EL TRENCACLOSQUES DE LA MEVA VIDA

El trencaclosques de la meva vida




Estava caminant pel carrer, segurament el dia de la meva vida que més sola em sentia. Era la nit de Reis, tot el món estava a casa seva celebrant els regals i el poder reunir a tota la família. Vaig començar a recordar els últims anys, asseguda amb el meu pare i la meva mare, la meva única família ja que tots els meus avis havien mort. No per vells, per estranyes situacions.
Primer va morir el meu avi patern, després la seva dona. Al cap de poc va morir el meu avi matern, després la meva àvia. Però això va passar justament quan jo acabava de fer deu anys, per aquest motiu no guardo massa records seus dins la memòria, tot i que res m'agradaria més que tenir-ne i poder fer-hi una repassada.
Els seguiria trobant a faltar, però almenys tindria una imatge, una frase, per saber que han format part de mi. Fa nou anys, als meu vint, van morir els meus pares. Primer el meu pare, després la meva mare. Amb uns minuts de diferència. Sé que és estrany, per això cada cop que vaig a fer anys, temo que alguna cosa dolenta passi. Però aquest any era pitjor. Vaig néixer el dia 5 de gener de 1980, els meus avis van morir tots el 5 de gener, igual que els meus pares, que van morir el dia 5 de gener del 2000, quan jo en feia 20. No tinc res a celebrar, viure és com una maledicció. Demà, dia 5 de gener de 2010, faré els meus trenta. Em sento la persona més desgraciada del món, pressento que passarà alguna cosa dolenta.
De fet me'n alegro d'estar sola en aquest món. Això vol dir que ningú més morirà per culpa meva. Vaig anar al psicòleg i tot i que ho va intentar, no em va poder treure del cap que els meus avis i els meus pares van morir per culpa meva. Primer em va semblar, tot i que més tard vaig madurar i entendre que no podia ser, que era una casualitat. Però ara visc amb aquesta sensació de culpabilitat sobre les espatlles, i no puc fer-hi res. He pensat en suïcidar-me, però vull veure què em depara la mort. No vull morir sense saber perquè va morir tota la meva família.
Des d'una finestra vaig poder veure cinc nens obrint els regals que feia molt poc els hi havien portat els Reis, amb els seus respectius pares i avis mirant-los, com si no existís res més important que veure els nens feliços. Cada any em passava el mateix. Cada any veia moltes famílies felices i sentia enveja, ganes d'estar al seu lloc o, almenys, ganes que sabessin la sort que tenien.
Mirant per l'enorme finestra, que semblava feta expressament per amargar-me, vaig caure. Primer em va semblar que havia ensopegat, però després vaig reaccionar i recordar que havia notat alguna cosa a l'esquena que m'havia tirat contra el terra bruscament. Vaig necessitar cinc segons per adonar-me d'això, i cinc més per girar-me. Al fer-ho, vaig veure un home alt i prim amb posat serè i divertit alhora.
Duia els cabells molt curts i tenia uns ulls blaus que segurament, en un altre moment, m'hagueren encantat. Al coll tenia com una marca que segurament també tenia arreu del cos. Em va semblar que era pell cremada, però per tranquil•litzar-me vaig pensar que potser era un tatuatge. Vaig pensar que com a mínim tenia 45 anys. Les campanes de les 12 tocaven, ja érem 5 de gener... un altre cop.
-En tinc trenta, d'anys. Exactament igual que tu.- Va dir-me. Vaig quedar-me atònita.
-Com saps el que estic pensant? -Vaig aconseguir dir, per sorpresa meva. Realment tenia molta por.
-No és que ho sàpiga, és que ho he sentit. Puc llegir els teus pensaments. - Va dir-m'ho com si fos la cosa més normal del món. Allò va fer que perdés els nervis definitivament. O m'estava tornant boja o veure gent feliç m'afectava. Desgraciadament la resposta no era cap de les dues coses.
-Qui ets? Com saps quants anys tinc? Què vols? - Em van sortir totes les preguntes de cop tot i que després vaig pensar que dir-ho tot de sobte era un error. Voldria dir que la resposta també vindria tota de sobte, sense poder reaccionar ni creure.
Això sí, encara gràcies que podia pensar. Estava realment espantada.
-Em dic David, tinc trenta anys. Vaig morir el mateix dia en que vaig néixer, o això creuen, vaja, creien, alguns. Perquè per a mi aquell dia va ser com reviure, ara ho entendràs. Com sé els anys que tens? Bé, vaig néixer el dia 5 de gener... -un altre cop aquesta maleïda data, vaig pensar. I això que encara no m'ho havia dit tot-... de 1980. Sisplau, ara limita't a escoltar, recorda que sento el que penses, i m'estàs molestant. -va sospirar, i va continuar lentament. Tenia un to de veu molt greu i sinistre.- De tu només vull venjar-me.
Aquelles últimes paraules m'havien descol•locat totalment. Estava molt, molt confusa. Tenia els nervis a flor de pell i només se'm va acudir cridar.
-Venjar-te? Però si no et conec! No t'havia vist en la meva vida! Deixa'm! No entenc res... - els meus crits el van sorprendre, i em va tapar la boca amb la seva enorme mà uns segons.
-És fàcil. Resulta que quan tu vas néixer, algú va néixer amb tu. Peró aquesta persona no era desitjada, i la van cremar només néixer. El perquè de tot plegat no el sé. I no el sabré mai. Però un home ho va veure tot i de seguida que va poder, va anar a rescatar a la criatura que feia poc havien tirat al foc i que, sense mirar si realment hi havia anat a parar a dintre, havien abandonat corrents. Per sort, o per mala sort, la criatura es va salvar.
Tot allò era irreal, era impossible, era de conte, no podia ser. Vaig pensar en córrer, però sabia que m'hauria acabat trobant igualment. Em vaig quedar allà, sense ni poder obrir la boca. Finalment ho vaig fer, tartamudejant.
-Ets, ets.. el meu germà?- A mesura que anava dient les paraules les anava entenent, vaig dir-ho a poc a poc, sense creure-m'ho.
-El teu germà bessó. Veig que ho vas entenent.- Allò era de bojos, realment necessitava un psiquiatre. O això, o despertar-me del somni. O del malson, vaja. En comptes d'això, el meu cap va començar a donar voltes i voltes a tot allò, a assimilar-ho. Sí, tot encaixava. Era com un trencaclosques. El trencaclosques de la meva vida. Aleshores vaig reaccionar, i el meu cos es va encendre. Em va sortir una fúria de dintre que no hagués imaginat mai ni que la tenia. Ell, ell era la causa de tots els meus problemes, de tota la meva vida mediocre i trista.
-Vas matar als meus pares i als meus avis, i ara em vols matar a mi?- Vaig dir mirant-lo amb cara de ràbia.
-Exacte.- Per primer cop el vaig mirar als ulls. I el que vaig veure em va estranyar molt, em va acabar de descol•locar. No hi vaig veure ràbia, a ell li costava fer tot allò. Als seus ulls blaus hi vaig veure tristesa i dolor, però també força. Sabia que no em deixaria marxar tot i que li dolgués fer el que tenia pensat fer.
-Jo no en tinc la culpa. I els meus avis, menys!- Em vaig tirar a sobre seu, intentant picar-lo però no li va fer mal. Ni es va immutar. Es va limitar a dibuixar un mig somriure trist als seus llavis.
-Ja ho sé, ja ho sé. Però volia fer sofrir al teu pare.
-I al teu, no? Perquè també és el teu pare! -Realment el creia, sé que era tot molt irreal, però m'havia cregut des de la primera paraula fins a l'última.- A més, què en treus, matant-me a mi? Si el meu pare ja és mort i no sofrirà!
-No! El meu pare és la persona que em va acollir aquell dia, que em va fer reviure tot i portar poc temps a la vida. És la persona que em va tractar com un fill seu i que mai em va amagar tota la veritat sobre els meus verdaders pares. El teu pare no significa res per a mi, només dolor i odi.-
Aleshores vaig pensar que no calia tant de merder, que al cap i a la fi, no em feia res morir
-M'és igual si has vingut a matar-me. Pots fer-ho. Tota la meva vida s'ha basat en sofrir, per culpa teva. No he tingut mai amics, tot el món em té per boja. La única cosa que m'ha distret de tots els problemes són els estudis. I ja no em serveixen per res. - Tot era veritat. No em feia res deixar aquest món.
-Millor, perquè per mi matar-te és més difícil del que creus. Segueixes sent la meva germana. Sento que tot hagi anat així. M'hagués agradat conèixer-te, de veritat. Em caus bé, però no puc esborrar tots els esforços que porto fent des de que tinc deu anys, matant a la nostra família. Si ara ho deixés córrer seria una bajanada. -M'ho va dir sincerament, ho vaig notar.- A més estigues tranquil•la, que avui també moriré jo.
El meu pare es va morir fa un mes, i ja no em queda cap raó per seguir aquí.
I tot seguit em va tapar la boca i el nas amb les mans. No vaig oferir resistència. Durant molta estona només vaig sentir dolor. Vaig sentir com s'acabava l'aire que tenia als pulmons i com anava perdent la consciència. Em va fer molt mal. Vaig agrair que la meva desgraciada vida no passés per davant dels meus ulls, com havia llegit en algun lloc. També el vaig veure plorar.
Les seves llàgrimes em van reconfortar. Malgrat tot, vaig veure en ell un germà. Un germà que m'hagués agradat tenir. Vaig preferir morir en mans seves que en mans de la vellesa.
A partir d'aquell moment, no vaig sentir res més. Ni vaig ressuscitar, ni vaig anar al cel, ni a l'infern, ni a una segona vida, ni vaig reencarnar-me. Quan et mors, no hi ha res. Ni silenci, perquè ja no sents res. Res de res.

Pseudònim: LILA