IL·LUSIONS TRENCADES

Il•lusions trencades

Tornava a començar un nou dia, un dia que prometia milions de coses per les milions de persones diferents que habiten al món. Per alguns probablement seria un gran dia, qui sap, podria ser que els hi oferissin alguna feina bona, que aprovessin un examen que els hi havia anat malament, que la persona de la qual portaven anys enamorada sel's declarés, i així moltes més coses importants o simplement petits detalls que constituïen la felicitat del dia a dia. Per d'altres, a la millor seria un dia normal, monòton, igual que tots els altres, amb una sèrie d'obligacions a fer amb mala cara i sense ganes, esperant que s'acabés el dia per a poder descansar i estar amb la família o simplement desconnectar-se del món exterior i tancar-se en una habitació sol amb uns amics, l'ordinador, la televisió i la consola. Per un tercer grup de persones el dia que acabava de començar seria un d'aquells en el que és millor no aixecar-se, en el que per exemple s'enterarien que un suposat amic els havia mentit, tindrien un fracàs professional o passaria alguna cosa dolenta que els marcaria per sempre, un record que mai podrien oblidar, com ara la mort d'una persona especial.

La Berta es pensava que aquell dia no li aportaria res de nou, que seria com tots els dies que havien passat des de que allò havia succeït, un dia negre, trist, sense sentit, que a la millor preferiria no viure. Es llevaria amb el temps just per agafar el primer que trobés a l’armari, sense importar-li si combinava, si li anava petit o estava tacat de menjar una trista torrada que la seva mare li deixava preparada abans que anés a treballar i dirigir-se cap a l'escola. Un cop allà sense saludar a les que havien estat les seves amigues, amb les que havia compartit tants moments, s'asseuria al seu pupitre de sempre i faria el mateix ritual de cada matí que la trencava per dintre: girar-se i mirar al pupitre de darrera, on qui sap, a la millor, ell hi seria i tot allò només hauria estat un somni. Però no. La Berta es girava i no hi havia ningú, ell ja no hi era, semblava mentida que encara no se'n pogués fer el càrrec.

Després de fer això, pel seu cap passaven un seguit de records, rialles, milers de moments, algun plor, secrets, abraçades, petons.. i de cop... pum!, aquell instant, aquells minuts d'angoixa, aquella pèrdua de coneixement, aquella notícia, plors i més plors i llavors tot s'esvaïa i arribava el buit, la soledat, la por, la tristesa i unes ganes immenses de plorar, però que últimament començava a controlar. Llavors es creuava de braços, posava el cap sobre el pupitre i sense preocupar-se pel que els seus professors i companys pensarien, sense preocupar-se per totes les classes que estava perdent, sense preocupar-se per fer els exàmens, sense preocupar-se per res, s'adormia, o si més no, ho feia veure. Semblava mentida com aquella jove de setze anys, amb tota una vida per endavant, havia pogut canviar tant. Ella, la mateixa que sempre havia estat de les millors del seu curs, ara ni feia els exàmens. Ella, la mateixa que havia estat l'alumna exemplar, l'enveja de tots els seus companys, a la que li esperava un gran futur segurament amb una bona carrera universitaria i amb una bona feina que li donaria els diners necessaris per poder tenir un nivell de vida molt bo, com es merexia, ara ja no pensava en el seu futur, només volia acabar amb tot allò com més aviat millor.

Un cop acabava l'horari escolar, tornava a casa tota ensopida i allà es tancava a la seva habitació, posava música que feia que li vinguessin més imatges al cap, parava el llum, s'estirava al llit, s'agafava al coixí com quan era aquella nena petita a la que li feia por la foscor i començava a plorar fins que no li quedaven més forces i el seu cap s'inundava de coses que trobava a faltar i coses que li hauria agradat fer, però que ara ja eren impossibles.

Prop de les nou, els seus pares, que vivien amb la por al cor de que la seva filla, la nena dels seus ulls, un dia fes algun disbarat que li costés la vida, que havien intentat de totes les maneres possibles ajudar a la seva filla a superar el que havia passat, que ho havien fet tot per ella, la cridaven per sopar. Quan es trobaven a la taula, tot era silenci, i de tant en tant un crit perquè la Berta mengés alguna cosa, fet que molts cops era impossible. Després la Berta s'aixecava i sense dir res anava a la seva habitació, sense preocupar-se per les sèries de televisió del vespre que abans sempre havia seguit amb tant interès, sense preocupar-se per connectar-se a internet, cosa que temps abans hagués estat impossible, sense que li importés res de tot això, es tancava al seu refugi i, allà, sense poder-ho evitar un altre cop, sense que se'n donés compte, ja tornava a ser invadida pels records.
I és que semblava mentida com la seva vida havia pogut donar un canvi tan important, semblava mentida com aquell dia l'havia marcat tant, semblava mentida que allò hagués passat de veritat. “Per què? Perquè ell?”, es preguntava sempre la Berta.

16 de març. Mai podria oblidar aquella data, mai!. Aquell dia, quan la seva vida encara tenia un sentit, es va llevar feliç com qualsevol altre dia, dues hores abans de que les classes comencessin per dutxar-se, maquillar-se una mica, menjar alguna cosa i esperar que en Jan la passés a buscar. Però no sabia que el destí li tenia preparat alguna cosa dolenta, molt dolenta.

Van arribar a classe els dos junts, agafats de la mà, com estaven sempre des de feia més d'un any, quan havien començat a sortir. Les dues primeres classes van ser normals, amb algun comentari intercanviat i amb alguna noteta passada en la que posava com s'estimaven. El primer quart d'hora de pati també va ser normal, la Berta estava asseguda amb les seves amigues mentres miraven el típic partit que jugaven els nois de la seva classe contra els de 3r. Però de sobte, algú va caure al terra, desmaiat, sense que li haguessin fet cap falta ni hagués rebut cap cop de pilota. Quan la Berta es va fixar en qui era aquell que estava al terra i va veure aquelles bambes que li havia regalat al Jan feia només quatre dies, el cor li va fer un salt i una tremolor li va recórrer per tot el cos. Llavors es va aixecar corrents i es va dirigir cap al lloc on havia caigut desmaiat el seu nen. Estava tot envoltat de gent i quan el va veure amb els ulls tancats i la pell pàlida com mai l’havia vist, va caure de genolls al seu costat i va intentar despertar-lo movent-li la cara. Quan veia que no reaccionava, van aparèixer els professors i la infermera que sempre estava a l'escola i que havien estat avisats del que havia passat. La infermera es va acostar i al veure l'aspecte del Jan i tocant-lo una mica, es va adonar de la gravetat de la situació i va fer que avisessin una ambulància immediatament.

L'ambulància va arribar al cap de molt poc i es van emportar el Jan cap a l'hospital, però quan van arribar ja era massa tard. Havia patit una mort súbita, i sense avisar a ningú, sense res que poder fer, ell ja no hi era, el seu cor havia deixat de bategar. La Berta, que havia seguit molt impacient i preocupada per tot el que li feien al seu nòvio, quan li van comunicar la notícia se li va caure el món a sobre. Al principi no s'ho creia, no li entrava al cap, era impossible, però quan va veure que era real, només volia anar-se'n amb ell. Ell, en Jan, a qui coneixia des de que eren uns mocs i anaven junts a l’escola, amb qui havia crescut, de qui s'havia enamorat un estiu quan tenien dotze anys i amb qui portava més de catorze mesos vivint una gran història d'amor, la seva història, ara ja no hi era.

Tots els moments que havien compartit, tot el que havien après junts, tots els estius al poble, totes les tardes d'hivern junts, tots els seus moments en la seva cabanya secreta, tots els seu projectes que tenien de futur, tot allò s'havia esvait i ja no en quedava res.

Quan recordava tot allò desitjava desaparèixer, engegar-ho tot a rodar i més d'un cop ho havia intentat fer, però quan ja ho tenia tot a punt, la imatge d'en Jan aparexia i no podia.
Però aquella nit alguna cosa aniria diferent.

Quan tot allò va passar, els pares d'en Jan li havien donat a la Berta el diari del seu fill, que mai ningú havia llegit. La Berta fins llavors no l'havia obert, ja que no es veia capaç de poder-ho llegir, però aquella nit sí, ho faria. Va agafar el diari i va començar a llegir. En Jan l'havia començat a escriure mesos abans de que comencessin a sortir i explicava tot el que sentia per ella, tot el que desitjava que fos seu i també les inseguretats que tenia respecte el que ella sentiria.
Va anar llegint i llegint fins que va arribar al final, la nit abans d'aquell dia 16. Allà estava escrit que tenia una sorpresa per la Berta, alguna cosa que sabia que li agradaria molt, que la tornaria boja, tenia previst donar-li dos bitllets de tren per anar a París, lloc on la Berta sempre havia desitjat anar. Al passar pàgina, la Berta es va trobar els dos tiquets de tren i el telèfon d'un hotel en el que en Jan havia reservat una habitació i va mirar la data per la qual estava prevista la sortida. Era pel dia següent, al matí a les 10:30. Llavors la va invadir un sentiment de ràbia barrejat amb tristor i enyorança, ara en aquell instant hauria d'estar preparant les maletes per marxar el dia següent amb ell, però no, ja no podria ser.

Va agafar un d'aquells tiquets i el va estripar en molts bocins, tants com també havia quedat el seu cor. Però després de fer això li va passar pel cap una cosa. Ella sabia que el Jan l'estimava i molt, i que ell no voldria que s'ensorrés, i li agradaria que seguís sense ell, i va pensar que probablement allò seria el seu tiquet d'escapada per fugir del passat, per fer alguna cosa que probablement li tornaria el somriure. Així que sense pensar-ho dos cops, va agafar una maleta, hi va posar quatre peces de roba, diners, una fotografia d'ell i alguna cosa més que necessitaria. Llavors va anar a veure als seus pares que encara estaven desperts i els va explicar tot el que havia descobert i la necessitat que tenia de marxar d'allà, on tot li recordava en Jan. Els seus pares, tot i que els hi va costar, la van entendre i com que la veien prou madura per fer aquell viatge li van donar permís.El matí següent, la van acompanyar a l'estació de tren i mentres s’acomiadaven li van dir que es cuidés i que aprofités aquells dies.

Durant el trajecte amb tren, que no va ser precisament curt, la Berta mirava molt el paisatge i així aconseguir distreure’s i no pensar. Quan per fi va arribar a la ciutat que sempre havia volgut estar, li semblava més trista del que s’havia imaginat, però només era ella la que es creava aquell pensament, i estava disposada a deixar-lo de banda i poder gaudir d'aquells dies.

Quan va trobar l’hotel, va deixar el poc equipatge que havia portat per aquells dies, va demanar informació a recepció sobre on eren els llocs per visitar i com arribar-hi i va sortir a passejar per la ciutat, en busca d'alegries, d'alguna cosa o d’algú que li fes recuperar les ganes de viure i d'aprofitar tots els moments al màxim.

I així ho va fer, va conèixer gent nova d'altres països amb la qual va veure molts monuments i edificis, amb la qual va descobrir racons preciosos d'aquella ciutat, amb la qual va passar dinars i sopars junts, amb la qual va agafar molta confiança, amb la qual van compartir tots junts molts secrets i sobretot i el que és més important, va conèixer les persones que van fer que la Berta es dongués compte que la vida era com una muntanya russa, en la que sempre hi havia pujades i sobretot baixades, algunes d'elles molt fortes i que semblaven la fi de tot, però que sempre, per molt díficil que semblés i per molt doloroses que fossin, sempre es podien superar.

Així va ser com la Berta a poc a poc va poder superar la mort d'en Jan i va recuperar les ganes de viure, de menjar-se el món i de tornar a ser la noia alegre, plena de vida i felicitat que abans havia estat.







Fantasia