L’AIGUA A L’ANY 2456
Any 2456, quan ja tothom es pensava que ja no hi haurien més guerres va esclatar-ne la més gran, la més perillosa, la guerra per l’aigua.
L’escalfament global havia arribat al seu estat màxim d’alerta. Tot el món estava desesperat. Ara no importava cap altra cosa a part de l’aigua, el bé més preat de l’home a partir d’aquell dia...
Tot va començar així:
Són les 12 del migdia, m’acabo d’aixecar. M’aixeco tan tard perquè no tinc la
obligació de llevar-me una hora determinada, ja que on visc jo, no hi ha gaires coses interessants que pugui fer.
Em dic Raniv i el poble on visc és molt petit i en vivim molts. La meva casa també és molt petita, és una cabana on dormim els meus cinc germans i jo sobre estores. M’enrecordo que la meva mare era la dona mes maca de tot el poble. Era una dona molt treballadora, sempre estava cuidant de nosaltres. Me mare sempre deia que nosaltres érem les persones mes importants de la seva vida, que gràcies a nosaltres ella tenia força per seguir endavant. Cada dia es llevava a les 5 del matí a buscar aigua a un altre poble que era bastant lluny del nostre. Dues hores després tornava amb aigua per a nosaltres i preparava l’esmorzar per a mi i per als meus germans. Era una dona molt bona...fins que un dia, ningú sap perquè, es va posar malalta i com al meu poble no tenim medicines, va morir.
Al meu pare no tinc ocasió de veure’l molt, ja que nosaltres no som la seva única família. Té altres dones i molts fills que jo no conec. Per això a estat la meva mare la que m’ha ensenyat tot el que se fins ara.
El meu germà més gran té 17 anys. Així que, ell és el que cuida de nosaltres. És molt fort i ens estima moltíssim. Ell s’encarrega ara d’anar a buscar aigua, donar-nos aliment i que tinguem tot lo necessari per sobreviure.
Em passo tot el dia jugant al poble amb els meus amics, no hi ha gaires coses amb què jugar, però sempre trobem alguna cosa. Perquè jo crec que encara que els meus germans i jo visquem en aquesta situació, la vida és un regal, i tots tenim dret a viure-la amb alegria. Al meu poble, el mes important i el regal més gran, és el regal de la vida i la salut, que aquí és lo que es necessita més. Tots som amics de tots, tots ens estimem molt, som tots com una única família, com si fóssim germans.
Però tinc un amic especial. Es diu Bilal. A ell me l’estimo una mica més que als meus altres amics, perquè quan la meva mare va morir, em va ajudar moltíssim.
Ell i els meus germans, ara són les persones més importants de la meva vida. No em sento desgraciat, perquè se que encara em queda molta vida per endavant i no la penso desaprofitar. Encara que la meva situació no sigui la millor, sóc feliç.
(Al dia següent)
Obro els ulls. És un nou dia. Em sento amb forces per sortir a jugar una estona amb els meus amics.
Però de sobte, veig que un home armat entra a la nostra cabana cridant-nos, als meus germans i a mi que sortíssim fora.
Tota la gent del poble estava en fila, amb soldats apuntant-los amb pistoles les esquenes. Al terra es veia gent morta que s’havia resistit a les peticions dels soldats. I allà va ser quan vaig veure a en Bilal al terra, amb una ferida de bala, mort. Sentia que el meu món s’acabava...
Als meus germans, a mi , i a la resta del poble ens van portar a un camp de concentració, on ens van fer estar-hi per molt temps. Vam estar allà tancats molt de temps, molta gent del poble va caure malalta per la situació en la qual ens feien viure.
No puc arribat a entendre perquè un bé que era abundant en la Terra ara hagi provocat una guerra. O l’hem provocada nosaltres sols?
Ara ja no hi ha res a fer. Estem tancats aquí per sempre. Tant de bo algú ens hagués avisat que l’aigua era tant important...
Pseudònim:Emi
dijous, 7 de gener del 2010
VIDRES TINTATS DE BLAU MARÍ
Encara ara recordo el dia en que em va insinuar alguna cosa i no vaig saber veure el què. Suposo que la sufocació del moment i les mils de coses que em voltaven pel cap hi van fer alguna cosa, però el fet és que no em vaig adonar de res.
Vaig sortir de casa esperitada. Feia poc que m’havia trucat explicant-me la bona nova. Era un Audi TT nou de trinca. De color negre i descapotable, era preciós. Els cotxes esportius em tornaven boja (parlo en passat perquè ara les coses han canviat massa). Recordo com el vaig voler conduir però se’m va calar a la primera. Feia poc que tenia el carnet, i em vaig fer un embolic entre pedals i marxes automàtiques. Ho vaig deixar estar aviat.
Tot i així, vaig insistir per anar a fer una volta encara que tinguéssim un sopar amb la meva nova parella, la resta dels nostres amics i algun dels seus. Al final el vaig convèncer. Vaig pujar entusiasmada i va arrencar suaument. Tot i que aquella nit feia una frescor especial i humida vaig abaixar la capota i les finestres. Els cabells voleiaven i m’acariciaven les galtes. Em sentia plena, contenta, feliç. Em va sorprendre la pregunta que em va despertar d’aquell somni tant palpable.
– Mar, ets feliç?
– Què dius tu ara?
– Això que sents, ets feliç?
– Clar que sóc feliç, que no em veus a la cara quin enorme somriure que duc?! Aquest cotxe és fantàstic Marky! Però per què m’ho preguntes?
– Res, com que aquesta nit feies el sopar amb la teva nova parella no era plan de preguntar-ho allà al mig.
– Si, ja, però i aquesta pregunta?
No em va contestar. Simplement em va mirar i em va somriure tendrament. Vaig notar-li una brillantor estranya als ulls, el coneixia molt bé i n’hi passava alguna. Però vaig continuar somiant i deixant enrere aquella pregunta aparentment estúpida, com una llàgrima que em va caure de l’ull dret per culpa del vent fort que hi tocava...
Per cert, no m’he presentat oi? Em dic Mar, tinc 22 anys, estudiant de periodisme i treballadora d’un estudi de fotografia. Tinc els cabells pèl-rojos i arrissats. Pèl-rojos per culpa dels meus avis, que els dos ho són. Arrissats pels meus pares, que els tenen ben rinxolats. Els ulls són d’un blau intens, blau marí, turquesa, i de totes la games de blaus que et puguis arribar a imaginar i més. Això és per la meva besàvia, no la vaig arribar a conèixer, però la meva mare sempre em parla d’ella i dels seus ulls blaus. Faig vida al pis cèntric que comparteixo amb un parell d’amigues, encara que tinc la casa a les afores de Barcelona. Sóc un esperit lliure i independent, però bé, els detalls ja els aniràs descobrint arrel de tot el que t’expliqui. I et preguntaràs: per què ho fas? I la meva resposta té dues raons: perquè estimo escriure i perquè ara més que mai, necessito explicar aquesta història.
Després d’aquell vol amb l’Audi, el sopar va transcórrer ràpid i entretingut. Havia notat l’absència de paraula del Marc, però no hi vaig donar gens d’importància. Vaig pensar que allò era perquè no es sentia prou a gust amb tota aquella gent que ni li anava ni li venia, però el necessitava, i ell ho sabia.
Com que era una nit de dissabte, varem proposar per sortir a prendre una copa a la sala Razzmatazz, que ho teníem relativament a prop. Tothom va anar a buscar els seus cotxes però el Marc va rebutjar l’idea ja des d’abans de sortir de casa.
– Mar escolta – em va agafar del braç abans de sortir per la porta
– Digues
– Que jo no vinc
– Per què no?! Au va Marc, que és només una copa...
– Ho sento molt de veritat, però no em trobo massa bé, prefereixo marxar cap a casa
– He vist que no has obert boca durant tot el sopar, gairebé no has menjat res i de parlar encara menys
– Ja t’ho he dit, no em trobo bé
– D’acord d’acord, doncs ens truquem?
– Sí, ja et trucaré. Adéu Mar, diverteix-te
– Ho faré – va passar per davant meu i el vaig agafar del braç – escolta, segur que tot va bé?
– Sí – continuava agafant-lo del braç i es va moure incòmode – em deixaràs marxar Mar?
– Oh sí, perdona. Si no vols donar explicacions, agafa l’ascensor que cap dels altres l’han agafat. Ja parlaré jo amb ells.
– Sí, millor. Gràcies – i va desaparèixer dins l’ascensor.
I qui és el Marc? Ell és el protagonista d’aquesta, la meva història. Ell és la peça clau de tota la meva vida. Ell va ser el meu amic, el meu amant, el meu pare, el meu marit, el meu germà... tot. Suposo que aquestes quatre paraules et semblaran molt melodramàtiques, però sincerament, no hi ha massa conceptes més per descriure la nostre relació.
L’endemà em vaig llevar tard. Era ja migdia, tenia l’estómac regirat i un mal de cap terrible. Al final la nit anterior no havia estat d’una sola copa, i ara m’estava passant factura. Vaig engegar el mòbil i vaig veure diverses trucades del Marc i d’altres del Xavi. A cap dels dos els trucaria, primer necessitava prendre’m alguna cosa pel mal de cap i anar a comprar aigua a la botiga de la cantonada. De camí cap allà em vaig trobar a una veïna, em va dir que m’havia vingut a veure un noi però que no recordava massa bé com era. Vaig imaginar que havia estat el Xavi.
Estava pagant les aigües i unes barres de pa, quan el mòbil em va començar a sonar.
– Si?
– Mar? On ets? – era el Marc
– A la botiga de la cantonada, comprant aigua i pa, per?
– T’he trucat diversos cops i t’he passat a buscar però no hi havia ningú. Si que hi ha cua a la botiga no? Ja fa estona que he passat per casa teva jo!
– Ah no, que va! Boig! Quan m’has passat a buscar per casa estava... dormint. Ho sento Marky! – vaig riure – Volies alguna cosa en especial? Ja et trobes millor?
– Sí, no, és igual. Et passo a recollir per la botiga d’acord? Així t’ajudo a pujar les coses i anem a menjar alguna cosa, et convido.
– No tinc massa gana, però és igual. Una amanida i a córrer. T’espero aquí doncs, fins ara.
– Fins ara!
El que si que tenia el Marc, és que era una persona molt considerada. Suposo que aquesta era una de les raons per les quals me l’estimava tant.
El vaig veure arribar d’un tros enllà. Caminava d’aquella manera tant peculiar, vestit d’aquella manera tant elegant però informal a la vegada. Aviat va ser al meu costat.
– Hola onada – em va fer dos petons i em va agafar una bossa i una de les ampolles de 5 litres d’aigua
– Hola guaperes! Ara t’estava mirant d’un tros lluny i no entenc com encara no has trobat xicota eh, o és que en tens alguna i no m’has explicat res?
– Oh no! Ja saps com sóc jo, d’aquí allà però res massa formal. Anem?
El que també tenia el Marc, és que m’encantava que em digués onada. T’hi has fixat oi? Des de que ens vam conèixer que em deia d’aquella manera. M’encantava, tot i que mai li vaig dir.
Vam anar fins el pis caminant tranquil•lament i xerrant sobre les noves adquisicions del Marc. Vam deixar les coses i ens vam encaminar cap el nostre restaurant de sempre. Brown55. El teníem una mica lluny, però sempre decidíem agafar el metro i caminar per aprofitar més el temps junts. Vam seure a la mateixa taula de sempre, vam demanar els mateixos plats de sempre. Vam començar amb les mateixes paraules de sempre:
– I avui per què m’has volgut convidar?
– Bé, ja tocava no? Feia dies que no ens vèiem
– Que perds la memòria nen? Ahir vam passar la nit junts eh, ho recordes o m’haig de començar a preocupar?
– Ah ja, però jo vull dir d’estar sols i xerrar de les nostres coses
– Sí, en això sí que tens raó. I doncs?
– Suposo que no cola que sigui perquè sí aquest dinar sobtat oi?
– Evidentment que no, ens coneixem
– Prefereixo parlar d’altres coses ara, i el que de veritat et volia dir parlem a casa d’acord? – vaig fer mala cara – Siusplau Mar
– D’acord, tu guanyes
Vam continuar dinant i xerrant de la universitat, la feina, els amics, el meu Xavi i les seves 60 noies (com a mínim).
Sempre que estàvem junts, les hores se’ns feien minuts. El temps s’escolava com sorra de les dunes del Sàhara entre les mans.
A mitja tarda ja vam ser al pis. Estava molt cansada i el primer que vaig fer a l’arribar a casa va ser preparar un parell de cafès, posar U2 de fons i estirar-nos al sofà.
Érem addictes a la cafeïna. I Sí, U2. Als dos ens encantava. Els dos havíem somiat amb les seves lletres. Els dos havíem plorat amb One. Els dos ens havíem sentit units per aquelles cançons. Estic convençuda de que tu també, tu també has viscut (almenys en alguna) la mateixa intensitat de les seves lletres, les veus, els instruments...
Sovint ens estiràvem junts al sofà, abraçats, amb aquella melodia celestial que ens feia companyia.
Estava començant a adormir-me quan vaig sentir que el Marc va xiuxiuejar alguna cosa.
– Que has dit alguna cosa? Estava mig adormida i no t’he sentit
– No...
– Sé que sí. Què deies Marc? – em vaig incorporar i vaig engegar els llums de la sala, també vaig afluixar la música
– Bé, és sobre allò que t’he dit abans Mar
– Ostres sí! Quin cap el meu, ja no me’n recordava! Digues, digues
– Estic... malalt
– Què tens? Pulmonia un altre cop? Abans t’he sentit tossir, segur que és això oi?
– No Mar, és molt més greu que una pulmonia. Tinc.. càncer
– Com?! No, no pot ser, segur que es van equivocar. Segur que és una taca per la pulmonia o una crosta! Sí, serà això!
– He anat a quatre metges diferents, i tots m’han dit el mateix Mar
– Però.. si tu no fumes! Fumes poquíssim com per tenir càncer
– Ho sé. Em van dir que era perquè molts de la meva família n’han tingut i per això
– I com estàs Marc?
– Doncs fet merda Mar, estic realment molt malament, encara no m’ho crec i el pitjor de tot és que diuen que ni la quimioteràpia em farà res i que operar-me porta un risc massa elevat i.. – es va posar a plorar i jo amb ell
– No tinguis por Marc, no tinguis por. Jo estic amb tu i sempre hi seré – i llavors encara no sabia com de poc indicades eren aquelles paraules...
I vaig sentir com tot queia. Em vaig sentir indefensa, i amb por, molta por de perdre’l. Notava com ell, com el Marc, el meu gran, infinit, enorme amic de tota la vida es consumia com una foguera enmig d’un bosc humit. I sentia com jo em consumia amb ell, i aquella amistat, i aquells moments, i aquells records... Tenia por, por de que si queia jo ho fes darrere seu, sense poder aixecar-me en molt i molt de temps.
Després de tot allò, el Marc i jo ens vèiem dia sí, dia també. El vaig acompanyar diversos cops a l’hospital, i dia rere dia l’esperança que tot allò fos un simple malson s’anava fent cada cop més insignificant.
Vàrem passar dies sencers mirant fotos de quan érem petits. Recordant el nostre primer dia d’amistat, quan ell va arribar a primària i jo vaig anar a rebre’l a la porta de la classe agafant-lo de la mà. Irònicament, molts anys després aquella amistat encara durava. Irònicament trencaríem tots els models d’amics perfectes i amigues de tota la vida. Irònicament nosaltres seríem l’excepció que confirma la regla, un noi i una noia amics i inseparables fins els últims dels nostres dies.
I irònicament, a mi, em va tocar viure els últims dels seus dies. I amb ironia o sense, vaig patir com la que més. Vaig arribar a sentir el que molts diuen que sent un germà bessó quan a l’altre li està passant alguna cosa dolenta. Patia tant o més que ell. Veia com es consumia, veia que la seva vida s’escapava com un fil en una agulla. Com es trencava talment una fulla enmig de la tardor, i jo, era darrere seu intentant recompondre cada un dels seus trossos. No ho trobes injust? Ell, amb tanta vitalitat i tant jove. I jo, tant que me l’estimava, tant que me l’apreciava, havia de patir tot allò. Però ho vaig fer, vaig aguantar fins l’últim, el decisiu i el dia més difícil de la seva, la meva vida.
Era un dimecres, 18 de març. Curiosament el dia del seu aniversari. Jo estava fent l’última classe del matí a la universitat quan vaig veure que m’estava sonant el mòbil. No l’havia apagat, només l’havia deixat en vibració, ja que sabia que avui s’organitzava la festa al Marc i molts es convidaven a última hora. Però aquella trucada no era cap convidat d’última hora, era la seva mare. Vaig sortir de la classe com una bala. No era bona senyal que ella em truqués.
– Clàudia, què passa?
– És el Marc, està malament. Som de camí cap a l’hospital de la Vall d’Hebron. Vine siusplau, et necessitem més que mai.
– Estic allà en 30 minuts.
Vaig agafar el cotxe i vaig anar tant ràpid com vaig poder. Vaig entrar per urgències i vaig demanar pel Marc i la seva família. Em van dir que estaven a l’UBI. Vaig anar decidida cap allà, els seus pares estaven al passadís.
– Mar reina meva – la seva mare se’m va abraçar plorant desesperadament
– On és el Marc? Què ha passat?
– Mar, escolta... – va començar el seu pare
– No! On és? Marc?! Marc?! – vaig començar a obrir portes, el seu pare em va agafar pel braç
– No és aquí Mar. No s’ha pogut fer res per ell... – es va posar a plorar i a donar cops de puny a la paret
Et seré sincera, després d’aquelles set paraules em vaig desmaiar i no recordo res més. Bé, sí, recordo que quan em vaig despertar vaig desitjar amb tota la meva ànima que morís en aquell mateix instant. Sentia una pressió dins meu anormal, talment com si estigués tancada en una habitació amb una sola finestra tintada de blau marí, una pressió que encara ara sento de vegades. I avui, un any després de la seva mort, continuo sense creure’m el que va passar. Potser perquè la carta que em va deixar em va fer plorar tant que rebutjo la idea que una persona tingui tant líquid per poder vessar.
Suposo que el destí m’ha jugat una mala passada, i que tard o d’hora tornaré a veure’l somriure, tornaré a poder jugar al pòquer i a fer-nos fotos sense parar. N’estic segura. Sé que ens tornarem a veure, i mentrestant, sé que estàs a prop fent-me d’àngel de la guarda, veritat? Tu també em creus oi? És aquí, igual que tu.
Sempre la teva estimada i inseparable,
Onada.
P.D: t’he estimat, t’estimo i t’estimaré.
Vaig sortir de casa esperitada. Feia poc que m’havia trucat explicant-me la bona nova. Era un Audi TT nou de trinca. De color negre i descapotable, era preciós. Els cotxes esportius em tornaven boja (parlo en passat perquè ara les coses han canviat massa). Recordo com el vaig voler conduir però se’m va calar a la primera. Feia poc que tenia el carnet, i em vaig fer un embolic entre pedals i marxes automàtiques. Ho vaig deixar estar aviat.
Tot i així, vaig insistir per anar a fer una volta encara que tinguéssim un sopar amb la meva nova parella, la resta dels nostres amics i algun dels seus. Al final el vaig convèncer. Vaig pujar entusiasmada i va arrencar suaument. Tot i que aquella nit feia una frescor especial i humida vaig abaixar la capota i les finestres. Els cabells voleiaven i m’acariciaven les galtes. Em sentia plena, contenta, feliç. Em va sorprendre la pregunta que em va despertar d’aquell somni tant palpable.
– Mar, ets feliç?
– Què dius tu ara?
– Això que sents, ets feliç?
– Clar que sóc feliç, que no em veus a la cara quin enorme somriure que duc?! Aquest cotxe és fantàstic Marky! Però per què m’ho preguntes?
– Res, com que aquesta nit feies el sopar amb la teva nova parella no era plan de preguntar-ho allà al mig.
– Si, ja, però i aquesta pregunta?
No em va contestar. Simplement em va mirar i em va somriure tendrament. Vaig notar-li una brillantor estranya als ulls, el coneixia molt bé i n’hi passava alguna. Però vaig continuar somiant i deixant enrere aquella pregunta aparentment estúpida, com una llàgrima que em va caure de l’ull dret per culpa del vent fort que hi tocava...
Per cert, no m’he presentat oi? Em dic Mar, tinc 22 anys, estudiant de periodisme i treballadora d’un estudi de fotografia. Tinc els cabells pèl-rojos i arrissats. Pèl-rojos per culpa dels meus avis, que els dos ho són. Arrissats pels meus pares, que els tenen ben rinxolats. Els ulls són d’un blau intens, blau marí, turquesa, i de totes la games de blaus que et puguis arribar a imaginar i més. Això és per la meva besàvia, no la vaig arribar a conèixer, però la meva mare sempre em parla d’ella i dels seus ulls blaus. Faig vida al pis cèntric que comparteixo amb un parell d’amigues, encara que tinc la casa a les afores de Barcelona. Sóc un esperit lliure i independent, però bé, els detalls ja els aniràs descobrint arrel de tot el que t’expliqui. I et preguntaràs: per què ho fas? I la meva resposta té dues raons: perquè estimo escriure i perquè ara més que mai, necessito explicar aquesta història.
Després d’aquell vol amb l’Audi, el sopar va transcórrer ràpid i entretingut. Havia notat l’absència de paraula del Marc, però no hi vaig donar gens d’importància. Vaig pensar que allò era perquè no es sentia prou a gust amb tota aquella gent que ni li anava ni li venia, però el necessitava, i ell ho sabia.
Com que era una nit de dissabte, varem proposar per sortir a prendre una copa a la sala Razzmatazz, que ho teníem relativament a prop. Tothom va anar a buscar els seus cotxes però el Marc va rebutjar l’idea ja des d’abans de sortir de casa.
– Mar escolta – em va agafar del braç abans de sortir per la porta
– Digues
– Que jo no vinc
– Per què no?! Au va Marc, que és només una copa...
– Ho sento molt de veritat, però no em trobo massa bé, prefereixo marxar cap a casa
– He vist que no has obert boca durant tot el sopar, gairebé no has menjat res i de parlar encara menys
– Ja t’ho he dit, no em trobo bé
– D’acord d’acord, doncs ens truquem?
– Sí, ja et trucaré. Adéu Mar, diverteix-te
– Ho faré – va passar per davant meu i el vaig agafar del braç – escolta, segur que tot va bé?
– Sí – continuava agafant-lo del braç i es va moure incòmode – em deixaràs marxar Mar?
– Oh sí, perdona. Si no vols donar explicacions, agafa l’ascensor que cap dels altres l’han agafat. Ja parlaré jo amb ells.
– Sí, millor. Gràcies – i va desaparèixer dins l’ascensor.
I qui és el Marc? Ell és el protagonista d’aquesta, la meva història. Ell és la peça clau de tota la meva vida. Ell va ser el meu amic, el meu amant, el meu pare, el meu marit, el meu germà... tot. Suposo que aquestes quatre paraules et semblaran molt melodramàtiques, però sincerament, no hi ha massa conceptes més per descriure la nostre relació.
L’endemà em vaig llevar tard. Era ja migdia, tenia l’estómac regirat i un mal de cap terrible. Al final la nit anterior no havia estat d’una sola copa, i ara m’estava passant factura. Vaig engegar el mòbil i vaig veure diverses trucades del Marc i d’altres del Xavi. A cap dels dos els trucaria, primer necessitava prendre’m alguna cosa pel mal de cap i anar a comprar aigua a la botiga de la cantonada. De camí cap allà em vaig trobar a una veïna, em va dir que m’havia vingut a veure un noi però que no recordava massa bé com era. Vaig imaginar que havia estat el Xavi.
Estava pagant les aigües i unes barres de pa, quan el mòbil em va començar a sonar.
– Si?
– Mar? On ets? – era el Marc
– A la botiga de la cantonada, comprant aigua i pa, per?
– T’he trucat diversos cops i t’he passat a buscar però no hi havia ningú. Si que hi ha cua a la botiga no? Ja fa estona que he passat per casa teva jo!
– Ah no, que va! Boig! Quan m’has passat a buscar per casa estava... dormint. Ho sento Marky! – vaig riure – Volies alguna cosa en especial? Ja et trobes millor?
– Sí, no, és igual. Et passo a recollir per la botiga d’acord? Així t’ajudo a pujar les coses i anem a menjar alguna cosa, et convido.
– No tinc massa gana, però és igual. Una amanida i a córrer. T’espero aquí doncs, fins ara.
– Fins ara!
El que si que tenia el Marc, és que era una persona molt considerada. Suposo que aquesta era una de les raons per les quals me l’estimava tant.
El vaig veure arribar d’un tros enllà. Caminava d’aquella manera tant peculiar, vestit d’aquella manera tant elegant però informal a la vegada. Aviat va ser al meu costat.
– Hola onada – em va fer dos petons i em va agafar una bossa i una de les ampolles de 5 litres d’aigua
– Hola guaperes! Ara t’estava mirant d’un tros lluny i no entenc com encara no has trobat xicota eh, o és que en tens alguna i no m’has explicat res?
– Oh no! Ja saps com sóc jo, d’aquí allà però res massa formal. Anem?
El que també tenia el Marc, és que m’encantava que em digués onada. T’hi has fixat oi? Des de que ens vam conèixer que em deia d’aquella manera. M’encantava, tot i que mai li vaig dir.
Vam anar fins el pis caminant tranquil•lament i xerrant sobre les noves adquisicions del Marc. Vam deixar les coses i ens vam encaminar cap el nostre restaurant de sempre. Brown55. El teníem una mica lluny, però sempre decidíem agafar el metro i caminar per aprofitar més el temps junts. Vam seure a la mateixa taula de sempre, vam demanar els mateixos plats de sempre. Vam començar amb les mateixes paraules de sempre:
– I avui per què m’has volgut convidar?
– Bé, ja tocava no? Feia dies que no ens vèiem
– Que perds la memòria nen? Ahir vam passar la nit junts eh, ho recordes o m’haig de començar a preocupar?
– Ah ja, però jo vull dir d’estar sols i xerrar de les nostres coses
– Sí, en això sí que tens raó. I doncs?
– Suposo que no cola que sigui perquè sí aquest dinar sobtat oi?
– Evidentment que no, ens coneixem
– Prefereixo parlar d’altres coses ara, i el que de veritat et volia dir parlem a casa d’acord? – vaig fer mala cara – Siusplau Mar
– D’acord, tu guanyes
Vam continuar dinant i xerrant de la universitat, la feina, els amics, el meu Xavi i les seves 60 noies (com a mínim).
Sempre que estàvem junts, les hores se’ns feien minuts. El temps s’escolava com sorra de les dunes del Sàhara entre les mans.
A mitja tarda ja vam ser al pis. Estava molt cansada i el primer que vaig fer a l’arribar a casa va ser preparar un parell de cafès, posar U2 de fons i estirar-nos al sofà.
Érem addictes a la cafeïna. I Sí, U2. Als dos ens encantava. Els dos havíem somiat amb les seves lletres. Els dos havíem plorat amb One. Els dos ens havíem sentit units per aquelles cançons. Estic convençuda de que tu també, tu també has viscut (almenys en alguna) la mateixa intensitat de les seves lletres, les veus, els instruments...
Sovint ens estiràvem junts al sofà, abraçats, amb aquella melodia celestial que ens feia companyia.
Estava començant a adormir-me quan vaig sentir que el Marc va xiuxiuejar alguna cosa.
– Que has dit alguna cosa? Estava mig adormida i no t’he sentit
– No...
– Sé que sí. Què deies Marc? – em vaig incorporar i vaig engegar els llums de la sala, també vaig afluixar la música
– Bé, és sobre allò que t’he dit abans Mar
– Ostres sí! Quin cap el meu, ja no me’n recordava! Digues, digues
– Estic... malalt
– Què tens? Pulmonia un altre cop? Abans t’he sentit tossir, segur que és això oi?
– No Mar, és molt més greu que una pulmonia. Tinc.. càncer
– Com?! No, no pot ser, segur que es van equivocar. Segur que és una taca per la pulmonia o una crosta! Sí, serà això!
– He anat a quatre metges diferents, i tots m’han dit el mateix Mar
– Però.. si tu no fumes! Fumes poquíssim com per tenir càncer
– Ho sé. Em van dir que era perquè molts de la meva família n’han tingut i per això
– I com estàs Marc?
– Doncs fet merda Mar, estic realment molt malament, encara no m’ho crec i el pitjor de tot és que diuen que ni la quimioteràpia em farà res i que operar-me porta un risc massa elevat i.. – es va posar a plorar i jo amb ell
– No tinguis por Marc, no tinguis por. Jo estic amb tu i sempre hi seré – i llavors encara no sabia com de poc indicades eren aquelles paraules...
I vaig sentir com tot queia. Em vaig sentir indefensa, i amb por, molta por de perdre’l. Notava com ell, com el Marc, el meu gran, infinit, enorme amic de tota la vida es consumia com una foguera enmig d’un bosc humit. I sentia com jo em consumia amb ell, i aquella amistat, i aquells moments, i aquells records... Tenia por, por de que si queia jo ho fes darrere seu, sense poder aixecar-me en molt i molt de temps.
Després de tot allò, el Marc i jo ens vèiem dia sí, dia també. El vaig acompanyar diversos cops a l’hospital, i dia rere dia l’esperança que tot allò fos un simple malson s’anava fent cada cop més insignificant.
Vàrem passar dies sencers mirant fotos de quan érem petits. Recordant el nostre primer dia d’amistat, quan ell va arribar a primària i jo vaig anar a rebre’l a la porta de la classe agafant-lo de la mà. Irònicament, molts anys després aquella amistat encara durava. Irònicament trencaríem tots els models d’amics perfectes i amigues de tota la vida. Irònicament nosaltres seríem l’excepció que confirma la regla, un noi i una noia amics i inseparables fins els últims dels nostres dies.
I irònicament, a mi, em va tocar viure els últims dels seus dies. I amb ironia o sense, vaig patir com la que més. Vaig arribar a sentir el que molts diuen que sent un germà bessó quan a l’altre li està passant alguna cosa dolenta. Patia tant o més que ell. Veia com es consumia, veia que la seva vida s’escapava com un fil en una agulla. Com es trencava talment una fulla enmig de la tardor, i jo, era darrere seu intentant recompondre cada un dels seus trossos. No ho trobes injust? Ell, amb tanta vitalitat i tant jove. I jo, tant que me l’estimava, tant que me l’apreciava, havia de patir tot allò. Però ho vaig fer, vaig aguantar fins l’últim, el decisiu i el dia més difícil de la seva, la meva vida.
Era un dimecres, 18 de març. Curiosament el dia del seu aniversari. Jo estava fent l’última classe del matí a la universitat quan vaig veure que m’estava sonant el mòbil. No l’havia apagat, només l’havia deixat en vibració, ja que sabia que avui s’organitzava la festa al Marc i molts es convidaven a última hora. Però aquella trucada no era cap convidat d’última hora, era la seva mare. Vaig sortir de la classe com una bala. No era bona senyal que ella em truqués.
– Clàudia, què passa?
– És el Marc, està malament. Som de camí cap a l’hospital de la Vall d’Hebron. Vine siusplau, et necessitem més que mai.
– Estic allà en 30 minuts.
Vaig agafar el cotxe i vaig anar tant ràpid com vaig poder. Vaig entrar per urgències i vaig demanar pel Marc i la seva família. Em van dir que estaven a l’UBI. Vaig anar decidida cap allà, els seus pares estaven al passadís.
– Mar reina meva – la seva mare se’m va abraçar plorant desesperadament
– On és el Marc? Què ha passat?
– Mar, escolta... – va començar el seu pare
– No! On és? Marc?! Marc?! – vaig començar a obrir portes, el seu pare em va agafar pel braç
– No és aquí Mar. No s’ha pogut fer res per ell... – es va posar a plorar i a donar cops de puny a la paret
Et seré sincera, després d’aquelles set paraules em vaig desmaiar i no recordo res més. Bé, sí, recordo que quan em vaig despertar vaig desitjar amb tota la meva ànima que morís en aquell mateix instant. Sentia una pressió dins meu anormal, talment com si estigués tancada en una habitació amb una sola finestra tintada de blau marí, una pressió que encara ara sento de vegades. I avui, un any després de la seva mort, continuo sense creure’m el que va passar. Potser perquè la carta que em va deixar em va fer plorar tant que rebutjo la idea que una persona tingui tant líquid per poder vessar.
Suposo que el destí m’ha jugat una mala passada, i que tard o d’hora tornaré a veure’l somriure, tornaré a poder jugar al pòquer i a fer-nos fotos sense parar. N’estic segura. Sé que ens tornarem a veure, i mentrestant, sé que estàs a prop fent-me d’àngel de la guarda, veritat? Tu també em creus oi? És aquí, igual que tu.
Sempre la teva estimada i inseparable,
Onada.
P.D: t’he estimat, t’estimo i t’estimaré.
IRIS
IRIS
Capítol 1. La meva segona casa.
Exeter, una ciutat al sud-oest d’Anglaterra, allà era on estava jo. Hi havia anat per estudiar anglès, una llengua de la qual estic enamorada. Com que aquest any ja tenia els 18 no em feia falta cap permís de la meva mare per poder-hi anar, així que ho vaig decidir sense fer cas als seus inconvenients: la família et trobarà a faltar, estaràs sola, on viuràs...
M’havia espavilat tota sola per buscar un pis on poder estar durant aquestes tres setmanes, la durada de la meva estada. No era un pis gaire gran ni tampoc cèntric, però una jove com jo, no necessitava més del que ja tenia: un llit, un sofà, bany i cuina. Res més. No hi havia ni una televisió ni un simple telèfon. Pot semblar estrany però, sincerament, no exigia res més; una persona que s’està la major part del dia voltant pel carrer, coneixent gent nova i, mentrestant, treballant, captivada per la naturalesa, no requeria més objectes. A més, ja posseïa un telèfon mòbil, el qual utilitzava si més no una vegada al dia, quan la mare em trucava per preguntar-me que havia fet o, simplement, per dir-me que em trobava a faltar.
Avui, com gairebé sempre, havia anat al típic bar d’Anglaterra: el Starbucks. Com que no havia quedat amb ningú vaig decidir escriure una carta per a les meves amigues.
“Nenes! Aquí em teniu, assentada en un d’aquells còmodes sofàs del Starbucks, aquell bar del que sempre us parlo en que m’hi trobo tan a gust, escrivint-vos una petita carta, expressant-vos les moltes ganes que tinc de molestar-vos, abraçar-vos, anar-me’n de festa amb vosaltres..., i mireu que només porto una setmana i mitja eh! Quan arribi el 19 de Juny a Barcelona us espero al “Plantaciones”, assegudes a la mateixa taula de sempre, amb un somriure a la cara, esperant-me amb ànsies. Tinc tantes coses per explicar-vos ja! Un petó i una braçada a totes ben gran! De la vostra estimada i preferida amiga: Iris”
Tan bon punt vaig acabar-la, vaig anar a correus. Volia que la rebessin el més aviat possible.
Capítol 2. Una sorpresa inesperada.
Sempre m’havia cridat l’atenció el teatre. Ser actriu no era una professió tan dolenta; ets reconegut, coneixes molta gent i econòmicament guanyes molts diners, encara que tots sabem que té forces desavantatges. Tot i estar actuant des dels 6 anys, mai havia considerat dedicar-m’hi professionalment. Suposo que ho veia realment lluny de les meves possibilitats i, a més a més, la típica frase <> que em deia sempre la mare, em feia ser encara més conscient que pocs arribaven a aconseguir aquest gran somni.
Ara, de cop i volta, i sense buscar-ho, em trobava en una d’aquelles situacions en que no saps ben bé què dir però perfectament què vols. Que tens just a tocar allò que sempre has desitjat, però a la vegada està tant lluny que no ho pots apreciar.
Estava passejant per un carrer que desconeixia, sempre m’havia agradat experimentar, veure i sentir coses noves. Temerària, així em descriuen moltes de les persones que m’estimen i em coneixen.
- Iris! Iris! Quan de temps nena! Com et va tot? Ja me’n vaig assabentar a través del Facebook que havies vingut aquí a Exeter, durant gairebé un mes per estudiar anglès. Tenia l’esperança de veure’ns algun dia, i aquí et tinc! Davant meu i amb el teu característic somriure d’orella a orella. Que sàpigues que ahir mateix t’anava a trucar.
- Hola Ruth! Estic molt bé, ja ho veus tu mateixa. Doncs sí, ja porto una setmana i mitja, però continuu estan bé, sense gaires enyorances per la gent de Barcelona, com quan vaig arribar. I tu? Com estàs?
- Molt bé també. Escolta, ara tinc una mica de pressa, però tinc una gran sorpresa per a tu que et volia explicar ahir. Com ja t’he dit et volia trucar però no vaig poder. Sé que sempre t’ha agradat el teatre. Demà es fa un càsting per a una sèrie anglesa on busquen espanyols que sàpiguen parlar català i, alhora, anglès. Què et sembla si t’hi presentes, Iris? Jo en sóc una de les responsables, ja ho saps.
- Que què em sembla? Que m’encantaria presentar-m’hi! I que és la millor proposta que m’han fet en molts anys! Gràcies Ruth! Gràcies, gràcies i gràcies! – vaig dir fent salts d’alegria.
- Perfecte. Doncs a les sis de la tarda hauries d’anar al Carrer ‘Closed Road’ i buscar l’edifici amb el número 24. Quan arribis demana per mi, d’acord? Ens veiem allà.
- D’acord. Moltes gràcies per mil•lèsima vegada!
- Fins demà little rainbow – em va dir amb el seu típic to graciós.
A l’arribar a casa, vaig estirar-me al llit, sense treure’m la roba ni les sabates. Vaig acabar adormint-me. Demà m’esperava un grandíssim dia.
Capítol 3. Una trucada indesitjable.
Les 11 del matí. Hauria dormit fins les 12 si hagués pogut, però la melodia “Nothing Else Matters” de la cantant Lucie Silvas del mòbil em va despertar. Era la mare. No li havia explicat res encara del que m’havia proposat la Ruth, la meva amiga que vivia aquí a Exeter des de feia quatre mesos ja, i que al mateix temps estava estudiant. Què devia voler ara?
- Si? – vaig preguntar. - Mare? – tardava en respondre.
- Hola Iris, haig d’explicar-te una cosa molt dolorosa. – em digué amb un to clar i a sanglots, ploriquejant.
- Què ha passat?
Començava a posar-me nerviosa a causa dels seus llargs silencis.
- La teva tieta Rosa... Ella... ha mort Iris, ha mort. Aquest matí a las 9, no se sap el perquè encara, el teu tiet... i jo... no sabia... filla, et necessito. – La mare intentava dir-ho de la millor forma possible, intentant donar explicacions, però no podia ni parlar, els plors no la deixaven, l’inundaven per dintre.
- Mare... No et preocupis per mi... Sé que tots esteu fets pols, demanaré un vol per demà a primera hora.
Jo també intentava semblar serena però interiorment estava patint com mai, no m’ho esperava allò, era l’últim que m’hagués pogut imaginar sabent que la meva tieta només tenia 52 anys.
- Filla... T’haig de penjar, han arribat uns amics... per acomiadar-se’m... T’estimo moltíssim, no saps quan filla... T’estimo.
I va penjar sense que em tingués temps de dir res més, ni un simple: Jo també mare.
Van passar hores i hores. Em vaig quedar a casa tot el migdia fins que van arribar les 5:45 de la tarda. Havia d’anar a aquell afortunat i, a la vegada, desafortunat càsting en que la Ruth m’havia involucrat. Ella tenia molts contactes i treballava en aquest món teatral. No tenia gens de ganes d’anar-hi, només de continuar plorant, com havia fet durant més de sis hores seguides. Finalment, sense desitjar-ho, vaig agafar un taxi i em dirigí fins al carrer i a l’edifici que la meva amiga m’havia indicat el dia abans.
Al ’arribar, vaig seguir les seves indicacions, vaig demanar per ella i em van portar fins a una sala. Passaren potser uns deu minuts.
- Iris, sisplau?
- Sí, sóc jo.
- D’acord. Passa.
Vaig entrar a una habitació on s’hi podia veure una càmera de filmar i dues senyores. Em van començar a fer preguntes, algunes de les quals no vaig ni contestar. Mirava fixament el terra, pensant en la meva tieta, no me la treia del cap, ni a ella ni al que devia estar passant tota la meva família. El dolor. La tristesa. L’enyorança. Sentiments que m’envaïen a mi i a ells.
- Si es troba malament pot sortir a fora i d’aquí 5 minuts pot tornar a entrar.
Aquesta frase va interrompre els meus pensaments.
- Sí, millor. Gràcies.
- Fins d’aquí 5 minuts doncs.
Vaig sortir fora, però no per uns 5 minuts. Quan estigué a fora, em va passar pel cap anar-me’n a casa, agafar les coses més importants i anar a l’aeroport, marxar amb el primer avió que trobés. I així ho vaig fer.
Capítol 4. A casa però amb éssers desconeguts.
En menys d’una hora d’espera i quasi dues hores en avió, vaig estar en un altre país, a la meva ciutat, en fi, a la meva estimada ciutat Barcelona i al meu estimat bar el Plantaciones. Tota la gent que m’estimava m’estava esperant en aquell petit bar, tret de la família clar. Feia tres hores, quan estava esperant, les havia trucat. Em refereixo a les meves amigues, l’Anna, la Claudia, la Mireia i, la que considerava la meva millor amiga de sempre, la Paula, o com jo li dic: la Pauline. També havia telefonat al Xavi, al Diego, a l’Edu perquè vinguessin. També vaig telefonar al Pau, el meu nòvio. Ell estava a París amb els seus pares, va marxar el mateix dia que jo, encara que ell amb una altra destinació i una durada més llarga. Li vaig explicar només a ell la veritable raó del perquè estava a Barcelona abans d’hora, la trobada inesperada amb la Ruth, el càsting, la mort de la meva tieta... tot.
Després de dues hores amb tots ells, no aguantava més en aquella cambra tancada, sense finestres, volia aire, el necessitava. Volia anar lluny de Barcelona, de tota aquella gent, de la família també. Vaig agafar un autobús que em portés a Les Rambles. Després vaig agafar el tren. Estava a petar, potser més que mai. Agafar el tren va passar de ser un hàbit a una rutina fa temps, ja que en època d’estudis l’agafava cada dia per anar a estudiar. Em vaig asseure al mateix seient de sempre, però aquesta vegada sense un destí fix. M’hi passava trenta minuts en aquell ràpid mitja de transport. Gairebé mai dormia, preferia observar els trets físics de cada persona que veia passar pel meu costat. Els analitzava un per un, buscant defectes o qualsevol característica que els diferenciés dels altres. Sortien i entraven. La gent es movia amb rapidesa i decisió. Intentava imaginar-me el seu dia a dia, fins i tot, la seva professió. Els seus rostres omplien els vagons de tristesa, alegria, por, valentia... Sempre podia dir alguna cosa de qualsevol persona, fins aquell dia. Vaig intentar observar la gent detingudament, com acostumava a fer abans. Vaig poder analitzar quatre o cinc persones abans de veure’l a ell. Un noi jove, castany amb uns ulls grossos i verds. Era alt i estava fort. Devia tenir uns vint o vint-i-un anys, no gaire més. Estava escoltant música amb els auriculars. Podia descriure perfectament la seva vestimenta, físicament el seu aspecte, però era estrany, no podia descriure’l psicològicament. Mai m’havia passat un esdeveniment semblant. Se’m feia rar. Sempre podia dir una mínima característica de qualsevol persona, i ara no podia deduir si era tímid o atrevit, optimista o pessimista, alegre o trist... Aquell noi havia suposat un canvi a la meva vida. Va ser el primer símptoma, per molt insòlit que sembli, de que estava canviant, de que alguna cosa succeiria d’aquí poc. Tot ell, la seva cara, els seus cabells curts i ondulats, les seves mans i, en especial, els seus preciosos ulls, se’m va quedar guardat a la ment durant hores, nits i dies. Sabia que no el podria oblidar, però... perquè? Què tenia d’especial que em feia sentir una forta atracció cap a ell? Sobtadament, es girà. Una mirada fixa i reveladora em mirà. L’únic que vaig saber fer va ser baixar en la parada que estàvem: Capellades. On estava?
Capítol 5. Sensacions estranyes.
Ahir havia tardat tres hores en arribar a Barcelona de nou, en orientar-me. Això va fer que només en arribar a casa m’estirés al llit. Aquest fet s’estava tornant un costum.
- Mare me’n vaig a fer una volta, d’acord? Tornaré d’hora, no et preocupis. Adéu!
- D’acord. Que vagi bé floreta meva.
Decidida, vaig anar on sempre vaig quan desitjo estar sola: al Laberint, un parc mitjanament petit on hi ha una Font. En aquest indret gairebé mai hi va ningú, tret de mi i els que estan interessats en la llegenda que s’hi explica, segurament perquè està bastant deixat i aparentment fa por. Suposo que també perquè està bastant allunyat del centre de Barcelona. Tot i així, crec que és un dels millors llocs d’aquesta gran ciutat. Els bancs de fusta que hi són presents estan col•locats d’una manera que el fan un lloc encara més acollidor. Fins i tot els arbres estan cada un al costat de l’altre amb la mateixa distància. Està tot ben calculat. A l’entrar al parc vaig córrer tot plorant fins a la font, recordant la imatge de la meva tieta. Em vaig assentar al costat de la font i les llàgrimes no van parar de regalimar per la meva cara fins que no vaig tenir més forces. De sobte, quan el meu dipòsit de llàgrimes va aturar-se, una ventada va fer que els meus daurats cabells es desfessin d’aquella goma que els recollia com si fossin tot un, agafant volum per ells mateixos. La jaqueta negra que portava a sobre va relliscar a poc a poc pel meu ombro, continuant per un braç prim i arribant a unes mans petites i uns dits llargs, fet que influïa positivament a les meves classes de piano. Va ser en aquells instants, quan, em vaig adonar d’un fenomen estrany. Alguna cosa m’envaïa per dintre. Era com si el meu cor estigués apunt d’explotar, com si unes mans l’estiguessin estrenyent el més fort possible. La temperatura corporal m’augmentava en moments. Tremolava. Gemegava. Una sensació frustrant i inaguantable. El cap em pesava més del normal. El mateix em passava amb les cames, els braços, el pit. Fluixa i indefensa, així em sentia durant aquells dos minuts que va durar aquell dolor, aquell inexplicable, rar i insòlit fenomen. Què m’havia passat? Estava malalta? Què se suposava que havia de fer jo després de tot? Diferent és la paraula que millor definia com em notava després de tot allò, i preocupada la que millor definia com em sentia, però l’únic que necessitava en aquell moment era descansar.
Capítol 6. El començament.
Havia dormit 15 hores seguides, sense despertar-me en cap moment. No m’acostumava a passar això, ja que era de son lleuger, però no li vaig donar importància en aquell moment. Com cada tarda vaig sortir a fer un cafè amb les persones de sempre, amb aquelles que m’acompanyaven a tots els llocs. Però una trucada va interrompre la nostre captivant conversa sobre els nous enamoraments.
- Hola? – vaig dir sorpresa.
- Hola nena! Et truco perquè m’he assabentat per la teva mare el que ha passat aquests dies, això de la teva tieta... Em sap greu Iris, de veritat. Suposo que per això no vas tornar al càsting. Em van parlar d’una noia, eres tu, tot el que va passar, però ara ho entenc, que sàpigues que pots tornar a fer el càsting, et donen una altre oportunitat i no és gaire freqüent això.
- Ruth, no vull que em donin una altre oportunitat, no vull entrar en aquest món que sembla ser teu, no vull tornar a Exeter i, encara menys, vull donar pena. Em sap greu, t’haig de penjar, no tinc gaires ganes de parlar. Un petó. – i vaig penjar abans de que digués res. No volia que m’intentés convèncer; ho tenia decidit.
Aquella conversa telefònica havia suposat en mi un canvi d’estat anímic, per això vaig acomiadar-me de totes elles i vaig anar al Laberint, com ahir, però amb por. Temia que em passés el mateix que ahir, però si una paraula em definia era la de valenta, o almenys això pensava. Aquesta vegada m’assegué a un dels molts bancs que hi havia, el més allunyat de la font, per això. Vaig pensar en la meva tieta per enèsima vegada en aquells dies, en la seva sobtada mort, tenia el pressentiment que un altre fenomen estrany m’assaltaria, també que em quedava alguna cosa seva, alguna cosa que havia de trobar o encara havia d’arribar a les meves mans. No va tardar gaire en complir-se el primer pressentiment. De sobte em trobava enmig d’un bosc dens i humit, envoltada de cérvols, conills, serps, cavalls... Podria arribar a jurar que hi havien totes les espècies possibles que existeixen fins avui en un sol ecosistema, cosa estranya i no gaire habitual en els dies que corren. Milions d’animals m’encerclaven. Em miraven. Devien haver passat uns cinc segons que ja tornava a estar en un lloc ben diferent. Vancouver. Aquesta vegada estava en la tercera ciutat amb millor qualitat de vida del món. Edificis, vehicles, contaminació, gent rica i amb recursos necessaris... tot allò que no podria veure en la següent destinació en que m’embarcava després d’uns cinc segons més. Em situava a Somàlia. Un petit país, a l’est d’Àfrica, on l’esperança de vida no supera els 50 anys d’edat i la mortalitat en la natalitat sobrepassa el 15%. Esdeveniment incomprensible i imperdonable en ple segle XXI. En menys de trenta segons vaig aparèixer en tres móns diferents. Dos d’ells desconeguts per aquelles persones que sempre han viscut en un lloc com el centre de Riverdale, el barri més ric de la ciutat de Nova York. Tot allò em va sobresaltar, no havia estat un fenomen dolorós però sí realment misteriós. Increïble, inconcebible, inerrable, inexplicable; diferents paraules amb un mateix significat que descrivien a la perfecció el que m’havia passat.
Capítol 7. El meu nom.
Eren les 4 de la tarda. Estava a casa. Últimament no m’havia anat gaire bé prendre l’aire. Estava estirada al llit, mirant el pòster de la Julia Roberts que havia penjat fa 2 anys.
La cançó “Cry a little more” de la Lucie Silvas em va venir a la ment. M’agradava. Més ben dit, m’agradaven totes les seves cançons. En una dia plujós, ennuvolat i amb la llum del sol dispersada com el d’avui, aquella cançó em tranquil•litzava. La seva veu clara i amb intensitat m’omplia interiorment. La mirada se’m va desviar. El pom de la porta es va moure. La porta s’obrí. Era la mare.
- Tinc una sorpresa per a tu. Vine un momentet filla.
Em vaig aixecar i la vaig seguir. Em va tapar els ulls abans d’arribar al balcó. M’impacientava aquella situació. Quan vaig poder tornar a mirar, vaig apreciar com en el cel s’hi marcava perfectament un arc de Sant Martí amb tots i cada un dels seus colors que el caracteritzaven. Se’m va dibuixar un enorme somriure a la cara, que feia dies no ensenyava a ningú. Pot semblar estrany però mai en aquetes 18 primaveres carregades a l’esquena havia observat allò que anomenen arc Iris.
- Això que veus és la teva marca, el que et defineix completament, la bellesa i la pluralitat, tan complexa com ets. Els colors que poden arribar a transmetre el teu somriure. Perquè tu ets com la llum, ràpida, precisa i canviant. El teu pare i jo podíem haver estat en desacord en molts temes, però mai en el moment de posar-te un nom. Tots dos vam estar d’acord en dir-te Iris en honor a aquest fenomen òptic tan meravellós i extraordinari. Sempre vam estar captivats davant aquest arc.
La naturalesa m’estava mostrant d’on provenia el meu nom. Intentava donar-me forces? No ho descartava, però mai ho sabria. Coses més estranyes m’havien passat en aquells dies.
Capítol 8. El segon pressentiment.
Quan em vaig llevar tenia al costat de la tauleta de nit una carta on hi posava: “Filla, aquesta carta me la va donar la teva tieta quan vas néixer. Em va fer jurar no obrir-la mai i donar-te-la només quan ella morís...”
Era una broma? No podia ser-ho, però, com no m’havia pogut dir res abans? Estava inquieta. Neguitosa. En part enfadada. Vaig obrir-la.
“Hola Iris. Sé que deus estar enfadada, no t’esveris, tranquil•la. No culpis la teva mare de no haver-te-la donat abans, li vaig demanar jo que no ho fes. Aquesta carta significa que m’he mort, sé que et pot semblar inacceptable, però admet-ho petita, no vull que pateixis més. Segurament et deuen haver passat fenòmens estranys des de la meva mort, oi? No t’espantis ni et preguntis perquè ho sé. Simplement llegeix. Tot això que t’està passant no significa que estiguis malalta. Té una explicació que no et puc donar jo. Només et puc donar unes simples indicacions. Vés al Carrer Verdaguer, al número 3. En aquella casa hi trobaràs totes les teves respostes. I també... la veritable raó de la meva mort. T’estimo nebodeta. Sempre ho faré. Tu ets la meva descendència d’alguna manera o altra. Ens tornarem a veure en algun lloc, no et preocupis petita, estic bé. Fins la pròxima, encara que desitjo que sigui d’aquí molt temps...”
El segon pressentiment s’acabava de complir. Aquella carta era el que necessitava i havia d’arribar a mi.
Capítol 9. La trobada amb un món completament nou.
Al acabar-la no vaig tardar ni dos minuts en estar fora de casa, i córrer cap aquell carrer. Sabia que estava a prop, en molts treballs l’havia sentit anomenar.
Els ulls em van brillar al veure el que tenia davant. Podria arribar a dir que la casa era tan gran com una mansió. Vaig prémer el timbre.
- Qui és? – Era una veu d’home. Una veu tranquil•la i serena.
- Hola. La meva tieta Rosa m’ha dit que vingui aquí. No sé exactament amb qui haig de parlar però...
- Ja sé qui ets. Entra. – em va tallar sobtadament.
La porta es va obrir lentament. El jardí era immens, llarg i molt ben decorat. Vaig tardar dos minuts en arribar a la porta d’entrada. Em van obrir. Va aparèixer un noi jove. Vaig fer un salt enrere. No m’ho creia. Aquell cos. Aquella cara. Aquells cabells. Aquelles mans. Aquells ulls verds! Era el noi que em vaig creuar al tren. Aquell a qui no vaig poder caracteritzar. Aquell que va fer canviar la meva vida. Un gest amb la mà em va fer desplaçar cautelosament cap al centre d’una habitació. Em vaig assentar al sofà, al seu costat. Els seus ulls m’amagaven mil coses. Em miraven com mai ningú m’havia mirat. Desitjablement. Sort que no em veia els meus, ja que m’hagués mort de vergonya, els deuria tenir iguals o pitjor. Aquell moment era com ell, tan... romàntic. Semblava com si tinguéssim la necessitat de fondre’ns a petons. El Pau. Se’m va aparèixer al pensament, però una veu càlida va fer esborrar la seva imatge.
- Ho notes, veritat? – sabia perfectament del que em parlava. D’aquella necessitat de besar-lo.
- Sí. – no sabia què més dir. Encara no sabia que estava fent allà.
- Iris – com podia saber el meu nom? No li havia dit en cap moment– sé que tot això et pot semblar estrany. No és fàcil. Ho reconec. Al principi a mi també em va costar aprendre a viure-hi, diferent als altres. – de què m’estava parlant? – La Rosa em va demanar que quan arribés aquest moment sigues comprensible. Em va advertir que sentiria un gran afecte envers tu. No imaginava que arribaria a ser tan fort i insuportable de contenir. - en alguna cosa el començava a entendre - Sé que tens mil preguntes a fer. També sabia que no em podria expressar amb claredat quan arribés aquest instant, per això vaig escriure tot el que t’havia de dir en aquest paper – va treure un foli de la seva butxaca dreta del texà – després de descobrir qui era la famosa neboda de la Rosa. Aquella noia alta i esvelta, interessant, que ara farà uns dies vaig veure al tren.
El vaig agafar sense dir res i vaig començar a llegir aquelles línies de misteri que m’esperaven.
Capítol 10. L’aclariment.
“Hola Iris. Anem per parts. T’explicaré com va succeir tot. La teva tieta em va visitar ara farà un any segurament. No la coneixia, però es veia que ella a mi sí. Sabia que s’aproximava la seva mort i necessitava algú que et digués tot el que ella no et podia dir. Resulta que coneixia el meu tiet, que es va morir als 52 anys també, com la Rosa, ara farà quatre anys. El coneixia gràcies a una força que els unia, el meu tiet li ho va explicar. Ella em va venir a trobar aquí on estem ara tu i jo i m’explicà que quan jo tenia quatre anys ella em va veure per primera vegada. Des de que em va veure va saber que jo seria el que descendiria el meu tiet, qui obtindria la seva força. La teva tieta també sabia que tu obtindries la seva, de força. Aquesta força de la que et parlo ja la deus haver experimentat des de que es va morir la teva tieta. No deu ser una novetat per a tu. Encara que et sembli estrany, no et puc donar molts detalls del perquè tu i jo som diferents a la resta de les persones. La teva tieta tampoc em va dir gran cosa més, simplement que ja ho aniríem veient i experimentant amb el temps. Deia que canviaríem molts problemes que estan presents al món. Que no tenim els mateixos poders. Poders. Sí. Aquesta és la paraula. Iris, només hi ha tres persones més al món com tu i jo, diferents a la societat. Cinc persones en total, un per cada continent. I si t’estàs preguntant com és, doncs, que tu i jo estem al mateix, a Europa, és perquè el tiet del meu tiet es va traslladar aquí ara farà més de 100 anys. Érem d’Amèrica, però ell es va enamorar de la tieta de la teva tieta. I com estàs deduint. Sí. Un altre cop estàs en el cert. Haguéssim estat família si la dona hagués acceptat que era diferent a tothom. Ella no ho va acceptar i, per tant, es va casar amb un altre senyor. La Rosa i el Jordi, el meu tiet, van decidir veure’s en limitades ocasions per no haver de sofrir aquell enamorament que els tapava els ulls quan estaven junts i perquè la família dels dos ja tenia forces conflictes. Abans que es morís el meu tiet, em va dir: quan trobis la noia no l’abandonis, no la deixis, no l’ignoris, no facis veure com si no hagués passat, tot passa per alguna cosa Álex. Aquelles paraules les recordaria encara que tingués amnèsia. En fi Iris, ja no sé què t’he dit i què no, crec que m’he enrotllat massa i tot. Fes l’esforç d’entendre-ho sisplau, no cometis el mateix error que va cometre aquella dona al rebutjar els seus poders.”
Quan vaig acabar de llegir-ho me’l vaig mirar, encara em semblava més desitjable. Necessitava abraçar-lo, tocar-lo, sentir-lo a prop meu.
- Decideixis el que decideixis jo sempre estaré al teu costat, ajudant-te.
No va tenir temps d’acabar el que volia dir que jo ja li estava besant els seus llavis com mai havia besat a ningú. Ni al Pau.
Capítol 11. El final.
Al recordar-me’n vaig sentir l’exigència de trucar-lo. Necessitava aclarir-ho tot.
- Iris! Amor meu! – va dir desprenent alegria a causa de la meva trucada.
- Hola Pau. Haig de parlar amb tu.
- Explica’m, explica’m! Que m’estàs intrigant.
- Pau, saps que jo t’he estimat molt durant aquests tres anys i que et continuo estimant. També saps que mai m’ho havia passat tan bé amb ningú, però em coneixes, i estic segura que ja deus tenir una mínima idea del que et vull dir.
- Iris, no t’amoïnis a intentar-me donar explicacions per no fer-me mal. Pots estar tranquil•la, el nostre amor mai quedarà amagat entre les ombres, tu i jo hem viscut massa coses junts per oblidar-ho. Sé el que et passa. Sempre ho he sabut. Sé que no eres per a mi. Sé que pertanys a la vida de l’Àlex. Sí, ho sé tot. Ho sé des de que vam començar a sortir un 18 de Maig.
- No et preguntaré com ho saps Pau. Però gràcies. Gràcies per entendre’m.
- No m’has de donar gràcies per res. Estic segur que deus estar amb ell, et penjo doncs, heu de tenir moltes coses de que parlar. Espero tornar-te a veure petita. T’estimo.
I va penjar.
L’Àlex, com si em conegués des de sempre va saber abraçar-me en el moment que més ho necessitava. L’estimava, sí, definitivament, m’havia enamorat d’una persona a la que quasi no coneixia de res però semblava que sí. Va ser llavors quan em vaig adonar que allò era el final, no un simple final, sinó el final que tota persona espera en la seva vida: aconseguir allò que tant es busca, allò que s’intenta definir però no té explicació, allò que anomenen amor. Perquè estar enamorats és igual que ser els escollits, ningú et pot dir que ho estàs, només tu ho saps; i jo ho vaig saber des del primer moment que van començar a succeir una sèrie de fenòmens, només havia de fixar-m’hi.
I sabent això, ens vàrem fondre en una abraçada i un petó, sabent que ens esperava el mateix destí que als nostres tiets. Sabent que el destí no es pot canviar. Sabent que havíem d’aprofitar al màxim aquells anys que ens quedaven, descobrint i desvelant misteris, resolent problemes, fent allò pel qual havíem estat escollits.
Capítol 1. La meva segona casa.
Exeter, una ciutat al sud-oest d’Anglaterra, allà era on estava jo. Hi havia anat per estudiar anglès, una llengua de la qual estic enamorada. Com que aquest any ja tenia els 18 no em feia falta cap permís de la meva mare per poder-hi anar, així que ho vaig decidir sense fer cas als seus inconvenients: la família et trobarà a faltar, estaràs sola, on viuràs...
M’havia espavilat tota sola per buscar un pis on poder estar durant aquestes tres setmanes, la durada de la meva estada. No era un pis gaire gran ni tampoc cèntric, però una jove com jo, no necessitava més del que ja tenia: un llit, un sofà, bany i cuina. Res més. No hi havia ni una televisió ni un simple telèfon. Pot semblar estrany però, sincerament, no exigia res més; una persona que s’està la major part del dia voltant pel carrer, coneixent gent nova i, mentrestant, treballant, captivada per la naturalesa, no requeria més objectes. A més, ja posseïa un telèfon mòbil, el qual utilitzava si més no una vegada al dia, quan la mare em trucava per preguntar-me que havia fet o, simplement, per dir-me que em trobava a faltar.
Avui, com gairebé sempre, havia anat al típic bar d’Anglaterra: el Starbucks. Com que no havia quedat amb ningú vaig decidir escriure una carta per a les meves amigues.
“Nenes! Aquí em teniu, assentada en un d’aquells còmodes sofàs del Starbucks, aquell bar del que sempre us parlo en que m’hi trobo tan a gust, escrivint-vos una petita carta, expressant-vos les moltes ganes que tinc de molestar-vos, abraçar-vos, anar-me’n de festa amb vosaltres..., i mireu que només porto una setmana i mitja eh! Quan arribi el 19 de Juny a Barcelona us espero al “Plantaciones”, assegudes a la mateixa taula de sempre, amb un somriure a la cara, esperant-me amb ànsies. Tinc tantes coses per explicar-vos ja! Un petó i una braçada a totes ben gran! De la vostra estimada i preferida amiga: Iris”
Tan bon punt vaig acabar-la, vaig anar a correus. Volia que la rebessin el més aviat possible.
Capítol 2. Una sorpresa inesperada.
Sempre m’havia cridat l’atenció el teatre. Ser actriu no era una professió tan dolenta; ets reconegut, coneixes molta gent i econòmicament guanyes molts diners, encara que tots sabem que té forces desavantatges. Tot i estar actuant des dels 6 anys, mai havia considerat dedicar-m’hi professionalment. Suposo que ho veia realment lluny de les meves possibilitats i, a més a més, la típica frase <
Ara, de cop i volta, i sense buscar-ho, em trobava en una d’aquelles situacions en que no saps ben bé què dir però perfectament què vols. Que tens just a tocar allò que sempre has desitjat, però a la vegada està tant lluny que no ho pots apreciar.
Estava passejant per un carrer que desconeixia, sempre m’havia agradat experimentar, veure i sentir coses noves. Temerària, així em descriuen moltes de les persones que m’estimen i em coneixen.
- Iris! Iris! Quan de temps nena! Com et va tot? Ja me’n vaig assabentar a través del Facebook que havies vingut aquí a Exeter, durant gairebé un mes per estudiar anglès. Tenia l’esperança de veure’ns algun dia, i aquí et tinc! Davant meu i amb el teu característic somriure d’orella a orella. Que sàpigues que ahir mateix t’anava a trucar.
- Hola Ruth! Estic molt bé, ja ho veus tu mateixa. Doncs sí, ja porto una setmana i mitja, però continuu estan bé, sense gaires enyorances per la gent de Barcelona, com quan vaig arribar. I tu? Com estàs?
- Molt bé també. Escolta, ara tinc una mica de pressa, però tinc una gran sorpresa per a tu que et volia explicar ahir. Com ja t’he dit et volia trucar però no vaig poder. Sé que sempre t’ha agradat el teatre. Demà es fa un càsting per a una sèrie anglesa on busquen espanyols que sàpiguen parlar català i, alhora, anglès. Què et sembla si t’hi presentes, Iris? Jo en sóc una de les responsables, ja ho saps.
- Que què em sembla? Que m’encantaria presentar-m’hi! I que és la millor proposta que m’han fet en molts anys! Gràcies Ruth! Gràcies, gràcies i gràcies! – vaig dir fent salts d’alegria.
- Perfecte. Doncs a les sis de la tarda hauries d’anar al Carrer ‘Closed Road’ i buscar l’edifici amb el número 24. Quan arribis demana per mi, d’acord? Ens veiem allà.
- D’acord. Moltes gràcies per mil•lèsima vegada!
- Fins demà little rainbow – em va dir amb el seu típic to graciós.
A l’arribar a casa, vaig estirar-me al llit, sense treure’m la roba ni les sabates. Vaig acabar adormint-me. Demà m’esperava un grandíssim dia.
Capítol 3. Una trucada indesitjable.
Les 11 del matí. Hauria dormit fins les 12 si hagués pogut, però la melodia “Nothing Else Matters” de la cantant Lucie Silvas del mòbil em va despertar. Era la mare. No li havia explicat res encara del que m’havia proposat la Ruth, la meva amiga que vivia aquí a Exeter des de feia quatre mesos ja, i que al mateix temps estava estudiant. Què devia voler ara?
- Si? – vaig preguntar. - Mare? – tardava en respondre.
- Hola Iris, haig d’explicar-te una cosa molt dolorosa. – em digué amb un to clar i a sanglots, ploriquejant.
- Què ha passat?
Començava a posar-me nerviosa a causa dels seus llargs silencis.
- La teva tieta Rosa... Ella... ha mort Iris, ha mort. Aquest matí a las 9, no se sap el perquè encara, el teu tiet... i jo... no sabia... filla, et necessito. – La mare intentava dir-ho de la millor forma possible, intentant donar explicacions, però no podia ni parlar, els plors no la deixaven, l’inundaven per dintre.
- Mare... No et preocupis per mi... Sé que tots esteu fets pols, demanaré un vol per demà a primera hora.
Jo també intentava semblar serena però interiorment estava patint com mai, no m’ho esperava allò, era l’últim que m’hagués pogut imaginar sabent que la meva tieta només tenia 52 anys.
- Filla... T’haig de penjar, han arribat uns amics... per acomiadar-se’m... T’estimo moltíssim, no saps quan filla... T’estimo.
I va penjar sense que em tingués temps de dir res més, ni un simple: Jo també mare.
Van passar hores i hores. Em vaig quedar a casa tot el migdia fins que van arribar les 5:45 de la tarda. Havia d’anar a aquell afortunat i, a la vegada, desafortunat càsting en que la Ruth m’havia involucrat. Ella tenia molts contactes i treballava en aquest món teatral. No tenia gens de ganes d’anar-hi, només de continuar plorant, com havia fet durant més de sis hores seguides. Finalment, sense desitjar-ho, vaig agafar un taxi i em dirigí fins al carrer i a l’edifici que la meva amiga m’havia indicat el dia abans.
Al ’arribar, vaig seguir les seves indicacions, vaig demanar per ella i em van portar fins a una sala. Passaren potser uns deu minuts.
- Iris, sisplau?
- Sí, sóc jo.
- D’acord. Passa.
Vaig entrar a una habitació on s’hi podia veure una càmera de filmar i dues senyores. Em van començar a fer preguntes, algunes de les quals no vaig ni contestar. Mirava fixament el terra, pensant en la meva tieta, no me la treia del cap, ni a ella ni al que devia estar passant tota la meva família. El dolor. La tristesa. L’enyorança. Sentiments que m’envaïen a mi i a ells.
- Si es troba malament pot sortir a fora i d’aquí 5 minuts pot tornar a entrar.
Aquesta frase va interrompre els meus pensaments.
- Sí, millor. Gràcies.
- Fins d’aquí 5 minuts doncs.
Vaig sortir fora, però no per uns 5 minuts. Quan estigué a fora, em va passar pel cap anar-me’n a casa, agafar les coses més importants i anar a l’aeroport, marxar amb el primer avió que trobés. I així ho vaig fer.
Capítol 4. A casa però amb éssers desconeguts.
En menys d’una hora d’espera i quasi dues hores en avió, vaig estar en un altre país, a la meva ciutat, en fi, a la meva estimada ciutat Barcelona i al meu estimat bar el Plantaciones. Tota la gent que m’estimava m’estava esperant en aquell petit bar, tret de la família clar. Feia tres hores, quan estava esperant, les havia trucat. Em refereixo a les meves amigues, l’Anna, la Claudia, la Mireia i, la que considerava la meva millor amiga de sempre, la Paula, o com jo li dic: la Pauline. També havia telefonat al Xavi, al Diego, a l’Edu perquè vinguessin. També vaig telefonar al Pau, el meu nòvio. Ell estava a París amb els seus pares, va marxar el mateix dia que jo, encara que ell amb una altra destinació i una durada més llarga. Li vaig explicar només a ell la veritable raó del perquè estava a Barcelona abans d’hora, la trobada inesperada amb la Ruth, el càsting, la mort de la meva tieta... tot.
Després de dues hores amb tots ells, no aguantava més en aquella cambra tancada, sense finestres, volia aire, el necessitava. Volia anar lluny de Barcelona, de tota aquella gent, de la família també. Vaig agafar un autobús que em portés a Les Rambles. Després vaig agafar el tren. Estava a petar, potser més que mai. Agafar el tren va passar de ser un hàbit a una rutina fa temps, ja que en època d’estudis l’agafava cada dia per anar a estudiar. Em vaig asseure al mateix seient de sempre, però aquesta vegada sense un destí fix. M’hi passava trenta minuts en aquell ràpid mitja de transport. Gairebé mai dormia, preferia observar els trets físics de cada persona que veia passar pel meu costat. Els analitzava un per un, buscant defectes o qualsevol característica que els diferenciés dels altres. Sortien i entraven. La gent es movia amb rapidesa i decisió. Intentava imaginar-me el seu dia a dia, fins i tot, la seva professió. Els seus rostres omplien els vagons de tristesa, alegria, por, valentia... Sempre podia dir alguna cosa de qualsevol persona, fins aquell dia. Vaig intentar observar la gent detingudament, com acostumava a fer abans. Vaig poder analitzar quatre o cinc persones abans de veure’l a ell. Un noi jove, castany amb uns ulls grossos i verds. Era alt i estava fort. Devia tenir uns vint o vint-i-un anys, no gaire més. Estava escoltant música amb els auriculars. Podia descriure perfectament la seva vestimenta, físicament el seu aspecte, però era estrany, no podia descriure’l psicològicament. Mai m’havia passat un esdeveniment semblant. Se’m feia rar. Sempre podia dir una mínima característica de qualsevol persona, i ara no podia deduir si era tímid o atrevit, optimista o pessimista, alegre o trist... Aquell noi havia suposat un canvi a la meva vida. Va ser el primer símptoma, per molt insòlit que sembli, de que estava canviant, de que alguna cosa succeiria d’aquí poc. Tot ell, la seva cara, els seus cabells curts i ondulats, les seves mans i, en especial, els seus preciosos ulls, se’m va quedar guardat a la ment durant hores, nits i dies. Sabia que no el podria oblidar, però... perquè? Què tenia d’especial que em feia sentir una forta atracció cap a ell? Sobtadament, es girà. Una mirada fixa i reveladora em mirà. L’únic que vaig saber fer va ser baixar en la parada que estàvem: Capellades. On estava?
Capítol 5. Sensacions estranyes.
Ahir havia tardat tres hores en arribar a Barcelona de nou, en orientar-me. Això va fer que només en arribar a casa m’estirés al llit. Aquest fet s’estava tornant un costum.
- Mare me’n vaig a fer una volta, d’acord? Tornaré d’hora, no et preocupis. Adéu!
- D’acord. Que vagi bé floreta meva.
Decidida, vaig anar on sempre vaig quan desitjo estar sola: al Laberint, un parc mitjanament petit on hi ha una Font. En aquest indret gairebé mai hi va ningú, tret de mi i els que estan interessats en la llegenda que s’hi explica, segurament perquè està bastant deixat i aparentment fa por. Suposo que també perquè està bastant allunyat del centre de Barcelona. Tot i així, crec que és un dels millors llocs d’aquesta gran ciutat. Els bancs de fusta que hi són presents estan col•locats d’una manera que el fan un lloc encara més acollidor. Fins i tot els arbres estan cada un al costat de l’altre amb la mateixa distància. Està tot ben calculat. A l’entrar al parc vaig córrer tot plorant fins a la font, recordant la imatge de la meva tieta. Em vaig assentar al costat de la font i les llàgrimes no van parar de regalimar per la meva cara fins que no vaig tenir més forces. De sobte, quan el meu dipòsit de llàgrimes va aturar-se, una ventada va fer que els meus daurats cabells es desfessin d’aquella goma que els recollia com si fossin tot un, agafant volum per ells mateixos. La jaqueta negra que portava a sobre va relliscar a poc a poc pel meu ombro, continuant per un braç prim i arribant a unes mans petites i uns dits llargs, fet que influïa positivament a les meves classes de piano. Va ser en aquells instants, quan, em vaig adonar d’un fenomen estrany. Alguna cosa m’envaïa per dintre. Era com si el meu cor estigués apunt d’explotar, com si unes mans l’estiguessin estrenyent el més fort possible. La temperatura corporal m’augmentava en moments. Tremolava. Gemegava. Una sensació frustrant i inaguantable. El cap em pesava més del normal. El mateix em passava amb les cames, els braços, el pit. Fluixa i indefensa, així em sentia durant aquells dos minuts que va durar aquell dolor, aquell inexplicable, rar i insòlit fenomen. Què m’havia passat? Estava malalta? Què se suposava que havia de fer jo després de tot? Diferent és la paraula que millor definia com em notava després de tot allò, i preocupada la que millor definia com em sentia, però l’únic que necessitava en aquell moment era descansar.
Capítol 6. El començament.
Havia dormit 15 hores seguides, sense despertar-me en cap moment. No m’acostumava a passar això, ja que era de son lleuger, però no li vaig donar importància en aquell moment. Com cada tarda vaig sortir a fer un cafè amb les persones de sempre, amb aquelles que m’acompanyaven a tots els llocs. Però una trucada va interrompre la nostre captivant conversa sobre els nous enamoraments.
- Hola? – vaig dir sorpresa.
- Hola nena! Et truco perquè m’he assabentat per la teva mare el que ha passat aquests dies, això de la teva tieta... Em sap greu Iris, de veritat. Suposo que per això no vas tornar al càsting. Em van parlar d’una noia, eres tu, tot el que va passar, però ara ho entenc, que sàpigues que pots tornar a fer el càsting, et donen una altre oportunitat i no és gaire freqüent això.
- Ruth, no vull que em donin una altre oportunitat, no vull entrar en aquest món que sembla ser teu, no vull tornar a Exeter i, encara menys, vull donar pena. Em sap greu, t’haig de penjar, no tinc gaires ganes de parlar. Un petó. – i vaig penjar abans de que digués res. No volia que m’intentés convèncer; ho tenia decidit.
Aquella conversa telefònica havia suposat en mi un canvi d’estat anímic, per això vaig acomiadar-me de totes elles i vaig anar al Laberint, com ahir, però amb por. Temia que em passés el mateix que ahir, però si una paraula em definia era la de valenta, o almenys això pensava. Aquesta vegada m’assegué a un dels molts bancs que hi havia, el més allunyat de la font, per això. Vaig pensar en la meva tieta per enèsima vegada en aquells dies, en la seva sobtada mort, tenia el pressentiment que un altre fenomen estrany m’assaltaria, també que em quedava alguna cosa seva, alguna cosa que havia de trobar o encara havia d’arribar a les meves mans. No va tardar gaire en complir-se el primer pressentiment. De sobte em trobava enmig d’un bosc dens i humit, envoltada de cérvols, conills, serps, cavalls... Podria arribar a jurar que hi havien totes les espècies possibles que existeixen fins avui en un sol ecosistema, cosa estranya i no gaire habitual en els dies que corren. Milions d’animals m’encerclaven. Em miraven. Devien haver passat uns cinc segons que ja tornava a estar en un lloc ben diferent. Vancouver. Aquesta vegada estava en la tercera ciutat amb millor qualitat de vida del món. Edificis, vehicles, contaminació, gent rica i amb recursos necessaris... tot allò que no podria veure en la següent destinació en que m’embarcava després d’uns cinc segons més. Em situava a Somàlia. Un petit país, a l’est d’Àfrica, on l’esperança de vida no supera els 50 anys d’edat i la mortalitat en la natalitat sobrepassa el 15%. Esdeveniment incomprensible i imperdonable en ple segle XXI. En menys de trenta segons vaig aparèixer en tres móns diferents. Dos d’ells desconeguts per aquelles persones que sempre han viscut en un lloc com el centre de Riverdale, el barri més ric de la ciutat de Nova York. Tot allò em va sobresaltar, no havia estat un fenomen dolorós però sí realment misteriós. Increïble, inconcebible, inerrable, inexplicable; diferents paraules amb un mateix significat que descrivien a la perfecció el que m’havia passat.
Capítol 7. El meu nom.
Eren les 4 de la tarda. Estava a casa. Últimament no m’havia anat gaire bé prendre l’aire. Estava estirada al llit, mirant el pòster de la Julia Roberts que havia penjat fa 2 anys.
La cançó “Cry a little more” de la Lucie Silvas em va venir a la ment. M’agradava. Més ben dit, m’agradaven totes les seves cançons. En una dia plujós, ennuvolat i amb la llum del sol dispersada com el d’avui, aquella cançó em tranquil•litzava. La seva veu clara i amb intensitat m’omplia interiorment. La mirada se’m va desviar. El pom de la porta es va moure. La porta s’obrí. Era la mare.
- Tinc una sorpresa per a tu. Vine un momentet filla.
Em vaig aixecar i la vaig seguir. Em va tapar els ulls abans d’arribar al balcó. M’impacientava aquella situació. Quan vaig poder tornar a mirar, vaig apreciar com en el cel s’hi marcava perfectament un arc de Sant Martí amb tots i cada un dels seus colors que el caracteritzaven. Se’m va dibuixar un enorme somriure a la cara, que feia dies no ensenyava a ningú. Pot semblar estrany però mai en aquetes 18 primaveres carregades a l’esquena havia observat allò que anomenen arc Iris.
- Això que veus és la teva marca, el que et defineix completament, la bellesa i la pluralitat, tan complexa com ets. Els colors que poden arribar a transmetre el teu somriure. Perquè tu ets com la llum, ràpida, precisa i canviant. El teu pare i jo podíem haver estat en desacord en molts temes, però mai en el moment de posar-te un nom. Tots dos vam estar d’acord en dir-te Iris en honor a aquest fenomen òptic tan meravellós i extraordinari. Sempre vam estar captivats davant aquest arc.
La naturalesa m’estava mostrant d’on provenia el meu nom. Intentava donar-me forces? No ho descartava, però mai ho sabria. Coses més estranyes m’havien passat en aquells dies.
Capítol 8. El segon pressentiment.
Quan em vaig llevar tenia al costat de la tauleta de nit una carta on hi posava: “Filla, aquesta carta me la va donar la teva tieta quan vas néixer. Em va fer jurar no obrir-la mai i donar-te-la només quan ella morís...”
Era una broma? No podia ser-ho, però, com no m’havia pogut dir res abans? Estava inquieta. Neguitosa. En part enfadada. Vaig obrir-la.
“Hola Iris. Sé que deus estar enfadada, no t’esveris, tranquil•la. No culpis la teva mare de no haver-te-la donat abans, li vaig demanar jo que no ho fes. Aquesta carta significa que m’he mort, sé que et pot semblar inacceptable, però admet-ho petita, no vull que pateixis més. Segurament et deuen haver passat fenòmens estranys des de la meva mort, oi? No t’espantis ni et preguntis perquè ho sé. Simplement llegeix. Tot això que t’està passant no significa que estiguis malalta. Té una explicació que no et puc donar jo. Només et puc donar unes simples indicacions. Vés al Carrer Verdaguer, al número 3. En aquella casa hi trobaràs totes les teves respostes. I també... la veritable raó de la meva mort. T’estimo nebodeta. Sempre ho faré. Tu ets la meva descendència d’alguna manera o altra. Ens tornarem a veure en algun lloc, no et preocupis petita, estic bé. Fins la pròxima, encara que desitjo que sigui d’aquí molt temps...”
El segon pressentiment s’acabava de complir. Aquella carta era el que necessitava i havia d’arribar a mi.
Capítol 9. La trobada amb un món completament nou.
Al acabar-la no vaig tardar ni dos minuts en estar fora de casa, i córrer cap aquell carrer. Sabia que estava a prop, en molts treballs l’havia sentit anomenar.
Els ulls em van brillar al veure el que tenia davant. Podria arribar a dir que la casa era tan gran com una mansió. Vaig prémer el timbre.
- Qui és? – Era una veu d’home. Una veu tranquil•la i serena.
- Hola. La meva tieta Rosa m’ha dit que vingui aquí. No sé exactament amb qui haig de parlar però...
- Ja sé qui ets. Entra. – em va tallar sobtadament.
La porta es va obrir lentament. El jardí era immens, llarg i molt ben decorat. Vaig tardar dos minuts en arribar a la porta d’entrada. Em van obrir. Va aparèixer un noi jove. Vaig fer un salt enrere. No m’ho creia. Aquell cos. Aquella cara. Aquells cabells. Aquelles mans. Aquells ulls verds! Era el noi que em vaig creuar al tren. Aquell a qui no vaig poder caracteritzar. Aquell que va fer canviar la meva vida. Un gest amb la mà em va fer desplaçar cautelosament cap al centre d’una habitació. Em vaig assentar al sofà, al seu costat. Els seus ulls m’amagaven mil coses. Em miraven com mai ningú m’havia mirat. Desitjablement. Sort que no em veia els meus, ja que m’hagués mort de vergonya, els deuria tenir iguals o pitjor. Aquell moment era com ell, tan... romàntic. Semblava com si tinguéssim la necessitat de fondre’ns a petons. El Pau. Se’m va aparèixer al pensament, però una veu càlida va fer esborrar la seva imatge.
- Ho notes, veritat? – sabia perfectament del que em parlava. D’aquella necessitat de besar-lo.
- Sí. – no sabia què més dir. Encara no sabia que estava fent allà.
- Iris – com podia saber el meu nom? No li havia dit en cap moment– sé que tot això et pot semblar estrany. No és fàcil. Ho reconec. Al principi a mi també em va costar aprendre a viure-hi, diferent als altres. – de què m’estava parlant? – La Rosa em va demanar que quan arribés aquest moment sigues comprensible. Em va advertir que sentiria un gran afecte envers tu. No imaginava que arribaria a ser tan fort i insuportable de contenir. - en alguna cosa el començava a entendre - Sé que tens mil preguntes a fer. També sabia que no em podria expressar amb claredat quan arribés aquest instant, per això vaig escriure tot el que t’havia de dir en aquest paper – va treure un foli de la seva butxaca dreta del texà – després de descobrir qui era la famosa neboda de la Rosa. Aquella noia alta i esvelta, interessant, que ara farà uns dies vaig veure al tren.
El vaig agafar sense dir res i vaig començar a llegir aquelles línies de misteri que m’esperaven.
Capítol 10. L’aclariment.
“Hola Iris. Anem per parts. T’explicaré com va succeir tot. La teva tieta em va visitar ara farà un any segurament. No la coneixia, però es veia que ella a mi sí. Sabia que s’aproximava la seva mort i necessitava algú que et digués tot el que ella no et podia dir. Resulta que coneixia el meu tiet, que es va morir als 52 anys també, com la Rosa, ara farà quatre anys. El coneixia gràcies a una força que els unia, el meu tiet li ho va explicar. Ella em va venir a trobar aquí on estem ara tu i jo i m’explicà que quan jo tenia quatre anys ella em va veure per primera vegada. Des de que em va veure va saber que jo seria el que descendiria el meu tiet, qui obtindria la seva força. La teva tieta també sabia que tu obtindries la seva, de força. Aquesta força de la que et parlo ja la deus haver experimentat des de que es va morir la teva tieta. No deu ser una novetat per a tu. Encara que et sembli estrany, no et puc donar molts detalls del perquè tu i jo som diferents a la resta de les persones. La teva tieta tampoc em va dir gran cosa més, simplement que ja ho aniríem veient i experimentant amb el temps. Deia que canviaríem molts problemes que estan presents al món. Que no tenim els mateixos poders. Poders. Sí. Aquesta és la paraula. Iris, només hi ha tres persones més al món com tu i jo, diferents a la societat. Cinc persones en total, un per cada continent. I si t’estàs preguntant com és, doncs, que tu i jo estem al mateix, a Europa, és perquè el tiet del meu tiet es va traslladar aquí ara farà més de 100 anys. Érem d’Amèrica, però ell es va enamorar de la tieta de la teva tieta. I com estàs deduint. Sí. Un altre cop estàs en el cert. Haguéssim estat família si la dona hagués acceptat que era diferent a tothom. Ella no ho va acceptar i, per tant, es va casar amb un altre senyor. La Rosa i el Jordi, el meu tiet, van decidir veure’s en limitades ocasions per no haver de sofrir aquell enamorament que els tapava els ulls quan estaven junts i perquè la família dels dos ja tenia forces conflictes. Abans que es morís el meu tiet, em va dir: quan trobis la noia no l’abandonis, no la deixis, no l’ignoris, no facis veure com si no hagués passat, tot passa per alguna cosa Álex. Aquelles paraules les recordaria encara que tingués amnèsia. En fi Iris, ja no sé què t’he dit i què no, crec que m’he enrotllat massa i tot. Fes l’esforç d’entendre-ho sisplau, no cometis el mateix error que va cometre aquella dona al rebutjar els seus poders.”
Quan vaig acabar de llegir-ho me’l vaig mirar, encara em semblava més desitjable. Necessitava abraçar-lo, tocar-lo, sentir-lo a prop meu.
- Decideixis el que decideixis jo sempre estaré al teu costat, ajudant-te.
No va tenir temps d’acabar el que volia dir que jo ja li estava besant els seus llavis com mai havia besat a ningú. Ni al Pau.
Capítol 11. El final.
Al recordar-me’n vaig sentir l’exigència de trucar-lo. Necessitava aclarir-ho tot.
- Iris! Amor meu! – va dir desprenent alegria a causa de la meva trucada.
- Hola Pau. Haig de parlar amb tu.
- Explica’m, explica’m! Que m’estàs intrigant.
- Pau, saps que jo t’he estimat molt durant aquests tres anys i que et continuo estimant. També saps que mai m’ho havia passat tan bé amb ningú, però em coneixes, i estic segura que ja deus tenir una mínima idea del que et vull dir.
- Iris, no t’amoïnis a intentar-me donar explicacions per no fer-me mal. Pots estar tranquil•la, el nostre amor mai quedarà amagat entre les ombres, tu i jo hem viscut massa coses junts per oblidar-ho. Sé el que et passa. Sempre ho he sabut. Sé que no eres per a mi. Sé que pertanys a la vida de l’Àlex. Sí, ho sé tot. Ho sé des de que vam començar a sortir un 18 de Maig.
- No et preguntaré com ho saps Pau. Però gràcies. Gràcies per entendre’m.
- No m’has de donar gràcies per res. Estic segur que deus estar amb ell, et penjo doncs, heu de tenir moltes coses de que parlar. Espero tornar-te a veure petita. T’estimo.
I va penjar.
L’Àlex, com si em conegués des de sempre va saber abraçar-me en el moment que més ho necessitava. L’estimava, sí, definitivament, m’havia enamorat d’una persona a la que quasi no coneixia de res però semblava que sí. Va ser llavors quan em vaig adonar que allò era el final, no un simple final, sinó el final que tota persona espera en la seva vida: aconseguir allò que tant es busca, allò que s’intenta definir però no té explicació, allò que anomenen amor. Perquè estar enamorats és igual que ser els escollits, ningú et pot dir que ho estàs, només tu ho saps; i jo ho vaig saber des del primer moment que van començar a succeir una sèrie de fenòmens, només havia de fixar-m’hi.
I sabent això, ens vàrem fondre en una abraçada i un petó, sabent que ens esperava el mateix destí que als nostres tiets. Sabent que el destí no es pot canviar. Sabent que havíem d’aprofitar al màxim aquells anys que ens quedaven, descobrint i desvelant misteris, resolent problemes, fent allò pel qual havíem estat escollits.
EL TRENCACLOSQUES DE LA MEVA VIDA
El trencaclosques de la meva vida
Estava caminant pel carrer, segurament el dia de la meva vida que més sola em sentia. Era la nit de Reis, tot el món estava a casa seva celebrant els regals i el poder reunir a tota la família. Vaig començar a recordar els últims anys, asseguda amb el meu pare i la meva mare, la meva única família ja que tots els meus avis havien mort. No per vells, per estranyes situacions.
Primer va morir el meu avi patern, després la seva dona. Al cap de poc va morir el meu avi matern, després la meva àvia. Però això va passar justament quan jo acabava de fer deu anys, per aquest motiu no guardo massa records seus dins la memòria, tot i que res m'agradaria més que tenir-ne i poder fer-hi una repassada.
Els seguiria trobant a faltar, però almenys tindria una imatge, una frase, per saber que han format part de mi. Fa nou anys, als meu vint, van morir els meus pares. Primer el meu pare, després la meva mare. Amb uns minuts de diferència. Sé que és estrany, per això cada cop que vaig a fer anys, temo que alguna cosa dolenta passi. Però aquest any era pitjor. Vaig néixer el dia 5 de gener de 1980, els meus avis van morir tots el 5 de gener, igual que els meus pares, que van morir el dia 5 de gener del 2000, quan jo en feia 20. No tinc res a celebrar, viure és com una maledicció. Demà, dia 5 de gener de 2010, faré els meus trenta. Em sento la persona més desgraciada del món, pressento que passarà alguna cosa dolenta.
De fet me'n alegro d'estar sola en aquest món. Això vol dir que ningú més morirà per culpa meva. Vaig anar al psicòleg i tot i que ho va intentar, no em va poder treure del cap que els meus avis i els meus pares van morir per culpa meva. Primer em va semblar, tot i que més tard vaig madurar i entendre que no podia ser, que era una casualitat. Però ara visc amb aquesta sensació de culpabilitat sobre les espatlles, i no puc fer-hi res. He pensat en suïcidar-me, però vull veure què em depara la mort. No vull morir sense saber perquè va morir tota la meva família.
Des d'una finestra vaig poder veure cinc nens obrint els regals que feia molt poc els hi havien portat els Reis, amb els seus respectius pares i avis mirant-los, com si no existís res més important que veure els nens feliços. Cada any em passava el mateix. Cada any veia moltes famílies felices i sentia enveja, ganes d'estar al seu lloc o, almenys, ganes que sabessin la sort que tenien.
Mirant per l'enorme finestra, que semblava feta expressament per amargar-me, vaig caure. Primer em va semblar que havia ensopegat, però després vaig reaccionar i recordar que havia notat alguna cosa a l'esquena que m'havia tirat contra el terra bruscament. Vaig necessitar cinc segons per adonar-me d'això, i cinc més per girar-me. Al fer-ho, vaig veure un home alt i prim amb posat serè i divertit alhora.
Duia els cabells molt curts i tenia uns ulls blaus que segurament, en un altre moment, m'hagueren encantat. Al coll tenia com una marca que segurament també tenia arreu del cos. Em va semblar que era pell cremada, però per tranquil•litzar-me vaig pensar que potser era un tatuatge. Vaig pensar que com a mínim tenia 45 anys. Les campanes de les 12 tocaven, ja érem 5 de gener... un altre cop.
-En tinc trenta, d'anys. Exactament igual que tu.- Va dir-me. Vaig quedar-me atònita.
-Com saps el que estic pensant? -Vaig aconseguir dir, per sorpresa meva. Realment tenia molta por.
-No és que ho sàpiga, és que ho he sentit. Puc llegir els teus pensaments. - Va dir-m'ho com si fos la cosa més normal del món. Allò va fer que perdés els nervis definitivament. O m'estava tornant boja o veure gent feliç m'afectava. Desgraciadament la resposta no era cap de les dues coses.
-Qui ets? Com saps quants anys tinc? Què vols? - Em van sortir totes les preguntes de cop tot i que després vaig pensar que dir-ho tot de sobte era un error. Voldria dir que la resposta també vindria tota de sobte, sense poder reaccionar ni creure.
Això sí, encara gràcies que podia pensar. Estava realment espantada.
-Em dic David, tinc trenta anys. Vaig morir el mateix dia en que vaig néixer, o això creuen, vaja, creien, alguns. Perquè per a mi aquell dia va ser com reviure, ara ho entendràs. Com sé els anys que tens? Bé, vaig néixer el dia 5 de gener... -un altre cop aquesta maleïda data, vaig pensar. I això que encara no m'ho havia dit tot-... de 1980. Sisplau, ara limita't a escoltar, recorda que sento el que penses, i m'estàs molestant. -va sospirar, i va continuar lentament. Tenia un to de veu molt greu i sinistre.- De tu només vull venjar-me.
Aquelles últimes paraules m'havien descol•locat totalment. Estava molt, molt confusa. Tenia els nervis a flor de pell i només se'm va acudir cridar.
-Venjar-te? Però si no et conec! No t'havia vist en la meva vida! Deixa'm! No entenc res... - els meus crits el van sorprendre, i em va tapar la boca amb la seva enorme mà uns segons.
-És fàcil. Resulta que quan tu vas néixer, algú va néixer amb tu. Peró aquesta persona no era desitjada, i la van cremar només néixer. El perquè de tot plegat no el sé. I no el sabré mai. Però un home ho va veure tot i de seguida que va poder, va anar a rescatar a la criatura que feia poc havien tirat al foc i que, sense mirar si realment hi havia anat a parar a dintre, havien abandonat corrents. Per sort, o per mala sort, la criatura es va salvar.
Tot allò era irreal, era impossible, era de conte, no podia ser. Vaig pensar en córrer, però sabia que m'hauria acabat trobant igualment. Em vaig quedar allà, sense ni poder obrir la boca. Finalment ho vaig fer, tartamudejant.
-Ets, ets.. el meu germà?- A mesura que anava dient les paraules les anava entenent, vaig dir-ho a poc a poc, sense creure-m'ho.
-El teu germà bessó. Veig que ho vas entenent.- Allò era de bojos, realment necessitava un psiquiatre. O això, o despertar-me del somni. O del malson, vaja. En comptes d'això, el meu cap va començar a donar voltes i voltes a tot allò, a assimilar-ho. Sí, tot encaixava. Era com un trencaclosques. El trencaclosques de la meva vida. Aleshores vaig reaccionar, i el meu cos es va encendre. Em va sortir una fúria de dintre que no hagués imaginat mai ni que la tenia. Ell, ell era la causa de tots els meus problemes, de tota la meva vida mediocre i trista.
-Vas matar als meus pares i als meus avis, i ara em vols matar a mi?- Vaig dir mirant-lo amb cara de ràbia.
-Exacte.- Per primer cop el vaig mirar als ulls. I el que vaig veure em va estranyar molt, em va acabar de descol•locar. No hi vaig veure ràbia, a ell li costava fer tot allò. Als seus ulls blaus hi vaig veure tristesa i dolor, però també força. Sabia que no em deixaria marxar tot i que li dolgués fer el que tenia pensat fer.
-Jo no en tinc la culpa. I els meus avis, menys!- Em vaig tirar a sobre seu, intentant picar-lo però no li va fer mal. Ni es va immutar. Es va limitar a dibuixar un mig somriure trist als seus llavis.
-Ja ho sé, ja ho sé. Però volia fer sofrir al teu pare.
-I al teu, no? Perquè també és el teu pare! -Realment el creia, sé que era tot molt irreal, però m'havia cregut des de la primera paraula fins a l'última.- A més, què en treus, matant-me a mi? Si el meu pare ja és mort i no sofrirà!
-No! El meu pare és la persona que em va acollir aquell dia, que em va fer reviure tot i portar poc temps a la vida. És la persona que em va tractar com un fill seu i que mai em va amagar tota la veritat sobre els meus verdaders pares. El teu pare no significa res per a mi, només dolor i odi.-
Aleshores vaig pensar que no calia tant de merder, que al cap i a la fi, no em feia res morir
-M'és igual si has vingut a matar-me. Pots fer-ho. Tota la meva vida s'ha basat en sofrir, per culpa teva. No he tingut mai amics, tot el món em té per boja. La única cosa que m'ha distret de tots els problemes són els estudis. I ja no em serveixen per res. - Tot era veritat. No em feia res deixar aquest món.
-Millor, perquè per mi matar-te és més difícil del que creus. Segueixes sent la meva germana. Sento que tot hagi anat així. M'hagués agradat conèixer-te, de veritat. Em caus bé, però no puc esborrar tots els esforços que porto fent des de que tinc deu anys, matant a la nostra família. Si ara ho deixés córrer seria una bajanada. -M'ho va dir sincerament, ho vaig notar.- A més estigues tranquil•la, que avui també moriré jo.
El meu pare es va morir fa un mes, i ja no em queda cap raó per seguir aquí.
I tot seguit em va tapar la boca i el nas amb les mans. No vaig oferir resistència. Durant molta estona només vaig sentir dolor. Vaig sentir com s'acabava l'aire que tenia als pulmons i com anava perdent la consciència. Em va fer molt mal. Vaig agrair que la meva desgraciada vida no passés per davant dels meus ulls, com havia llegit en algun lloc. També el vaig veure plorar.
Les seves llàgrimes em van reconfortar. Malgrat tot, vaig veure en ell un germà. Un germà que m'hagués agradat tenir. Vaig preferir morir en mans seves que en mans de la vellesa.
A partir d'aquell moment, no vaig sentir res més. Ni vaig ressuscitar, ni vaig anar al cel, ni a l'infern, ni a una segona vida, ni vaig reencarnar-me. Quan et mors, no hi ha res. Ni silenci, perquè ja no sents res. Res de res.
Pseudònim: LILA
Estava caminant pel carrer, segurament el dia de la meva vida que més sola em sentia. Era la nit de Reis, tot el món estava a casa seva celebrant els regals i el poder reunir a tota la família. Vaig començar a recordar els últims anys, asseguda amb el meu pare i la meva mare, la meva única família ja que tots els meus avis havien mort. No per vells, per estranyes situacions.
Primer va morir el meu avi patern, després la seva dona. Al cap de poc va morir el meu avi matern, després la meva àvia. Però això va passar justament quan jo acabava de fer deu anys, per aquest motiu no guardo massa records seus dins la memòria, tot i que res m'agradaria més que tenir-ne i poder fer-hi una repassada.
Els seguiria trobant a faltar, però almenys tindria una imatge, una frase, per saber que han format part de mi. Fa nou anys, als meu vint, van morir els meus pares. Primer el meu pare, després la meva mare. Amb uns minuts de diferència. Sé que és estrany, per això cada cop que vaig a fer anys, temo que alguna cosa dolenta passi. Però aquest any era pitjor. Vaig néixer el dia 5 de gener de 1980, els meus avis van morir tots el 5 de gener, igual que els meus pares, que van morir el dia 5 de gener del 2000, quan jo en feia 20. No tinc res a celebrar, viure és com una maledicció. Demà, dia 5 de gener de 2010, faré els meus trenta. Em sento la persona més desgraciada del món, pressento que passarà alguna cosa dolenta.
De fet me'n alegro d'estar sola en aquest món. Això vol dir que ningú més morirà per culpa meva. Vaig anar al psicòleg i tot i que ho va intentar, no em va poder treure del cap que els meus avis i els meus pares van morir per culpa meva. Primer em va semblar, tot i que més tard vaig madurar i entendre que no podia ser, que era una casualitat. Però ara visc amb aquesta sensació de culpabilitat sobre les espatlles, i no puc fer-hi res. He pensat en suïcidar-me, però vull veure què em depara la mort. No vull morir sense saber perquè va morir tota la meva família.
Des d'una finestra vaig poder veure cinc nens obrint els regals que feia molt poc els hi havien portat els Reis, amb els seus respectius pares i avis mirant-los, com si no existís res més important que veure els nens feliços. Cada any em passava el mateix. Cada any veia moltes famílies felices i sentia enveja, ganes d'estar al seu lloc o, almenys, ganes que sabessin la sort que tenien.
Mirant per l'enorme finestra, que semblava feta expressament per amargar-me, vaig caure. Primer em va semblar que havia ensopegat, però després vaig reaccionar i recordar que havia notat alguna cosa a l'esquena que m'havia tirat contra el terra bruscament. Vaig necessitar cinc segons per adonar-me d'això, i cinc més per girar-me. Al fer-ho, vaig veure un home alt i prim amb posat serè i divertit alhora.
Duia els cabells molt curts i tenia uns ulls blaus que segurament, en un altre moment, m'hagueren encantat. Al coll tenia com una marca que segurament també tenia arreu del cos. Em va semblar que era pell cremada, però per tranquil•litzar-me vaig pensar que potser era un tatuatge. Vaig pensar que com a mínim tenia 45 anys. Les campanes de les 12 tocaven, ja érem 5 de gener... un altre cop.
-En tinc trenta, d'anys. Exactament igual que tu.- Va dir-me. Vaig quedar-me atònita.
-Com saps el que estic pensant? -Vaig aconseguir dir, per sorpresa meva. Realment tenia molta por.
-No és que ho sàpiga, és que ho he sentit. Puc llegir els teus pensaments. - Va dir-m'ho com si fos la cosa més normal del món. Allò va fer que perdés els nervis definitivament. O m'estava tornant boja o veure gent feliç m'afectava. Desgraciadament la resposta no era cap de les dues coses.
-Qui ets? Com saps quants anys tinc? Què vols? - Em van sortir totes les preguntes de cop tot i que després vaig pensar que dir-ho tot de sobte era un error. Voldria dir que la resposta també vindria tota de sobte, sense poder reaccionar ni creure.
Això sí, encara gràcies que podia pensar. Estava realment espantada.
-Em dic David, tinc trenta anys. Vaig morir el mateix dia en que vaig néixer, o això creuen, vaja, creien, alguns. Perquè per a mi aquell dia va ser com reviure, ara ho entendràs. Com sé els anys que tens? Bé, vaig néixer el dia 5 de gener... -un altre cop aquesta maleïda data, vaig pensar. I això que encara no m'ho havia dit tot-... de 1980. Sisplau, ara limita't a escoltar, recorda que sento el que penses, i m'estàs molestant. -va sospirar, i va continuar lentament. Tenia un to de veu molt greu i sinistre.- De tu només vull venjar-me.
Aquelles últimes paraules m'havien descol•locat totalment. Estava molt, molt confusa. Tenia els nervis a flor de pell i només se'm va acudir cridar.
-Venjar-te? Però si no et conec! No t'havia vist en la meva vida! Deixa'm! No entenc res... - els meus crits el van sorprendre, i em va tapar la boca amb la seva enorme mà uns segons.
-És fàcil. Resulta que quan tu vas néixer, algú va néixer amb tu. Peró aquesta persona no era desitjada, i la van cremar només néixer. El perquè de tot plegat no el sé. I no el sabré mai. Però un home ho va veure tot i de seguida que va poder, va anar a rescatar a la criatura que feia poc havien tirat al foc i que, sense mirar si realment hi havia anat a parar a dintre, havien abandonat corrents. Per sort, o per mala sort, la criatura es va salvar.
Tot allò era irreal, era impossible, era de conte, no podia ser. Vaig pensar en córrer, però sabia que m'hauria acabat trobant igualment. Em vaig quedar allà, sense ni poder obrir la boca. Finalment ho vaig fer, tartamudejant.
-Ets, ets.. el meu germà?- A mesura que anava dient les paraules les anava entenent, vaig dir-ho a poc a poc, sense creure-m'ho.
-El teu germà bessó. Veig que ho vas entenent.- Allò era de bojos, realment necessitava un psiquiatre. O això, o despertar-me del somni. O del malson, vaja. En comptes d'això, el meu cap va començar a donar voltes i voltes a tot allò, a assimilar-ho. Sí, tot encaixava. Era com un trencaclosques. El trencaclosques de la meva vida. Aleshores vaig reaccionar, i el meu cos es va encendre. Em va sortir una fúria de dintre que no hagués imaginat mai ni que la tenia. Ell, ell era la causa de tots els meus problemes, de tota la meva vida mediocre i trista.
-Vas matar als meus pares i als meus avis, i ara em vols matar a mi?- Vaig dir mirant-lo amb cara de ràbia.
-Exacte.- Per primer cop el vaig mirar als ulls. I el que vaig veure em va estranyar molt, em va acabar de descol•locar. No hi vaig veure ràbia, a ell li costava fer tot allò. Als seus ulls blaus hi vaig veure tristesa i dolor, però també força. Sabia que no em deixaria marxar tot i que li dolgués fer el que tenia pensat fer.
-Jo no en tinc la culpa. I els meus avis, menys!- Em vaig tirar a sobre seu, intentant picar-lo però no li va fer mal. Ni es va immutar. Es va limitar a dibuixar un mig somriure trist als seus llavis.
-Ja ho sé, ja ho sé. Però volia fer sofrir al teu pare.
-I al teu, no? Perquè també és el teu pare! -Realment el creia, sé que era tot molt irreal, però m'havia cregut des de la primera paraula fins a l'última.- A més, què en treus, matant-me a mi? Si el meu pare ja és mort i no sofrirà!
-No! El meu pare és la persona que em va acollir aquell dia, que em va fer reviure tot i portar poc temps a la vida. És la persona que em va tractar com un fill seu i que mai em va amagar tota la veritat sobre els meus verdaders pares. El teu pare no significa res per a mi, només dolor i odi.-
Aleshores vaig pensar que no calia tant de merder, que al cap i a la fi, no em feia res morir
-M'és igual si has vingut a matar-me. Pots fer-ho. Tota la meva vida s'ha basat en sofrir, per culpa teva. No he tingut mai amics, tot el món em té per boja. La única cosa que m'ha distret de tots els problemes són els estudis. I ja no em serveixen per res. - Tot era veritat. No em feia res deixar aquest món.
-Millor, perquè per mi matar-te és més difícil del que creus. Segueixes sent la meva germana. Sento que tot hagi anat així. M'hagués agradat conèixer-te, de veritat. Em caus bé, però no puc esborrar tots els esforços que porto fent des de que tinc deu anys, matant a la nostra família. Si ara ho deixés córrer seria una bajanada. -M'ho va dir sincerament, ho vaig notar.- A més estigues tranquil•la, que avui també moriré jo.
El meu pare es va morir fa un mes, i ja no em queda cap raó per seguir aquí.
I tot seguit em va tapar la boca i el nas amb les mans. No vaig oferir resistència. Durant molta estona només vaig sentir dolor. Vaig sentir com s'acabava l'aire que tenia als pulmons i com anava perdent la consciència. Em va fer molt mal. Vaig agrair que la meva desgraciada vida no passés per davant dels meus ulls, com havia llegit en algun lloc. També el vaig veure plorar.
Les seves llàgrimes em van reconfortar. Malgrat tot, vaig veure en ell un germà. Un germà que m'hagués agradat tenir. Vaig preferir morir en mans seves que en mans de la vellesa.
A partir d'aquell moment, no vaig sentir res més. Ni vaig ressuscitar, ni vaig anar al cel, ni a l'infern, ni a una segona vida, ni vaig reencarnar-me. Quan et mors, no hi ha res. Ni silenci, perquè ja no sents res. Res de res.
Pseudònim: LILA
L’ÀLEX I LES SABATES MÀGIQUES
Un dimarts al matí, l’Àlex es va llevar, com cada dia, per anar a l’escola, i quan va seure a taula per esmorzar la seva mare li va dir:
Encara portes aquestes bambes?
És que m’agraden tant...
Ahir et vaig dir que era l’últim dia que te les posaves. Ja ets gran, la setmana que ve faràs sis anys, i encara vas amb bambes de velcro. Vés a la teva habitació i canvia-te-les!
L’Àlex va intentar convèncer la mare una vegada i una altra però, la mare li va deixar molt clar que eren unes bambes massa gastades i, a més, no tenien cordons.
L’Àlex va marxar a l’escola molt trist, i la mare va marxar a treballar.
Però, mentrestant, a casa... Voleu saber què va passar?
Doncs, el silenci es va trencar amb els plors de les dues germanes bessones, la Bam i la Ba.
Ja t’ho deia jo que acabaríem així, abandonades en un racó, la sola trencada, el velcro que no enganxa i amb forats per on entra l’aigua quan plou i l’aire quan no plou.
Apa Bam! Tranqui-la, tu pensa que l’Àlex encara ens estima i no ens deixarà aquí oblidades...
Mèèèèèu, mèèèèèu... No us preocupeu, he escoltat la vostra conversa i crec que jo us puc donar un cop de mà. Sé d’un lloc on aconseguir uns cordons per vosaltres.
Abans però, hauré de menjar una mica. Però necessito la vostra ajuda perquè el sac de pinso pesa molt. Si vosaltres poguéssiu donar-li unes quantes puntades...
Va, som-hi!
El que no sabien la Bam i la Ba era que el gat només les volia enganyar; el que volia era mossegar-les.
Ja estava a punt de fer-ho quan l’Àlex va arribar a casa.
Però què fas Nico?
En un tres i no res, l’Àlex va agafar les bambes i les va salvar d’aquella situació tant espantosa. Les va portar a un lloc segur, l’armari de l’habitació de la mare.
Aiiiii...quin fàstic! Que hi fan unes bambes tan brutes aquí dins? – va dir una sabata de taló molt bonica.
És que som molt velles i de velcro i la mare de l’Àlex no deix que se’ns posi. Nosaltres estàvem molt tristes pensant en què ens passaria quan de sobte va venir el Nico, el gat de l’Àlex, i ens va dir que ell ens podia ajudar.
Si, si, i llavors ens va dir que ens donaria uns cordons perquè ens els poguéssim posar. I abans ens va demanar que l’ajudéssim, i... – explicaven entusiasmades les dues germanes.
Però resulta que només us volia enganyar i mossegar. – va dir l’Àlex.
Aleshores, sense més explicacions la Clic, la germana de la Cloc, la sabata de taló, va fer un somriure enorme. Ni l’Àlex, ni la Bam, ni la Ba no entenien res. Llavors, la Clic va dir:
Aquest és el problema? Doncs em sembla que jo sí que us puc ajudar. Sabeu perquè les sabates de taló som tan fines i boniques?
No! Per què? – van respondre els tres a la vegada.
I tot seguit, la Clic va començar a cantar:
- Per transformar una bamba, per transformar una bamba es necessita una mica de màgia...
I aleshores, mentre la Clic cantava, la Bam s’anava convertint en una bamba de cordons, nova, neta, lluent, molt i molt bonica. Després, la Clic va tornar a cantar:
- Per transformar una bamba, per transformar una bamba es necessita una mica de màgia...
I així, l’una després de l’altra, la Bam i la Ba es van transformar en unes magnífiques bambes de cordons.
I és que el que no sabien ni l’Àlex, ni la Bam, ni la Ba és que el que tenen d’especial les sabates de taló és que poden fer màgia. I en realitat, ningú més, a part de vosaltres, ho ha sabut mai. Oi que sabreu guardar aquest secret?
ET NECESSITO ARA MÉS QUE MAI
ET NECESSITO ARA MÉS QUE MAI!
Homofòbia. Sempre havia pensat que era una persona tolerant, però quan vaig adonar-me de tot vaig començar a odiar-me. No podia acceptar ser-ho, jo no era així. No em podien agradar les noies, m’odiava tant a mi mateixa per ser com era...
Durant un mes, que no tenia gana ni menjava res, la mare sovint em preguntava que em passava, però jo li deia que res, que segurament seria de la regla i que estava estressada amb els exàmens i ho deixava córrer.
Vaig parlar amb la meva millor amiga, que em va aconsellar que li digués el que sentia, que potser no era tan dolent que jo, estimés a una altre persona del mateix sexe.
M’ho vaig estar pensant molts dies abans de fer el gran pas, el que anava a fer podia ser el final de la meva reputació a l’institut.
Finalment, i després de rumiar-m’ho tantíssims cops, em vaig connectar al messenger, ella estava allà com sempre, i quan vaig aparèixer em va saludar.
Jo no estava del tot segura del que anava a fer, però ho necessitava, si no ho feia explotaria, si no ho feia una part de mi cauria destrossada, feta pols per la ràbia de no saber si ella sentia el mateix que jo, necessitava saber-ho.
Si ella no sentia el mateix, em deprimiria tant, perdria la seva amistat, la seva confiança, els seus somriures, tot, perque en el moment que li dius a una persona que estàs enamorat d’ell/ella, tot és diferent.
Però jo sabia que si, que ella també havia de sentir alguna cosa per mi, la seva forma de ser, la manera com em tractava, sempre estàvem “tontejant”, sempre al saludar-me em deia “carinyo”, etc.
Vam estar parlant una bona estona dels exàmens, de les coses de l’institut, del Batxillerat, de l’ESO, i rient dels professors, fins que vaig trobar la força suficient per dir-li:
“ Reina, fa temps que volia dir-te una cosa, no estic gaire segura, però sé que si no ho faig rebentaré.
Des de que et conec, cada cop em connecto més al messenger, el primer que faig és mirar si estàs, arribo tard a classe passejant-me pels passadissos per creuar una mirada, o tan sols un somriure amb tu, si no vens no paro de pensar que si t’ha passat algo em moro, no puc suportar l’idea de no tenir-te al meu costat, i la veritat es que no se perque em costa tant acceptar el que sento per tu, crec que m’estic enamorant, i no vull, no vull enamorar-me de ningú del mateix sexe que jo.”
Després d’haver dit això, em vaig desconnectar del messenger, i vaig apagar el mòbil, possiblement havia fet la tonteria més gran de tota la meva existència. Però sóc molt impacient, passada mitja hora, vaig encendre el mòbil, com esperava, tenia un missatge de text, era d’ella:
“Necessito que et connectis ara, t’estimo tantíssim...”
Vaig connectar-me, havia deixat un missatge escrit, i en ell em deia:
“Jo tampoc sé com dir-te això, però desde que et conec la meva vida ha canviat completament, tu m’has ensenyat a no tancar-me en mi mateixa, a ser extrovertida, a saber confiar en la gent, a estimar, tot gràcies a tu.
Si et dic la veritat, no sé que és el que sento per tu, però si que és alguna cosa forta, perque només de fer-me a la idea de que et pogués passar algo...
Ho ets absolutament tot per mi, tot.”
I vam seguir parlant com sempre.
Al dia següent, no ens vam dirigir la paraula a l’institut, ens miràvem però de seguida acotàvem el cap per la vergonya d’haver (per fi) acceptat els nostres sentiments.
Quan vaig arribar a casa, em vaig connectar, i parlàvem de tonteries, i parrafades que no arribaven enlloc. I així vam estar durant quatres o cinc dies, fins que vam decidir quedar el divendres a la tarda. Era 21 de maig del 2009, no sé d’on, però aquell dia vaig treure forces i coratge d’on no n’hi havia per dir-li tot el que sentia a la cara, i així demanar-li per sortir. Em va mirar als ulls i em va dir que ella sentia el mateix, la resposta a la meva pregunta era un si claríssim. Ella m’estimava.
Des d’aquell moment, jo era la nena més feliç del món, anava per tots els llocs amb un somriure d’orella a orella, del qual tothom em preguntava que a que venia aquella felicitat, jo, no contestava.
Però tard o d’hora arribarien els problemes, últimament massa gent ens havia vist juntes, ens passàvem notetes pel passadís, i això la gent ho veia. Cada cop el rumor s’accelerava més, però el que més ens preocupava a nosaltres no eren els rumors, era el que dirien els pares.
Els seus pares, eren els típics pares reprimits, que no acceptarien que el seu fill o filla fos homosexual, ni que fos la cosa més normal del món.
Els meus, en canvi eren d’aquell tipus de pares que si fa o no fa, prefereixen que la seva filla sigui normal i corrent (com ells diuen), però que si han d’acceptar que la seva filla li agradi una noia, no tindrien cap altre remei que acceptar-ho.
Jo era dos anys més gran que ella, de fet la vaig conèixer fent-li de monitora.
Un dia després d’un concurs de bàsquet que feien al poble, jo havia d’anar amb ella a donar una volta, i a la piscina, que ja era casi estiu, però els seus pares la van cridar un moment que volien parlar amb ella.
En aquell moment es va caure el món per mi, vaig escoltar el que no havia d’haver sentit mai a la vida.
Van començar dient-li que no era normal que fóssim tan amigues quan jo era dos anys més gran, que per culpa meva havia baixat els estudis, que últimament havia gastat massa saldo del mòbil, i tretze missatges eren enviats a mi, deien que jo era una pèssima influència per ella, que no s’ajuntés més amb mi que acabaria molt malament, li van prohibir el mòbil, li van prohibir connectar-se al messenger, i quan sortia havia d’especificar clarament a casa de qui anava. També van dir-li que durant els partits del concurs que ella jugava, jo la mirava molt i no era normal que la mirés tant, estaven seguríssims que jo era lesbiana, i no volien que a la seva filla se li enganxés aquella “malaltia”.
Ella va començar a cridar i a plorar defensant-me, i els hi va cridar a la cara que estàvem juntes, els hi va dir que no pensava deixar-me, que el que sentia per mi no ho havia sentit per ningú, i que ni res ni ningú, ens separaria mai. Va dir que jo era el més important que tenia a la vida, apart d’ells que eren els seus pares, i del seu germà el qual estava assabentat de la nostra història i sempre ens havia aconsellat callar i no demostrar res.
Quan jo vaig veure aquella escena tan desastrosa, em vaig ficar a plorar i vaig marxar d’allà, no podia seguir veient aquell espectacle que acabaria malament, vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i em vaig posar la música, en aquell moment era l’única cosa que aconseguia relaxar-me.
Em vaig connectar però no hi havia senyals de vida d’ella, al mòbil tampoc, jo la trucava i el tenia parat. M’estava desesperant, no podia ser que la meva història acabés d’aquella manera.
Era l’última setmana d’institut, ja no quedava res, i els de Batxillerat teníem exàmens finals, el primer dia no la vaig veure, estava desesperada, li preguntava a les seves amigues i no sabien res, portava tres dies sense tenir notícies seves.
Per fi dimarts va aparèixer per l’institut, anava caminant trista, al seu món, i no volia escoltar a ningú.
A l’hora del pati vaig anar a parlar amb ella, qui al veure’m va venir corrents i em va abraçar, em va demanar que no la deixés anar en aquella mitja hora, que ho necessitava, vaig fer-li cas, no la vaig deixar anar.
A la sortida estaven els seus pares a la porta, esperant-la, i controlant que jo no estigués per allà aprop.
Vaig arribar a casa, tenia un e-mail, que deia:
“ Et necessito ara més que mai al meu costat! Necessito els teus petons, les teves abraçades, i els teus somriures, t’estimo moltíssim!”
No vaig contestar l’e-mail, decidida i sense pensar-ho dos cops, vaig anar a casa seva i vaig demanar de parlar amb els seus pares. No em van voler escoltar.
Estava morta en vida, ja no sabia que fer per aconseguir que els seus pares m’acceptessin.
Però el que sentíem era tan fort, lluitàvem sovint en contra del vent, per evitar que ningú no s’interposés a la nostra relació, qui sap si algun dia la societat deixarà de ser tan egoista i homòfoba, o ens acceptaran tal i com som, qui sap si els seus pares acceptaran el nostre amor com un sentiment més de la realitat.
El que si sabem les dues es que seguirem lluitant.
Homofòbia. Sempre havia pensat que era una persona tolerant, però quan vaig adonar-me de tot vaig començar a odiar-me. No podia acceptar ser-ho, jo no era així. No em podien agradar les noies, m’odiava tant a mi mateixa per ser com era...
Durant un mes, que no tenia gana ni menjava res, la mare sovint em preguntava que em passava, però jo li deia que res, que segurament seria de la regla i que estava estressada amb els exàmens i ho deixava córrer.
Vaig parlar amb la meva millor amiga, que em va aconsellar que li digués el que sentia, que potser no era tan dolent que jo, estimés a una altre persona del mateix sexe.
M’ho vaig estar pensant molts dies abans de fer el gran pas, el que anava a fer podia ser el final de la meva reputació a l’institut.
Finalment, i després de rumiar-m’ho tantíssims cops, em vaig connectar al messenger, ella estava allà com sempre, i quan vaig aparèixer em va saludar.
Jo no estava del tot segura del que anava a fer, però ho necessitava, si no ho feia explotaria, si no ho feia una part de mi cauria destrossada, feta pols per la ràbia de no saber si ella sentia el mateix que jo, necessitava saber-ho.
Si ella no sentia el mateix, em deprimiria tant, perdria la seva amistat, la seva confiança, els seus somriures, tot, perque en el moment que li dius a una persona que estàs enamorat d’ell/ella, tot és diferent.
Però jo sabia que si, que ella també havia de sentir alguna cosa per mi, la seva forma de ser, la manera com em tractava, sempre estàvem “tontejant”, sempre al saludar-me em deia “carinyo”, etc.
Vam estar parlant una bona estona dels exàmens, de les coses de l’institut, del Batxillerat, de l’ESO, i rient dels professors, fins que vaig trobar la força suficient per dir-li:
“ Reina, fa temps que volia dir-te una cosa, no estic gaire segura, però sé que si no ho faig rebentaré.
Des de que et conec, cada cop em connecto més al messenger, el primer que faig és mirar si estàs, arribo tard a classe passejant-me pels passadissos per creuar una mirada, o tan sols un somriure amb tu, si no vens no paro de pensar que si t’ha passat algo em moro, no puc suportar l’idea de no tenir-te al meu costat, i la veritat es que no se perque em costa tant acceptar el que sento per tu, crec que m’estic enamorant, i no vull, no vull enamorar-me de ningú del mateix sexe que jo.”
Després d’haver dit això, em vaig desconnectar del messenger, i vaig apagar el mòbil, possiblement havia fet la tonteria més gran de tota la meva existència. Però sóc molt impacient, passada mitja hora, vaig encendre el mòbil, com esperava, tenia un missatge de text, era d’ella:
“Necessito que et connectis ara, t’estimo tantíssim...”
Vaig connectar-me, havia deixat un missatge escrit, i en ell em deia:
“Jo tampoc sé com dir-te això, però desde que et conec la meva vida ha canviat completament, tu m’has ensenyat a no tancar-me en mi mateixa, a ser extrovertida, a saber confiar en la gent, a estimar, tot gràcies a tu.
Si et dic la veritat, no sé que és el que sento per tu, però si que és alguna cosa forta, perque només de fer-me a la idea de que et pogués passar algo...
Ho ets absolutament tot per mi, tot.”
I vam seguir parlant com sempre.
Al dia següent, no ens vam dirigir la paraula a l’institut, ens miràvem però de seguida acotàvem el cap per la vergonya d’haver (per fi) acceptat els nostres sentiments.
Quan vaig arribar a casa, em vaig connectar, i parlàvem de tonteries, i parrafades que no arribaven enlloc. I així vam estar durant quatres o cinc dies, fins que vam decidir quedar el divendres a la tarda. Era 21 de maig del 2009, no sé d’on, però aquell dia vaig treure forces i coratge d’on no n’hi havia per dir-li tot el que sentia a la cara, i així demanar-li per sortir. Em va mirar als ulls i em va dir que ella sentia el mateix, la resposta a la meva pregunta era un si claríssim. Ella m’estimava.
Des d’aquell moment, jo era la nena més feliç del món, anava per tots els llocs amb un somriure d’orella a orella, del qual tothom em preguntava que a que venia aquella felicitat, jo, no contestava.
Però tard o d’hora arribarien els problemes, últimament massa gent ens havia vist juntes, ens passàvem notetes pel passadís, i això la gent ho veia. Cada cop el rumor s’accelerava més, però el que més ens preocupava a nosaltres no eren els rumors, era el que dirien els pares.
Els seus pares, eren els típics pares reprimits, que no acceptarien que el seu fill o filla fos homosexual, ni que fos la cosa més normal del món.
Els meus, en canvi eren d’aquell tipus de pares que si fa o no fa, prefereixen que la seva filla sigui normal i corrent (com ells diuen), però que si han d’acceptar que la seva filla li agradi una noia, no tindrien cap altre remei que acceptar-ho.
Jo era dos anys més gran que ella, de fet la vaig conèixer fent-li de monitora.
Un dia després d’un concurs de bàsquet que feien al poble, jo havia d’anar amb ella a donar una volta, i a la piscina, que ja era casi estiu, però els seus pares la van cridar un moment que volien parlar amb ella.
En aquell moment es va caure el món per mi, vaig escoltar el que no havia d’haver sentit mai a la vida.
Van començar dient-li que no era normal que fóssim tan amigues quan jo era dos anys més gran, que per culpa meva havia baixat els estudis, que últimament havia gastat massa saldo del mòbil, i tretze missatges eren enviats a mi, deien que jo era una pèssima influència per ella, que no s’ajuntés més amb mi que acabaria molt malament, li van prohibir el mòbil, li van prohibir connectar-se al messenger, i quan sortia havia d’especificar clarament a casa de qui anava. També van dir-li que durant els partits del concurs que ella jugava, jo la mirava molt i no era normal que la mirés tant, estaven seguríssims que jo era lesbiana, i no volien que a la seva filla se li enganxés aquella “malaltia”.
Ella va començar a cridar i a plorar defensant-me, i els hi va cridar a la cara que estàvem juntes, els hi va dir que no pensava deixar-me, que el que sentia per mi no ho havia sentit per ningú, i que ni res ni ningú, ens separaria mai. Va dir que jo era el més important que tenia a la vida, apart d’ells que eren els seus pares, i del seu germà el qual estava assabentat de la nostra història i sempre ens havia aconsellat callar i no demostrar res.
Quan jo vaig veure aquella escena tan desastrosa, em vaig ficar a plorar i vaig marxar d’allà, no podia seguir veient aquell espectacle que acabaria malament, vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i em vaig posar la música, en aquell moment era l’única cosa que aconseguia relaxar-me.
Em vaig connectar però no hi havia senyals de vida d’ella, al mòbil tampoc, jo la trucava i el tenia parat. M’estava desesperant, no podia ser que la meva història acabés d’aquella manera.
Era l’última setmana d’institut, ja no quedava res, i els de Batxillerat teníem exàmens finals, el primer dia no la vaig veure, estava desesperada, li preguntava a les seves amigues i no sabien res, portava tres dies sense tenir notícies seves.
Per fi dimarts va aparèixer per l’institut, anava caminant trista, al seu món, i no volia escoltar a ningú.
A l’hora del pati vaig anar a parlar amb ella, qui al veure’m va venir corrents i em va abraçar, em va demanar que no la deixés anar en aquella mitja hora, que ho necessitava, vaig fer-li cas, no la vaig deixar anar.
A la sortida estaven els seus pares a la porta, esperant-la, i controlant que jo no estigués per allà aprop.
Vaig arribar a casa, tenia un e-mail, que deia:
“ Et necessito ara més que mai al meu costat! Necessito els teus petons, les teves abraçades, i els teus somriures, t’estimo moltíssim!”
No vaig contestar l’e-mail, decidida i sense pensar-ho dos cops, vaig anar a casa seva i vaig demanar de parlar amb els seus pares. No em van voler escoltar.
Estava morta en vida, ja no sabia que fer per aconseguir que els seus pares m’acceptessin.
Però el que sentíem era tan fort, lluitàvem sovint en contra del vent, per evitar que ningú no s’interposés a la nostra relació, qui sap si algun dia la societat deixarà de ser tan egoista i homòfoba, o ens acceptaran tal i com som, qui sap si els seus pares acceptaran el nostre amor com un sentiment més de la realitat.
El que si sabem les dues es que seguirem lluitant.
IL·LUSIONS TRENCADES
Il•lusions trencades
Tornava a començar un nou dia, un dia que prometia milions de coses per les milions de persones diferents que habiten al món. Per alguns probablement seria un gran dia, qui sap, podria ser que els hi oferissin alguna feina bona, que aprovessin un examen que els hi havia anat malament, que la persona de la qual portaven anys enamorada sel's declarés, i així moltes més coses importants o simplement petits detalls que constituïen la felicitat del dia a dia. Per d'altres, a la millor seria un dia normal, monòton, igual que tots els altres, amb una sèrie d'obligacions a fer amb mala cara i sense ganes, esperant que s'acabés el dia per a poder descansar i estar amb la família o simplement desconnectar-se del món exterior i tancar-se en una habitació sol amb uns amics, l'ordinador, la televisió i la consola. Per un tercer grup de persones el dia que acabava de començar seria un d'aquells en el que és millor no aixecar-se, en el que per exemple s'enterarien que un suposat amic els havia mentit, tindrien un fracàs professional o passaria alguna cosa dolenta que els marcaria per sempre, un record que mai podrien oblidar, com ara la mort d'una persona especial.
La Berta es pensava que aquell dia no li aportaria res de nou, que seria com tots els dies que havien passat des de que allò havia succeït, un dia negre, trist, sense sentit, que a la millor preferiria no viure. Es llevaria amb el temps just per agafar el primer que trobés a l’armari, sense importar-li si combinava, si li anava petit o estava tacat de menjar una trista torrada que la seva mare li deixava preparada abans que anés a treballar i dirigir-se cap a l'escola. Un cop allà sense saludar a les que havien estat les seves amigues, amb les que havia compartit tants moments, s'asseuria al seu pupitre de sempre i faria el mateix ritual de cada matí que la trencava per dintre: girar-se i mirar al pupitre de darrera, on qui sap, a la millor, ell hi seria i tot allò només hauria estat un somni. Però no. La Berta es girava i no hi havia ningú, ell ja no hi era, semblava mentida que encara no se'n pogués fer el càrrec.
Després de fer això, pel seu cap passaven un seguit de records, rialles, milers de moments, algun plor, secrets, abraçades, petons.. i de cop... pum!, aquell instant, aquells minuts d'angoixa, aquella pèrdua de coneixement, aquella notícia, plors i més plors i llavors tot s'esvaïa i arribava el buit, la soledat, la por, la tristesa i unes ganes immenses de plorar, però que últimament començava a controlar. Llavors es creuava de braços, posava el cap sobre el pupitre i sense preocupar-se pel que els seus professors i companys pensarien, sense preocupar-se per totes les classes que estava perdent, sense preocupar-se per fer els exàmens, sense preocupar-se per res, s'adormia, o si més no, ho feia veure. Semblava mentida com aquella jove de setze anys, amb tota una vida per endavant, havia pogut canviar tant. Ella, la mateixa que sempre havia estat de les millors del seu curs, ara ni feia els exàmens. Ella, la mateixa que havia estat l'alumna exemplar, l'enveja de tots els seus companys, a la que li esperava un gran futur segurament amb una bona carrera universitaria i amb una bona feina que li donaria els diners necessaris per poder tenir un nivell de vida molt bo, com es merexia, ara ja no pensava en el seu futur, només volia acabar amb tot allò com més aviat millor.
Un cop acabava l'horari escolar, tornava a casa tota ensopida i allà es tancava a la seva habitació, posava música que feia que li vinguessin més imatges al cap, parava el llum, s'estirava al llit, s'agafava al coixí com quan era aquella nena petita a la que li feia por la foscor i començava a plorar fins que no li quedaven més forces i el seu cap s'inundava de coses que trobava a faltar i coses que li hauria agradat fer, però que ara ja eren impossibles.
Prop de les nou, els seus pares, que vivien amb la por al cor de que la seva filla, la nena dels seus ulls, un dia fes algun disbarat que li costés la vida, que havien intentat de totes les maneres possibles ajudar a la seva filla a superar el que havia passat, que ho havien fet tot per ella, la cridaven per sopar. Quan es trobaven a la taula, tot era silenci, i de tant en tant un crit perquè la Berta mengés alguna cosa, fet que molts cops era impossible. Després la Berta s'aixecava i sense dir res anava a la seva habitació, sense preocupar-se per les sèries de televisió del vespre que abans sempre havia seguit amb tant interès, sense preocupar-se per connectar-se a internet, cosa que temps abans hagués estat impossible, sense que li importés res de tot això, es tancava al seu refugi i, allà, sense poder-ho evitar un altre cop, sense que se'n donés compte, ja tornava a ser invadida pels records.
I és que semblava mentida com la seva vida havia pogut donar un canvi tan important, semblava mentida com aquell dia l'havia marcat tant, semblava mentida que allò hagués passat de veritat. “Per què? Perquè ell?”, es preguntava sempre la Berta.
16 de març. Mai podria oblidar aquella data, mai!. Aquell dia, quan la seva vida encara tenia un sentit, es va llevar feliç com qualsevol altre dia, dues hores abans de que les classes comencessin per dutxar-se, maquillar-se una mica, menjar alguna cosa i esperar que en Jan la passés a buscar. Però no sabia que el destí li tenia preparat alguna cosa dolenta, molt dolenta.
Van arribar a classe els dos junts, agafats de la mà, com estaven sempre des de feia més d'un any, quan havien començat a sortir. Les dues primeres classes van ser normals, amb algun comentari intercanviat i amb alguna noteta passada en la que posava com s'estimaven. El primer quart d'hora de pati també va ser normal, la Berta estava asseguda amb les seves amigues mentres miraven el típic partit que jugaven els nois de la seva classe contra els de 3r. Però de sobte, algú va caure al terra, desmaiat, sense que li haguessin fet cap falta ni hagués rebut cap cop de pilota. Quan la Berta es va fixar en qui era aquell que estava al terra i va veure aquelles bambes que li havia regalat al Jan feia només quatre dies, el cor li va fer un salt i una tremolor li va recórrer per tot el cos. Llavors es va aixecar corrents i es va dirigir cap al lloc on havia caigut desmaiat el seu nen. Estava tot envoltat de gent i quan el va veure amb els ulls tancats i la pell pàlida com mai l’havia vist, va caure de genolls al seu costat i va intentar despertar-lo movent-li la cara. Quan veia que no reaccionava, van aparèixer els professors i la infermera que sempre estava a l'escola i que havien estat avisats del que havia passat. La infermera es va acostar i al veure l'aspecte del Jan i tocant-lo una mica, es va adonar de la gravetat de la situació i va fer que avisessin una ambulància immediatament.
L'ambulància va arribar al cap de molt poc i es van emportar el Jan cap a l'hospital, però quan van arribar ja era massa tard. Havia patit una mort súbita, i sense avisar a ningú, sense res que poder fer, ell ja no hi era, el seu cor havia deixat de bategar. La Berta, que havia seguit molt impacient i preocupada per tot el que li feien al seu nòvio, quan li van comunicar la notícia se li va caure el món a sobre. Al principi no s'ho creia, no li entrava al cap, era impossible, però quan va veure que era real, només volia anar-se'n amb ell. Ell, en Jan, a qui coneixia des de que eren uns mocs i anaven junts a l’escola, amb qui havia crescut, de qui s'havia enamorat un estiu quan tenien dotze anys i amb qui portava més de catorze mesos vivint una gran història d'amor, la seva història, ara ja no hi era.
Tots els moments que havien compartit, tot el que havien après junts, tots els estius al poble, totes les tardes d'hivern junts, tots els seus moments en la seva cabanya secreta, tots els seu projectes que tenien de futur, tot allò s'havia esvait i ja no en quedava res.
Quan recordava tot allò desitjava desaparèixer, engegar-ho tot a rodar i més d'un cop ho havia intentat fer, però quan ja ho tenia tot a punt, la imatge d'en Jan aparexia i no podia.
Però aquella nit alguna cosa aniria diferent.
Quan tot allò va passar, els pares d'en Jan li havien donat a la Berta el diari del seu fill, que mai ningú havia llegit. La Berta fins llavors no l'havia obert, ja que no es veia capaç de poder-ho llegir, però aquella nit sí, ho faria. Va agafar el diari i va començar a llegir. En Jan l'havia començat a escriure mesos abans de que comencessin a sortir i explicava tot el que sentia per ella, tot el que desitjava que fos seu i també les inseguretats que tenia respecte el que ella sentiria.
Va anar llegint i llegint fins que va arribar al final, la nit abans d'aquell dia 16. Allà estava escrit que tenia una sorpresa per la Berta, alguna cosa que sabia que li agradaria molt, que la tornaria boja, tenia previst donar-li dos bitllets de tren per anar a París, lloc on la Berta sempre havia desitjat anar. Al passar pàgina, la Berta es va trobar els dos tiquets de tren i el telèfon d'un hotel en el que en Jan havia reservat una habitació i va mirar la data per la qual estava prevista la sortida. Era pel dia següent, al matí a les 10:30. Llavors la va invadir un sentiment de ràbia barrejat amb tristor i enyorança, ara en aquell instant hauria d'estar preparant les maletes per marxar el dia següent amb ell, però no, ja no podria ser.
Va agafar un d'aquells tiquets i el va estripar en molts bocins, tants com també havia quedat el seu cor. Però després de fer això li va passar pel cap una cosa. Ella sabia que el Jan l'estimava i molt, i que ell no voldria que s'ensorrés, i li agradaria que seguís sense ell, i va pensar que probablement allò seria el seu tiquet d'escapada per fugir del passat, per fer alguna cosa que probablement li tornaria el somriure. Així que sense pensar-ho dos cops, va agafar una maleta, hi va posar quatre peces de roba, diners, una fotografia d'ell i alguna cosa més que necessitaria. Llavors va anar a veure als seus pares que encara estaven desperts i els va explicar tot el que havia descobert i la necessitat que tenia de marxar d'allà, on tot li recordava en Jan. Els seus pares, tot i que els hi va costar, la van entendre i com que la veien prou madura per fer aquell viatge li van donar permís.El matí següent, la van acompanyar a l'estació de tren i mentres s’acomiadaven li van dir que es cuidés i que aprofités aquells dies.
Durant el trajecte amb tren, que no va ser precisament curt, la Berta mirava molt el paisatge i així aconseguir distreure’s i no pensar. Quan per fi va arribar a la ciutat que sempre havia volgut estar, li semblava més trista del que s’havia imaginat, però només era ella la que es creava aquell pensament, i estava disposada a deixar-lo de banda i poder gaudir d'aquells dies.
Quan va trobar l’hotel, va deixar el poc equipatge que havia portat per aquells dies, va demanar informació a recepció sobre on eren els llocs per visitar i com arribar-hi i va sortir a passejar per la ciutat, en busca d'alegries, d'alguna cosa o d’algú que li fes recuperar les ganes de viure i d'aprofitar tots els moments al màxim.
I així ho va fer, va conèixer gent nova d'altres països amb la qual va veure molts monuments i edificis, amb la qual va descobrir racons preciosos d'aquella ciutat, amb la qual va passar dinars i sopars junts, amb la qual va agafar molta confiança, amb la qual van compartir tots junts molts secrets i sobretot i el que és més important, va conèixer les persones que van fer que la Berta es dongués compte que la vida era com una muntanya russa, en la que sempre hi havia pujades i sobretot baixades, algunes d'elles molt fortes i que semblaven la fi de tot, però que sempre, per molt díficil que semblés i per molt doloroses que fossin, sempre es podien superar.
Així va ser com la Berta a poc a poc va poder superar la mort d'en Jan i va recuperar les ganes de viure, de menjar-se el món i de tornar a ser la noia alegre, plena de vida i felicitat que abans havia estat.
Fantasia
Tornava a començar un nou dia, un dia que prometia milions de coses per les milions de persones diferents que habiten al món. Per alguns probablement seria un gran dia, qui sap, podria ser que els hi oferissin alguna feina bona, que aprovessin un examen que els hi havia anat malament, que la persona de la qual portaven anys enamorada sel's declarés, i així moltes més coses importants o simplement petits detalls que constituïen la felicitat del dia a dia. Per d'altres, a la millor seria un dia normal, monòton, igual que tots els altres, amb una sèrie d'obligacions a fer amb mala cara i sense ganes, esperant que s'acabés el dia per a poder descansar i estar amb la família o simplement desconnectar-se del món exterior i tancar-se en una habitació sol amb uns amics, l'ordinador, la televisió i la consola. Per un tercer grup de persones el dia que acabava de començar seria un d'aquells en el que és millor no aixecar-se, en el que per exemple s'enterarien que un suposat amic els havia mentit, tindrien un fracàs professional o passaria alguna cosa dolenta que els marcaria per sempre, un record que mai podrien oblidar, com ara la mort d'una persona especial.
La Berta es pensava que aquell dia no li aportaria res de nou, que seria com tots els dies que havien passat des de que allò havia succeït, un dia negre, trist, sense sentit, que a la millor preferiria no viure. Es llevaria amb el temps just per agafar el primer que trobés a l’armari, sense importar-li si combinava, si li anava petit o estava tacat de menjar una trista torrada que la seva mare li deixava preparada abans que anés a treballar i dirigir-se cap a l'escola. Un cop allà sense saludar a les que havien estat les seves amigues, amb les que havia compartit tants moments, s'asseuria al seu pupitre de sempre i faria el mateix ritual de cada matí que la trencava per dintre: girar-se i mirar al pupitre de darrera, on qui sap, a la millor, ell hi seria i tot allò només hauria estat un somni. Però no. La Berta es girava i no hi havia ningú, ell ja no hi era, semblava mentida que encara no se'n pogués fer el càrrec.
Després de fer això, pel seu cap passaven un seguit de records, rialles, milers de moments, algun plor, secrets, abraçades, petons.. i de cop... pum!, aquell instant, aquells minuts d'angoixa, aquella pèrdua de coneixement, aquella notícia, plors i més plors i llavors tot s'esvaïa i arribava el buit, la soledat, la por, la tristesa i unes ganes immenses de plorar, però que últimament començava a controlar. Llavors es creuava de braços, posava el cap sobre el pupitre i sense preocupar-se pel que els seus professors i companys pensarien, sense preocupar-se per totes les classes que estava perdent, sense preocupar-se per fer els exàmens, sense preocupar-se per res, s'adormia, o si més no, ho feia veure. Semblava mentida com aquella jove de setze anys, amb tota una vida per endavant, havia pogut canviar tant. Ella, la mateixa que sempre havia estat de les millors del seu curs, ara ni feia els exàmens. Ella, la mateixa que havia estat l'alumna exemplar, l'enveja de tots els seus companys, a la que li esperava un gran futur segurament amb una bona carrera universitaria i amb una bona feina que li donaria els diners necessaris per poder tenir un nivell de vida molt bo, com es merexia, ara ja no pensava en el seu futur, només volia acabar amb tot allò com més aviat millor.
Un cop acabava l'horari escolar, tornava a casa tota ensopida i allà es tancava a la seva habitació, posava música que feia que li vinguessin més imatges al cap, parava el llum, s'estirava al llit, s'agafava al coixí com quan era aquella nena petita a la que li feia por la foscor i començava a plorar fins que no li quedaven més forces i el seu cap s'inundava de coses que trobava a faltar i coses que li hauria agradat fer, però que ara ja eren impossibles.
Prop de les nou, els seus pares, que vivien amb la por al cor de que la seva filla, la nena dels seus ulls, un dia fes algun disbarat que li costés la vida, que havien intentat de totes les maneres possibles ajudar a la seva filla a superar el que havia passat, que ho havien fet tot per ella, la cridaven per sopar. Quan es trobaven a la taula, tot era silenci, i de tant en tant un crit perquè la Berta mengés alguna cosa, fet que molts cops era impossible. Després la Berta s'aixecava i sense dir res anava a la seva habitació, sense preocupar-se per les sèries de televisió del vespre que abans sempre havia seguit amb tant interès, sense preocupar-se per connectar-se a internet, cosa que temps abans hagués estat impossible, sense que li importés res de tot això, es tancava al seu refugi i, allà, sense poder-ho evitar un altre cop, sense que se'n donés compte, ja tornava a ser invadida pels records.
I és que semblava mentida com la seva vida havia pogut donar un canvi tan important, semblava mentida com aquell dia l'havia marcat tant, semblava mentida que allò hagués passat de veritat. “Per què? Perquè ell?”, es preguntava sempre la Berta.
16 de març. Mai podria oblidar aquella data, mai!. Aquell dia, quan la seva vida encara tenia un sentit, es va llevar feliç com qualsevol altre dia, dues hores abans de que les classes comencessin per dutxar-se, maquillar-se una mica, menjar alguna cosa i esperar que en Jan la passés a buscar. Però no sabia que el destí li tenia preparat alguna cosa dolenta, molt dolenta.
Van arribar a classe els dos junts, agafats de la mà, com estaven sempre des de feia més d'un any, quan havien començat a sortir. Les dues primeres classes van ser normals, amb algun comentari intercanviat i amb alguna noteta passada en la que posava com s'estimaven. El primer quart d'hora de pati també va ser normal, la Berta estava asseguda amb les seves amigues mentres miraven el típic partit que jugaven els nois de la seva classe contra els de 3r. Però de sobte, algú va caure al terra, desmaiat, sense que li haguessin fet cap falta ni hagués rebut cap cop de pilota. Quan la Berta es va fixar en qui era aquell que estava al terra i va veure aquelles bambes que li havia regalat al Jan feia només quatre dies, el cor li va fer un salt i una tremolor li va recórrer per tot el cos. Llavors es va aixecar corrents i es va dirigir cap al lloc on havia caigut desmaiat el seu nen. Estava tot envoltat de gent i quan el va veure amb els ulls tancats i la pell pàlida com mai l’havia vist, va caure de genolls al seu costat i va intentar despertar-lo movent-li la cara. Quan veia que no reaccionava, van aparèixer els professors i la infermera que sempre estava a l'escola i que havien estat avisats del que havia passat. La infermera es va acostar i al veure l'aspecte del Jan i tocant-lo una mica, es va adonar de la gravetat de la situació i va fer que avisessin una ambulància immediatament.
L'ambulància va arribar al cap de molt poc i es van emportar el Jan cap a l'hospital, però quan van arribar ja era massa tard. Havia patit una mort súbita, i sense avisar a ningú, sense res que poder fer, ell ja no hi era, el seu cor havia deixat de bategar. La Berta, que havia seguit molt impacient i preocupada per tot el que li feien al seu nòvio, quan li van comunicar la notícia se li va caure el món a sobre. Al principi no s'ho creia, no li entrava al cap, era impossible, però quan va veure que era real, només volia anar-se'n amb ell. Ell, en Jan, a qui coneixia des de que eren uns mocs i anaven junts a l’escola, amb qui havia crescut, de qui s'havia enamorat un estiu quan tenien dotze anys i amb qui portava més de catorze mesos vivint una gran història d'amor, la seva història, ara ja no hi era.
Tots els moments que havien compartit, tot el que havien après junts, tots els estius al poble, totes les tardes d'hivern junts, tots els seus moments en la seva cabanya secreta, tots els seu projectes que tenien de futur, tot allò s'havia esvait i ja no en quedava res.
Quan recordava tot allò desitjava desaparèixer, engegar-ho tot a rodar i més d'un cop ho havia intentat fer, però quan ja ho tenia tot a punt, la imatge d'en Jan aparexia i no podia.
Però aquella nit alguna cosa aniria diferent.
Quan tot allò va passar, els pares d'en Jan li havien donat a la Berta el diari del seu fill, que mai ningú havia llegit. La Berta fins llavors no l'havia obert, ja que no es veia capaç de poder-ho llegir, però aquella nit sí, ho faria. Va agafar el diari i va començar a llegir. En Jan l'havia començat a escriure mesos abans de que comencessin a sortir i explicava tot el que sentia per ella, tot el que desitjava que fos seu i també les inseguretats que tenia respecte el que ella sentiria.
Va anar llegint i llegint fins que va arribar al final, la nit abans d'aquell dia 16. Allà estava escrit que tenia una sorpresa per la Berta, alguna cosa que sabia que li agradaria molt, que la tornaria boja, tenia previst donar-li dos bitllets de tren per anar a París, lloc on la Berta sempre havia desitjat anar. Al passar pàgina, la Berta es va trobar els dos tiquets de tren i el telèfon d'un hotel en el que en Jan havia reservat una habitació i va mirar la data per la qual estava prevista la sortida. Era pel dia següent, al matí a les 10:30. Llavors la va invadir un sentiment de ràbia barrejat amb tristor i enyorança, ara en aquell instant hauria d'estar preparant les maletes per marxar el dia següent amb ell, però no, ja no podria ser.
Va agafar un d'aquells tiquets i el va estripar en molts bocins, tants com també havia quedat el seu cor. Però després de fer això li va passar pel cap una cosa. Ella sabia que el Jan l'estimava i molt, i que ell no voldria que s'ensorrés, i li agradaria que seguís sense ell, i va pensar que probablement allò seria el seu tiquet d'escapada per fugir del passat, per fer alguna cosa que probablement li tornaria el somriure. Així que sense pensar-ho dos cops, va agafar una maleta, hi va posar quatre peces de roba, diners, una fotografia d'ell i alguna cosa més que necessitaria. Llavors va anar a veure als seus pares que encara estaven desperts i els va explicar tot el que havia descobert i la necessitat que tenia de marxar d'allà, on tot li recordava en Jan. Els seus pares, tot i que els hi va costar, la van entendre i com que la veien prou madura per fer aquell viatge li van donar permís.El matí següent, la van acompanyar a l'estació de tren i mentres s’acomiadaven li van dir que es cuidés i que aprofités aquells dies.
Durant el trajecte amb tren, que no va ser precisament curt, la Berta mirava molt el paisatge i així aconseguir distreure’s i no pensar. Quan per fi va arribar a la ciutat que sempre havia volgut estar, li semblava més trista del que s’havia imaginat, però només era ella la que es creava aquell pensament, i estava disposada a deixar-lo de banda i poder gaudir d'aquells dies.
Quan va trobar l’hotel, va deixar el poc equipatge que havia portat per aquells dies, va demanar informació a recepció sobre on eren els llocs per visitar i com arribar-hi i va sortir a passejar per la ciutat, en busca d'alegries, d'alguna cosa o d’algú que li fes recuperar les ganes de viure i d'aprofitar tots els moments al màxim.
I així ho va fer, va conèixer gent nova d'altres països amb la qual va veure molts monuments i edificis, amb la qual va descobrir racons preciosos d'aquella ciutat, amb la qual va passar dinars i sopars junts, amb la qual va agafar molta confiança, amb la qual van compartir tots junts molts secrets i sobretot i el que és més important, va conèixer les persones que van fer que la Berta es dongués compte que la vida era com una muntanya russa, en la que sempre hi havia pujades i sobretot baixades, algunes d'elles molt fortes i que semblaven la fi de tot, però que sempre, per molt díficil que semblés i per molt doloroses que fossin, sempre es podien superar.
Així va ser com la Berta a poc a poc va poder superar la mort d'en Jan i va recuperar les ganes de viure, de menjar-se el món i de tornar a ser la noia alegre, plena de vida i felicitat que abans havia estat.
Fantasia
EL VOL CAP AL DESTÍ DESCONEGUT
El vol cap al destí desconegut
Va apretar a córrer. Va córrer potser fins l’infinit, qui ho sap...De fet, va córrer com gairebé cada dia, però amb més força encara. El gos va preferir fugir abans de resignar-se a seguir sofrint, perquè sabia que després d’aquella llarga cursa podria descansar tant com ho necessités. Ni tan sols es va fixar en l’aigua de la pluja que l’anava mullant segon rere segon, cada cop més; el temps no tenia cap mena d’importància, igual que tampoc la tenia el fet que tingués un públic que estigués presenciant la seva fugida constantment, i que aquest públic en fes comentaris indiscrets o mirades reveladores per damunt de l’espatlla. Aquest era el principal avantatge de tenir gens d’animal, d’actuar a base d’impulsos i instints: la raó no tenia gaire a dir sobre el que ell feia.
Ell no sabia qui era ni d’on venia i tampoc tenia un interès especial en saber-ho, ja que mai s’ho havia qüestionat. Tampoc sabia calcular el valor de la seva vida, la seva rutina es limitava a intentar aconseguir quelcom per menjar almenys una vegada al dia i un racó per ajeure’s a dormir un cop el sol ja s’ha post. La resta del dia es resumia en donar uns quants tombs per la ciutat sense un rumb concret. Era del tot innocent i això era un imant per tots aquells qui no tenen gaire cosa a fer amb la seva vida.
No havia sorgit del no res, simplement perquè era impossible, però ni tan sols ell sabia la seva procedència. Des que tenia ús de raó, es recordava vagant pels carrers amb mirada curiosa però amb passos insegurs, xafardejant cada objecte que no havia vist abans, com ho faria qualsevol infant, intentant ficar el nas a tots els edificis de colors vius i cridaners i plens de persones desconegudes: botigues, cinemes, sales de joc, teatres, restaurants i fins i tot cases, cases a les que no podria accedir mai. En el fons, fins i tot sense haver sabut mai què era una família, esperava que alguna dels milers de persones amb les que es creuava mentre donava els seus tombs diaris, s’aturés i s’ajupís a abraçar-lo, per després dir-li “T’he estat buscant! On t’havies ficat? Au va, tornem a casa, fill”, però l’instint li deia que aquest no era el seu futur...potser el que passava era que hi havia un gran llibre on, abans de que naixés, ja estava escrit tot allò que viuria cadascú...si era així, ell definitivament es trobava a l’acabament del llibre, escrit a mà amb un bolígraf amb la tinta a les acaballes, sota el títol de “La llista negra”.
Quan va arribar a l’edat en la que qualsevol criatura es posa cada matí la motxilla a les espatlles amb els primers llibres de text, que els ajudaran a aprendre els primers passos per llegir i escriure, i esperant retrobar-se amb els seus companys de classe; ell, en canvi, va aprendre la gran lliçó de “Com aconseguir el menjar necessari per subsistir”, que era bastant més laboriós i desagradable que intentar recordar unes quantes lletres. De la mateixa manera, quan els nens i nenes van començar a rebre classes d’idiomes estrangers, que els hi seran de gran ajuda de cara al seu futur laboral; ell va començar a intentar defensar-se, tot i que l’autodefensa no era el seu plat fort i això li va costar un preu elevat.
Sortia desprotegit i dèbil al carrer, enfrontant-se a tot tipus de perills i a la crueltat dels ciutadans, que no van tardar gaire a qualificar-lo: el veien com un animal, literalment parlant, potser pel seu aspecte deixat, els seus cabells desordenats i bruts i els quatre draps que portava per roba o pel seu comportament inusual, degut a la manca d’una educació; altres directament el classificaven entre els animals i l’anomenaven ‘el gos’. Potser si que era un gos, vés a saber, potser havia nascut per experimentar la vida d’aquests animals i conviure amb ells, en comptes de amb les persones; devia ser un d’aquells canins sense propietari que ronden pels boscos d’arbres color gris fosc i d’aspecte frondós, perduts dalt d’una muntanya i s’amaguen d’excursionistes i caçadors per no ser assenyalats amb el dit com ho era ell, per no rebre humiliacions, com les rebia ell, i per no ser maltractats, com ho sofria ell. De tant en tant pensava en marxar a un altre lloc on ningú el pogués jutjar descaradament, però com més ho rumiava, més se n’adonava que allà on anés es trobaria amb altra gent que el tractaria amb la mateixa crueltat que ho feien ara, probablement la crueltat era un tret propi de tots els humans.
Els seus dies, setmanes, mesos i anys, anaven passant, no pas lleugerament, i ell aconseguia el seu únic repte, que era subsistir; però el temps passava factura i tot allò que havia suportat al llarg dels anys no s’oblidava per molt que es volgués, els records d’allò viscut i tots els mals sons presenciats eren acumulatius i com tothom sap, tot allò que s’infla, acaba explotant. I així és com havia de ser.
Era el mes de desembre d’un any qualsevol, les llums nadalenques envaïen els carrers de dalt a baix, però en comptes d’admirar la fantàstica il•luminació, ell caminava a pas lleuger en direcció al supermercat més proper, o més ben dit, als darreres del supermercat, concretament on es trobaven els contenidors de deixalles, envoltats únicament per la foscor i la brutícia, cosa que a ell no li preocupava massa, ja que això significava que estava allunyat de la gent que el pogués estar controlant, o al menys això pensava. Un cop va ser davant dels contenidors d’aquell color verd fosc tan familiar, va estirar una mica els braços per començar a remenar i triar, hi havia de tot: caixes, caixes i més caixes buides o mig desmuntades, bosses de plàstic i cartró esquinçades, envoltoris de diferents mides i materials...i, en un racó, menjar per donar i per vendre, bé, en aquest cas era per alimentar-se. Va agafar tot el que li va cabre a les mans i més, i s’ho va emportar no massa lluny d’allà, a uns quants metres més endavant, on hi havia una cantonada per assentar-se. La majoria dels aliments que s’havia endut estaven caducats o a punt de fer-ho i l’altre part restant tenien cops i altres desperfectes al seu exterior, però tot això a ell no l’afectava, l’única cosa que li importava era sopar tranquil•lament en la seva soledat, però no va fer falta que passés massa estona perquè s’adonés de que aquest únic desig seu no es podria complir amb gaire facilitat.
Un parell de siluetes allargades, que venien de la part de l’entrada del supermercat, s’anaven acostant als contenidors a un ritme lent i desigual, balancejant-se cada tres passos i mig, murmurejant paraules sense sentit, i a cada pas ell s’encongia més, com si volgués dissoldre’s en el sòl o fer-se invisible, com si tingués el pressentiment que anirien en direcció a ell, i realment, el seu pressentiment era cert. Van caldre pocs minuts més perquè els dos joves, dels quals ara ja se’ls podia definir més que les seves ombres, s’assabentessin que una mica més endavant hi havia algú que no els molestava per a res, però que els cridava l’atenció i els faria entretenir una estona, seria una distracció acostar-s’hi, un passatemps bastant divertit, però només per ells dos.
Poc a poc van anar escurçant les distàncies sense molta destresa, i quan van ser a uns tres metres d’aquell individu que no sabien distingir clarament, ell va desitjar que en aquell precís instant de temps algun fenomen inexplicable fes que desaparegués màgicament, però com que no va tenir aquesta sort, va seguir enfonsant-se en ell mateix, deixant de banda el menjar i tot, oblidant-se del que li havia costat treure’l d’entremig de les deixalles. Per desgràcia seva, la terra tampoc se’l va voler empassar en aquesta segona oportunitat i en menys de trenta segons ja els tenia al davant, fregant-se les mans de manera sobre actuada i somrient contínuament, tot i que no sabia si aquest somriure era degut al pla malèvol que els hi devia esvoletegar per la ment o si es devia a la gran quantitat d’alcohol que corria veloçment per les seves venes i que es podia apreciar només veient els seus moviments dubtosos. Però no va tenir suficient temps de parar a pensar-s’ho. Les rialles dels dos amics van ressonar repetidament en el més profund del seu cap i després d’un parell de comentaris que es van intercanviar i que ell no va poder entendre, un puny ben tens i tancat se li va precipitar al mig de la cara amb tal velocitat que no se’n va adonar fins que el blau ja li començava a sortir. I després d’aquest cop, un altre i un altre i un altre... Fins que va tenir la sort o la desgràcia que el crit d’un altre jove que podria ser el seu amic, sorgís enmig de la nit i els fes donar per acabada la seva distracció puntual, com si es tractés d’un joc de taula que deixessin a mitja partida, restant-li importància.
Encara va tardar uns minuts en reaccionar, els mateixos que va necessitar per tornar a sentir l’aire entrant i sortint disparat dels seus pulmons; va ser llavors quan es va aixecar sense ni tan sols dubtar-ho i va donar uns primers passos, ben bé com si fos un nadó que aprèn a caminar, i així ho va viure. Després d’aquelles passes i de tornar a sentir la sang córrer pel seu cervell, es va sentir com si hagués tornat a néixer i ho va veure tot clar per primera vegada. Quan una cosa perd el seu sentit, no hi ha raó que t’insti a seguir-la duent a terme, no hi ha res que et segueixi aferrant a ella, i doncs, quina altra excusa quedava? Cap, estava clar. La solució més obvia i raonable l’acabava de veure.
I així va ser feliç per un moment de la seva existència. Sabia que havia pres la decisió adequada per primer cop i no necessitava que ningú li ho confirmés; si feia el que havia de fer seria lliure en aquells últims fragments de temps. Va obligar les seves cames a córrer com no ho havien fet abans i els va dir que ignoressin el dolor que regnava en cadascun dels seus ossos i el seu cos li va fer cas, perquè intuïa que acabada aquella correguda, no necessitarien sentir res més, ni sofriment ni plaer, ni fatiga ni descans, ni pes ni lleugeresa, res de res...
I en aquell moment no li va preocupar més aquell absurd dubte existencial de la seva procedència, i fins i tot va desitjar ser realment un animal per desplaçar-se encara més de pressa de com ho estava fent. Va convertir-se en un gos, potser va esdevenir un llebrer i va utilitzar totes les seves armes. La seva velocitat el va portar fins al lloc més allunyat de la ciutat i no en va tenir prou, va seguir volant i esquivant tota mena de vehicles i altres entrebancs, va fer ús de la seva vista prodigiosa de llebrer i així fins ara, tot i haver atrapat l’infinit temps enrere.
Va apretar a córrer. Va córrer potser fins l’infinit, qui ho sap...De fet, va córrer com gairebé cada dia, però amb més força encara. El gos va preferir fugir abans de resignar-se a seguir sofrint, perquè sabia que després d’aquella llarga cursa podria descansar tant com ho necessités. Ni tan sols es va fixar en l’aigua de la pluja que l’anava mullant segon rere segon, cada cop més; el temps no tenia cap mena d’importància, igual que tampoc la tenia el fet que tingués un públic que estigués presenciant la seva fugida constantment, i que aquest públic en fes comentaris indiscrets o mirades reveladores per damunt de l’espatlla. Aquest era el principal avantatge de tenir gens d’animal, d’actuar a base d’impulsos i instints: la raó no tenia gaire a dir sobre el que ell feia.
Ell no sabia qui era ni d’on venia i tampoc tenia un interès especial en saber-ho, ja que mai s’ho havia qüestionat. Tampoc sabia calcular el valor de la seva vida, la seva rutina es limitava a intentar aconseguir quelcom per menjar almenys una vegada al dia i un racó per ajeure’s a dormir un cop el sol ja s’ha post. La resta del dia es resumia en donar uns quants tombs per la ciutat sense un rumb concret. Era del tot innocent i això era un imant per tots aquells qui no tenen gaire cosa a fer amb la seva vida.
No havia sorgit del no res, simplement perquè era impossible, però ni tan sols ell sabia la seva procedència. Des que tenia ús de raó, es recordava vagant pels carrers amb mirada curiosa però amb passos insegurs, xafardejant cada objecte que no havia vist abans, com ho faria qualsevol infant, intentant ficar el nas a tots els edificis de colors vius i cridaners i plens de persones desconegudes: botigues, cinemes, sales de joc, teatres, restaurants i fins i tot cases, cases a les que no podria accedir mai. En el fons, fins i tot sense haver sabut mai què era una família, esperava que alguna dels milers de persones amb les que es creuava mentre donava els seus tombs diaris, s’aturés i s’ajupís a abraçar-lo, per després dir-li “T’he estat buscant! On t’havies ficat? Au va, tornem a casa, fill”, però l’instint li deia que aquest no era el seu futur...potser el que passava era que hi havia un gran llibre on, abans de que naixés, ja estava escrit tot allò que viuria cadascú...si era així, ell definitivament es trobava a l’acabament del llibre, escrit a mà amb un bolígraf amb la tinta a les acaballes, sota el títol de “La llista negra”.
Quan va arribar a l’edat en la que qualsevol criatura es posa cada matí la motxilla a les espatlles amb els primers llibres de text, que els ajudaran a aprendre els primers passos per llegir i escriure, i esperant retrobar-se amb els seus companys de classe; ell, en canvi, va aprendre la gran lliçó de “Com aconseguir el menjar necessari per subsistir”, que era bastant més laboriós i desagradable que intentar recordar unes quantes lletres. De la mateixa manera, quan els nens i nenes van començar a rebre classes d’idiomes estrangers, que els hi seran de gran ajuda de cara al seu futur laboral; ell va començar a intentar defensar-se, tot i que l’autodefensa no era el seu plat fort i això li va costar un preu elevat.
Sortia desprotegit i dèbil al carrer, enfrontant-se a tot tipus de perills i a la crueltat dels ciutadans, que no van tardar gaire a qualificar-lo: el veien com un animal, literalment parlant, potser pel seu aspecte deixat, els seus cabells desordenats i bruts i els quatre draps que portava per roba o pel seu comportament inusual, degut a la manca d’una educació; altres directament el classificaven entre els animals i l’anomenaven ‘el gos’. Potser si que era un gos, vés a saber, potser havia nascut per experimentar la vida d’aquests animals i conviure amb ells, en comptes de amb les persones; devia ser un d’aquells canins sense propietari que ronden pels boscos d’arbres color gris fosc i d’aspecte frondós, perduts dalt d’una muntanya i s’amaguen d’excursionistes i caçadors per no ser assenyalats amb el dit com ho era ell, per no rebre humiliacions, com les rebia ell, i per no ser maltractats, com ho sofria ell. De tant en tant pensava en marxar a un altre lloc on ningú el pogués jutjar descaradament, però com més ho rumiava, més se n’adonava que allà on anés es trobaria amb altra gent que el tractaria amb la mateixa crueltat que ho feien ara, probablement la crueltat era un tret propi de tots els humans.
Els seus dies, setmanes, mesos i anys, anaven passant, no pas lleugerament, i ell aconseguia el seu únic repte, que era subsistir; però el temps passava factura i tot allò que havia suportat al llarg dels anys no s’oblidava per molt que es volgués, els records d’allò viscut i tots els mals sons presenciats eren acumulatius i com tothom sap, tot allò que s’infla, acaba explotant. I així és com havia de ser.
Era el mes de desembre d’un any qualsevol, les llums nadalenques envaïen els carrers de dalt a baix, però en comptes d’admirar la fantàstica il•luminació, ell caminava a pas lleuger en direcció al supermercat més proper, o més ben dit, als darreres del supermercat, concretament on es trobaven els contenidors de deixalles, envoltats únicament per la foscor i la brutícia, cosa que a ell no li preocupava massa, ja que això significava que estava allunyat de la gent que el pogués estar controlant, o al menys això pensava. Un cop va ser davant dels contenidors d’aquell color verd fosc tan familiar, va estirar una mica els braços per començar a remenar i triar, hi havia de tot: caixes, caixes i més caixes buides o mig desmuntades, bosses de plàstic i cartró esquinçades, envoltoris de diferents mides i materials...i, en un racó, menjar per donar i per vendre, bé, en aquest cas era per alimentar-se. Va agafar tot el que li va cabre a les mans i més, i s’ho va emportar no massa lluny d’allà, a uns quants metres més endavant, on hi havia una cantonada per assentar-se. La majoria dels aliments que s’havia endut estaven caducats o a punt de fer-ho i l’altre part restant tenien cops i altres desperfectes al seu exterior, però tot això a ell no l’afectava, l’única cosa que li importava era sopar tranquil•lament en la seva soledat, però no va fer falta que passés massa estona perquè s’adonés de que aquest únic desig seu no es podria complir amb gaire facilitat.
Un parell de siluetes allargades, que venien de la part de l’entrada del supermercat, s’anaven acostant als contenidors a un ritme lent i desigual, balancejant-se cada tres passos i mig, murmurejant paraules sense sentit, i a cada pas ell s’encongia més, com si volgués dissoldre’s en el sòl o fer-se invisible, com si tingués el pressentiment que anirien en direcció a ell, i realment, el seu pressentiment era cert. Van caldre pocs minuts més perquè els dos joves, dels quals ara ja se’ls podia definir més que les seves ombres, s’assabentessin que una mica més endavant hi havia algú que no els molestava per a res, però que els cridava l’atenció i els faria entretenir una estona, seria una distracció acostar-s’hi, un passatemps bastant divertit, però només per ells dos.
Poc a poc van anar escurçant les distàncies sense molta destresa, i quan van ser a uns tres metres d’aquell individu que no sabien distingir clarament, ell va desitjar que en aquell precís instant de temps algun fenomen inexplicable fes que desaparegués màgicament, però com que no va tenir aquesta sort, va seguir enfonsant-se en ell mateix, deixant de banda el menjar i tot, oblidant-se del que li havia costat treure’l d’entremig de les deixalles. Per desgràcia seva, la terra tampoc se’l va voler empassar en aquesta segona oportunitat i en menys de trenta segons ja els tenia al davant, fregant-se les mans de manera sobre actuada i somrient contínuament, tot i que no sabia si aquest somriure era degut al pla malèvol que els hi devia esvoletegar per la ment o si es devia a la gran quantitat d’alcohol que corria veloçment per les seves venes i que es podia apreciar només veient els seus moviments dubtosos. Però no va tenir suficient temps de parar a pensar-s’ho. Les rialles dels dos amics van ressonar repetidament en el més profund del seu cap i després d’un parell de comentaris que es van intercanviar i que ell no va poder entendre, un puny ben tens i tancat se li va precipitar al mig de la cara amb tal velocitat que no se’n va adonar fins que el blau ja li començava a sortir. I després d’aquest cop, un altre i un altre i un altre... Fins que va tenir la sort o la desgràcia que el crit d’un altre jove que podria ser el seu amic, sorgís enmig de la nit i els fes donar per acabada la seva distracció puntual, com si es tractés d’un joc de taula que deixessin a mitja partida, restant-li importància.
Encara va tardar uns minuts en reaccionar, els mateixos que va necessitar per tornar a sentir l’aire entrant i sortint disparat dels seus pulmons; va ser llavors quan es va aixecar sense ni tan sols dubtar-ho i va donar uns primers passos, ben bé com si fos un nadó que aprèn a caminar, i així ho va viure. Després d’aquelles passes i de tornar a sentir la sang córrer pel seu cervell, es va sentir com si hagués tornat a néixer i ho va veure tot clar per primera vegada. Quan una cosa perd el seu sentit, no hi ha raó que t’insti a seguir-la duent a terme, no hi ha res que et segueixi aferrant a ella, i doncs, quina altra excusa quedava? Cap, estava clar. La solució més obvia i raonable l’acabava de veure.
I així va ser feliç per un moment de la seva existència. Sabia que havia pres la decisió adequada per primer cop i no necessitava que ningú li ho confirmés; si feia el que havia de fer seria lliure en aquells últims fragments de temps. Va obligar les seves cames a córrer com no ho havien fet abans i els va dir que ignoressin el dolor que regnava en cadascun dels seus ossos i el seu cos li va fer cas, perquè intuïa que acabada aquella correguda, no necessitarien sentir res més, ni sofriment ni plaer, ni fatiga ni descans, ni pes ni lleugeresa, res de res...
I en aquell moment no li va preocupar més aquell absurd dubte existencial de la seva procedència, i fins i tot va desitjar ser realment un animal per desplaçar-se encara més de pressa de com ho estava fent. Va convertir-se en un gos, potser va esdevenir un llebrer i va utilitzar totes les seves armes. La seva velocitat el va portar fins al lloc més allunyat de la ciutat i no en va tenir prou, va seguir volant i esquivant tota mena de vehicles i altres entrebancs, va fer ús de la seva vista prodigiosa de llebrer i així fins ara, tot i haver atrapat l’infinit temps enrere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)