casa teva jo!
– Ah no, que va! Boig! Quan m’has passat a buscar per casa estava... dormint. Ho sento Marky! – vaig riure – Volies alguna cosa en especial? Ja et trobes millor?
– Sí, no, és igual. Et passo a recollir per la botiga d’acord? Així t’ajudo a pujar les coses i anem a menjar alguna cosa, et convido.
– No tinc massa gana, però és igual. Una amanida i a córrer. T’espero aquí doncs, fins ara.
– Fins ara!
El que si que tenia el Marc, és que era una persona molt considerada. Suposo que aquesta era una de les raons per les quals me l’estimava tant.
El vaig veure arribar d’un tros enllà. Caminava d’aquella manera tant peculiar, vestit d’aquella manera tant elegant però informal a la vegada. Aviat va ser al meu costat.
– Hola onada – em va fer dos petons i em va agafar una bossa i una de les ampolles de 5 litres d’aigua
– Hola guaperes! Ara t’estava mirant d’un tros lluny i no entenc com encara no has trobat xicota eh, o és que en tens alguna i no m’has explicat res?
– Oh no! Ja saps com sóc jo, d’aquí allà però res massa formal. Anem?
El que també tenia el Marc, és que m’encantava que em digués onada. T’hi has fixat oi? Des de que ens vam conèixer que em deia d’aquella manera. M’encantava, tot i que mai li vaig dir.
Vam anar fins el pis caminant tranquil•lament i xerrant sobre les noves adquisicions del Marc. Vam deixar les coses i ens vam encaminar cap el nostre restaurant de sempre. Brown55. El teníem una mica lluny, però sempre decidíem agafar el metro i caminar per aprofitar més el temps junts. Vam seure a la mateixa taula de sempre, vam demanar els mateixos plats de sempre. Vam començar amb les mateixes paraules de sempre:
– I avui per què m’has volgut convidar?
– Bé, ja tocava no? Feia dies que no ens vèiem
– Que perds la memòria nen? Ahir vam passar la nit junts eh, ho recordes o m’haig de començar a preocupar?
– Ah ja, però jo vull dir d’estar sols i xerrar de les nostres coses
– Sí, en això sí que tens raó. I doncs?
– Suposo que no cola que sigui perquè sí aquest dinar sobtat oi?
– Evidentment que no, ens coneixem
– Prefereixo parlar d’altres coses ara, i el que de veritat et volia dir parlem a casa d’acord? – vaig fer mala cara – Siusplau Mar
– D’acord, tu guanyes
Vam continuar dinant i xerrant de la universitat, la feina, els amics, el meu Xavi i les seves 60 noies (com a mínim).
Sempre que estàvem junts, les hores se’ns feien minuts. El temps s’escolava com sorra de les dunes del Sàhara entre les mans.
A mitja tarda ja vam ser al pis. Estava molt cansada i el primer que vaig fer a l’arribar a casa va ser preparar un parell de cafès, posar U2 de fons i estirar-nos al sofà.
Érem addictes a la cafeïna. I Sí, U2. Als dos ens encantava. Els dos havíem somiat amb les seves lletres. Els dos havíem plorat amb One. Els dos ens havíem sentit units per aquelles cançons. Estic convençuda de que tu també, tu també has viscut (almenys en alguna) la mateixa intensitat de les seves lletres, les veus, els instruments...
Sovint ens estiràvem junts al sofà, abraçats, amb aquella melodia celestial que ens feia companyia.
Estava començant a adormir-me quan vaig sentir que el Marc va xiuxiuejar alguna cosa.
– Que has dit alguna cosa? Estava mig adormida i no t’he sentit
– No...
– Sé que sí. Què deies Marc? – em vaig incorporar i vaig engegar els llums de la sala, també vaig afluixar la música
– Bé, és sobre allò que t’he dit abans Mar
– Ostres sí! Quin cap el meu, ja no me’n recordava! Digues, digues
– Estic... malalt
– Què tens? Pulmonia un altre cop? Abans t’he sentit tossir, segur que és això oi?
– No Mar, és molt més greu que una pulmonia. Tinc.. càncer
– Com?! No, no pot ser, segur que es van equivocar. Segur que és una taca per la pulmonia o una crosta! Sí, serà això!
– He anat a quatre metges diferents, i tots m’han dit el mateix Mar
– Però.. si tu no fumes! Fumes poquíssim com per tenir càncer
– Ho sé. Em van dir que era perquè molts de la meva família n’han tingut i per això
– I com estàs Marc?
– Doncs fet merda Mar, estic realment molt malament, encara no m’ho crec i el pitjor de tot és que diuen que ni la quimioteràpia em farà res i que operar-me porta un risc massa elevat i.. – es va posar a plorar i jo amb ell
– No tinguis por Marc, no tinguis por. Jo estic amb tu i sempre hi seré – i llavors encara no sabia com de poc indicades eren aquelles paraules...
I vaig sentir com tot queia. Em vaig sentir indefensa, i amb por, molta por de perdre’l. Notava com ell, com el Marc, el meu gran, infinit, enorme amic de tota la vida es consumia com una foguera enmig d’un bosc humit. I sentia com jo em consumia amb ell, i aquella amistat, i aquells moments, i aquells records... Tenia por, por de que si queia jo ho fes darrere seu, sense poder aixecar-me en molt i molt de temps.
Després de tot allò, el Marc i jo ens vèiem dia sí, dia també. El vaig acompanyar diversos cops a l’hospital, i dia rere dia l’esperança que tot allò fos un simple malson s’anava fent cada cop més insignificant.
Vàrem passar dies sencers mirant fotos de quan érem petits. Recordant el nostre primer dia d’amistat, quan ell va arribar a primària i jo vaig anar a rebre’l a la porta de la classe agafant-lo de la mà. Irònicament, molts anys després aquella amistat encara durava. Irònicament trencaríem tots els models d’amics perfectes i amigues de tota la vida. Irònicament nosaltres seríem l’excepció que confirma la regla, un noi i una noia amics i inseparables fins els últims dels nostres dies.
I irònicament, a mi, em va tocar viure els últims dels seus dies. I amb ironia o sense, vaig patir com la que més. Vaig arribar a sentir el que molts diuen que sent un germà bessó quan a l’altre li està passant alguna cosa dolenta. Patia tant o més que ell. Veia com es consumia, veia que la seva vida s’escapava com un fil en una agulla. Com es trencava talment una fulla enmig de la tardor, i jo, era darrere seu intentant recompondre cada un dels seus trossos. No ho trobes injust? Ell, amb tanta vitalitat i tant jove. I jo, tant que me l’estimava, tant que me l’apreciava, havia de patir tot allò. Però ho vaig fer, vaig aguantar fins l’últim, el decisiu i el dia més difícil de la seva, la meva vida.
Era un dimecres, 18 de març. Curiosament el dia del seu aniversari. Jo estava fent l’última classe del matí a la universitat quan vaig veure que m’estava sonant el mòbil. No l’havia apagat, només l’havia deixat en vibració, ja que sabia que avui s’organitzava la festa al Marc i molts es convidaven a última hora. Però aquella trucada no era cap convidat d’última hora, era la seva mare. Vaig sortir de la classe com una bala. No era bona senyal que ella em truqués.
– Clàudia, què passa?
– És el Marc, està malament. Som de camí cap a l’hospital de la Vall d’Hebron. Vine siusplau, et necessitem més que mai.
– Estic allà en 30 minuts.
Vaig agafar el cotxe i vaig anar tant ràpid com vaig poder. Vaig entrar per urgències i vaig demanar pel Marc i la seva família. Em van dir que estaven a l’UBI. Vaig anar decidida cap allà, els seus pares estaven al passadís.
– Mar reina meva – la seva mare se’m va abraçar plorant desesperadament
– On és el Marc? Què ha passat?
– Mar, escolta... – va començar el seu pare
– No! On és? Marc?! Marc?! – vaig començar a obrir portes, el seu pare em va agafar pel braç
– No és aquí Mar. No s’ha pogut fer res per ell... – es va posar a plorar i a donar cops de puny a la paret
Et seré sincera, després d’aquelles set paraules em vaig desmaiar i no recordo res més. Bé, sí, recordo que quan em vaig despertar vaig desitjar amb tota la meva ànima que morís en aquell mateix instant. Sentia una pressió dins meu anormal, talment com si estigués tancada en una habitació amb una sola finestra tintada de blau marí, una pressió que encara ara sento de vegades. I avui, un any després de la seva mort, continuo sense creure’m el que va passar. Potser perquè la carta que em va deixar em va fer plorar tant que rebutjo la idea que una persona tingui tant líquid per poder vessar.
Suposo que el destí m’ha jugat una mala passada, i que tard o d’hora tornaré a veure’l somriure, tornaré a poder jugar al pòquer i a fer-nos fotos sense parar. N’estic segura. Sé que ens tornarem a veure, i mentrestant, sé que estàs a prop fent-me d’àngel de la guarda, veritat? Tu també em creus oi? És aquí, igual que tu.
Sempre la teva estimada i inseparable,
Onada.
P.D: t’he estimat, t’estimo i t’estimaré.