Martí Casals Pelegrí, Puntuacions a l’Olimp
Una nit vaig tenir un somni ben estrany, d’aquells que recordes just llevar-te, d’aquells que no tenen solta ni volta. La mestra de llengua catalana ens havia estat repetint el mateix durant més de dues hores:
—Puntualitzem, sobre tot puntualitzem! No sou realment conscients de la importància que té la puntualització en l’expressió escrita. M’enteneu? Ha quedat prou clar, això? Perquè desprès de llegir aquestes últimes redaccions m’entren ganes d’enviar-vos a primària de nou! —cridava furiosament i indignada.
—Puntualitzem, sobre tot puntualitzem! No sou realment conscients de la importància que té la puntualització en l’expressió escrita. M’enteneu? Ha quedat prou clar, això? Perquè desprès de llegir aquestes últimes redaccions m’entren ganes d’enviar-vos a primària de nou! —cridava furiosament i indignada.
—Molt bé, Pau, com penses puntualitzar d’ara en endavant?
—Doncs arribant ben aviat a classe, senyoreta— va respondre el Pau, que havia estat sord a les explicacions de la senyora Ramona, és a dir, la nostra mestra.
—Seràs brètol!
—No, no ho seré mai més, senyoreta.
—No era una pregunta, sinó una admiració. Bé, ho explicaré de nou amb altres exemples.
“Si no fos per mi, serieu uns futurs ignorants, i això no recaurà sobre la meva consciència.
“Els signes de puntuació són l'eina que utilitzem per fer que un text sigui comprensible i per transmetre al lector els diversos matisos que tindria el mateix text en llengua oral.
“La puntuació està estretament relacionada amb la sintaxi, l'entonació i el contingut expressiu, i també depèn del gust personal i de la llargada de les frases —cosa que ella feia perllongadament, amb un contingut inexpressiu i exageradament monòton.
No justifico pas als meus companys. Vull dir a aquells que no l’escoltaven. Però sí diria a favor seu que la senyora Ramona sempre emprava el mateix to de veu estrident i cridaner. Aquell mateix to de veu al qual tothom aplicava les seves tàctiques de sordesa selectiva. Però a la nostra mestra tant li era. Ella, cega i sorda a les mostres d’absentisme escolar dels alumnes que seuen a la cadira només de cos i l’ànima la tenen en el seu món particular, prosseguia amb interminables reiteracions sobre la puntuació.
—Convé saber quin és l'ordre neutre de l'oració, perquè certs canvis d'aquest ordre s'han de marcar amb un signe de puntuació —va dir, mentre en Joan li llençava un paperet arrencat de la llibreta de matemàtiques a en Pol, el Jordi jugava amb la PSP amagada sota el calaix i l’Alfons es treia la sabata i la feia passar per tota la classe fins arribar accidentalment a la bossa de la senyoreta a causa d’un malaurat llançament.
Personalment, tot i que em considero un alumne aplicat i que no acostuma a desconnectar de les explicacions dites a classe, he de reconèixer que en aquells moments el meu cap ja treia fum. “Prou, senyora Ramona, prou!” Pensava jo. Tingui pietat, que després tenim l’examen dels grecs i el meu cap ja fuig cap a l’Olimp. I no diguem els dels meus companys. Però ella perseverava incessant:
—Els signes de puntuació poden fer funcions textuals: és a dir, d'ajuda a la comprensió del text i funcions convencionals que són fruit de convencions per unificar des del punt de vista gràfic certs missatges o conceptes molt concrets.
Per sort, va sonar la campana. Jo ja no sabia si era en una convenció de fruits secs concrets amb missatges gràfics secrets poc convencionals que tenien poca comprensió per les funcions verticals... o al mateix Olimp. Com la majoria dels meus companys. Quin mareig. Vaig respirar a fons després de fer un gran badall que ja anava reprimint, per tal de no ofendre a la senyora mestra, durant més d’una hora. Vaig aprofitar per fer una visita al Sr. Roca (vull dir al lavabo) i em vaig rentar la cara insistentment. M’havia de refrescar com fos. A continuació vaig córrer cap a la màquina de begudes i vaig trencar de nou la meva promesa de no seguir ingerint begudes amb cafeïna. Sóc dèbil de voluntat, ho reconec. Mai he estat ni tan sols un semidéu. Necessitava una “Coca-Cola” per enfrontar-me a les polis gregues.
Afortunadament, el Llorenç es va comportar i ens va posar un examen de pa sucat amb oli. Però amb tot i això al vespre estava terriblement cansat i excitat. No podia dormir. Segur que patiria de malsons. Em vaig prendre una til•la carregadeta de valeriana per compensar la “Coca-Cola” i just abans de dormir vaig practicar la meva habitual teràpia auto convincent: “Avui somniaràs que ets un déu, avui somniaràs que ets un súper heroi, res de malsons, res de malsons...”. Em repetia mentre m’adormia contemplant els raigs de la tempesta fins quedar immers en un somni profund.
No entenia perquè la mestra Ramona s’havia d’implicar tant en si els alumnes l’entenien o no. Segons ella, els alumnes arriben a l’escola creient que se’ls entretindrà, com si es tractés d’un circ (de fet, els meus companys es comporten com si fossin al mateix circ de les feres). Però anar a l’escola és una obligació: per això li anomenen Educació Secundària Obligatòria. Aprendre requereix un esforç que ningú no pot fer en lloc d’un altre.
I qui tenia la culpa de tot plegat? La senyora Ramona creia fermament que els responsables eren el pares, perquè no inculquen la cultura de l’esforç als seus descendents, i aquests rebutgen qualsevol activitat que no els diverteixi o que exigeixi esforç.
Jo discrepava una mica de les seves teories. Ella era una “rotllera”. Sí, està bé, la falta de motivació no és exclusiva del professors. Tan culpables eren els alumnes com els mestres. Uns, addictes a la televisió i a l’internet, els anomenats puer videns o videonen, acostumats a veure però no a llegir ni a pensar, i que esperaven obtenir triomf sense esforç ni preparació. Els altres, els mestres que no sabien explicar la matèria d’una manera amena i atractiva.
El fracàs escolar és un dels problemes més greus que patim en l'actualitat els alumnes que hem de conviure amb els alumnes i els mestres que el generen. És difícil estar en una classe on gairebé ningú va a aprendre.
La mare va entrar a fer-me un petó i desitjar-me una bona nit:
—Ja veig que has tornat a tenir un dia difícil. Divendres… ah! Has tingut a la Sra. Ramona. Que, altra cop els companys eren a la “Lluna de València” i la gran bronca?
—No, mare. Aquest cop eren més lluny encara. A l’Olimp. Tots, fins i tot jo inclòs hem acabat a l’Olimp.
—Apa, tapat i procura dormir-te aviat.
Vaig tornar a practicar la meva habitual teràpia auto convincent: “Avui somniaràs que ets un déu, avui somniaràs que ets un súper heroi, res de malsons, res de malsons...”
Estava cansat de treballar, com Zeus, ara un personatge del meu somni. Ell havia provocat tota mena de tempestes, calamarses, boires i nevades, causant un hivern fred i plujós. Així que va decidir donar una petita treva als humans (allò que ells, pobres ignorants, anomenen primavera) i prendre’s unes petites vacances al Carib. Però, malauradament, amb l’estrès i les presses per marxar, es va oblidar l’ambrosia, el menjar sagrat dels déus. Durant els primers dies, Zeus va sobreviure menjant cocos i llagosta (cal dir que com a substitut, la llagosta també és un menjar força celestial), però cada dia que passava sense prendre ambrosia, Zeus s’anava sentint més feble, i tement per la seva immortalitat, va cridar a Hermes, l’emissari dels déus, perquè li portés el menjar sagrat el més aviat possible, a aquells indrets remots del Carib.
Zeus, cada cop més làbil, i considerant que els humans ja portaven massa temps de bonança, va decidir cedir temporalment els seus poders, enviant un e-mail a l’ordinador central de l’Olimp. I amb les presses i les forces mermades, es va estalviar tota mena de puntuacions ortogràfiques. Aquest fet d’ometre uns punts i comes tan petitets i insignificants esdevingué el detonant d’una possible guerra colossal a causa de les diverses interpretacions que cadascun dels déus interessats va fer. Jo, com a simple espectador del somni, em limitava, després dels últims malsons, a fruir d’ell.
Mentrestant, “totdéu” estava alterat. Hi havia un gran enrenou al voltant de l’ordinador central, amb un missatge que deia així:
A l’espera de que Hermes em porti l’ambrosia que m’he oblidat a sobre del meu núvol preferit i mermat de les meves forces celestials pròpies d’un déu, deixo els meus poders a la meva predilecta i estimada esposa Hera no pel meu envejós germà Hades mai de la vida se li permetrà a l’impulsiu Posidó de cap manera per Prometeu tot això dit és el meu màxim desig jo Zeus déu i senyor totpoderós de l’Olimp.
Hera, en veure el seu nom, va ser la primera interessada en fer la seva interpretació:
—Pels déus de l’Olimp! —va exclamar Hera, sobtada.
—Que som nosaltres —van respondre els altres, plegats.
—Escolteu, vet aquí els desitjos del meu estimat Zeus:
“Deixo els meus poders a la meva predilecta i estimada esposa Hera, no pel meu envejós germà Hades, mai de la vida se li permetrà a l’impulsiu Posidó. De cap manera per Prometeu. Tot això dit és el meu màxim desig, jo, Zeus, déu totpoderós de l’Olimp.”
Hades, en sentir tanta disbauxa, i aprofitant que estava tant avorrit a l’infern, va aprofitar per fer un tomb per l’Olimp. Al llegir el missatge de Zeus, la seva opinió va estar totalment diferent:
—Em penso, Hera, que no has entès el missatge com calia. Per fi el meu germà ha volgut donar-me l’oportunitat que em mereixia. Està clar que Zeus ha dit:
“Deixo els meus poders a la meva predilecta i estimada esposa Hera? No! Pel meu envejós germà Hades. Mai de la vida se li permetrà a l’impulsiu Posidó. De cap manera per Prometeu. Tot això dit és el meu màxim desig, jo, Zeus, déu totpoderós de l’Olimp.”
Posidó el va interrompre, fogosament:
—Sereu Brètols! Que no veieu que el que Zeus volia dir és:
“Deixo els meus poders a la meva predilecta i estimada esposa Hera? No! Pel meu envejós germà Hades? Mai de la vida! Se li permetrà a l’impulsiu Posidó. De cap manera per Prometeu. Tot això dit és el meu màxim desig, jo, Zeus, déu totpoderós de l’Olimp.”
Finalment, Prometeu, com a erudit en la matèria, ja que havia estat molt temps en contacte amb els humans, els va rebatre les seves interpretacions.
—Ignorants, el que Zeus ha volgut dir en tot moment ha estat això:
“Deixo els meus poders a la meva predilecta i estimada esposa Hera? No! Pel meu envejós germà Hades? Mai de la vida! Se li permetrà a l’impulsiu Posidó? De cap manera! Per Prometeu, tot. Això dit és el meu màxim desig, jo, Zeus, déu totpoderós de l’Olimp.
—Tot aquest temps que has malbaratat amb els humans t’ha trastocat! —va cridar Posidó
—Oi tant que sí, l’últim déu que Zeus haguera triat fores tu —va rebatre Hera.
—Això no pot quedar així! No veieu que l’únic que Prometeu pretén és afavorir els humans i allargar la primavera? Foc i calor devastadora! Que sigui l’estiu més tòrrid que mai hagin viscut! —va exclamar Hades
—Què tens comissió d’algun humà venedor d’aires acondicionats? —va replicar Posidó.
—Prou de ximpleries tots plegats. Declarem la guerra a Prometeu. Tots contra ell! No tens res a fer! —cridà Hera.
—Això t’ho has cregut tu. Jo no estic pas sol. Compto amb l’ajut dels meus fidels i valerosos herois mortals. Esteu Perduts —respongué Prometeu, i va baixar a la Terra a demanar consell a un savi historiador, que va resultar ser el meu mestre de socials:
—Llorenç, tu que coneixes els secrets i les estratègies de totes les guerres dels humans, si us plau, digues, què puc fer per vèncer?
—Com va dir Juli Cèsar, “divide et vinces”—va recomanar-li en Llorenç.
—Què vols dir amb això?
—Vull dir precisament això. Una batalla de tots els humans contra tots els déus de l’Olimp ens conduiria a tots nosaltres cap a una mort segura.
—Però si ja la teniu assegurada!
—Assegurada sí, però no en aquesta batalla. Vull dir que no es salvaria ni l’apuntador. M’explicaré: Seguirem l’estratègia de Juli Cèsar, és a dir, hem d’aconseguir que els déus sentin enveja entre ells, i que regni la gelosia, l’odi i la discòrdia a l’Olimp. Llavors atacarem de manera inhòspita i els vencerem.
—Està bé. No m’expliquis com els penses atacar. Deixem les sorpreses pel final. Llorenç, confio en tu. En quant al tema de crear gelosies, et podria suggerir alguns consells. Hera sempre ha estat una deesa molt venjativa. Si algun humà la temptés a venjar-se de tots els altres déus per haver-la subestimat pel fet de ser una deesa... Posidó sempre es deixa portar pels seus instints primerencs.
—Caldria aprofitar-se d’aquest fet.-Interrompé el Llorenç —ja sé com derrotar-los: L’Aitor (un company meu que s’havia colat dins del meu somni) pujarà a l’Olimp muntant a sobre de Pegàs i li explicarà a Hera la recepta d’una poció que li duplicarà el poder, però els ingredients es trobaran als indrets més remots de l’Univers, així ens la traurem de sobre. Posidó serà fàcil de distreure. Només caldrà que l’Òscar (un altre company. Apa! Si allà era tota la classe!) li ensenyi un videojoc força bèl•lic, i ja el tindrem enganxat i apartat dels altres déus. El Fan (el meu amic de l’ànima i alhora també company de classe) s’encarregarà de distreure a Hades, mostrant-li uns dracs que coneix allà a la Xina que fan més foc que els valencians a les “Fallas”, i el desviarà cap al Tibet, on el cant dels monjos lames el deixarà “KO”.
—I l’atac com el farem? —va interrogar Prometeu, tot intrigat.
—Simplement no hi haurà atac. Amb l’Hera a Vietnam cercant la flor de lotus sagrada, Posidó enganxat a la PSP i l’Hades abduït amb els càntics del Dalai Lama, l’Olimp estarà desolat. Tu arribaràs allà, faràs acte de possessió del legat de Zeus i, sense cap altra resistència regnaràs fins la tornada de Zeus.
—Sorprenent! Realment ha estat un final molt sorprenent! Jo m’imaginava una gran lluita i ves per on, com d’una manera pacífica i sibil•lina hem resolt tot com a mi m’ha estat bé.
—De nou, com va dir Juli Cèsar: Vini, vidi, vici.
—Com?
—Vaig arribar, vaig mirar i vaig vèncer.
—Curiós mortal. També ha estat alumne teu?
—Bé, jo diria que més aviat podria haver estat al revés, però això ja són figues d’un altre paner.
—Doncs tot sigui per les figues de l’altre paner i per la llagosta que ha debilitat a Zeus. A la teva salut!
—A la teva salut!
—Aquest nèctar té un gust estrany!
—Prometeu, no és nèctar sinó cava.
—Shhhhhhhhhhht! Que si Dionís s’ho ensuma llavors sí que s’embolicaria la troca.
—RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING! RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING i més RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING —sonà el despertador.
—Cava, cava... —balbucejava jo, encara mig somniant.
—Què dius, cava? Llet amb xocolata i galetes, que és el que hi ha per esmorzar.
—Ai, mare. He tingut un somni molt estrany: Zeus s’anava de vacances al Carib, però s’oblidava l’ambrosia, i escrivia un correu electrònic a l’Olimp, però com estava tant cansat s’oblidava el signes de puntuació...
—Sí fill, sí. No continuïs que encara m’agafarà mal de cap. No és res més que el fruit de l’estrès —va tallar la mare, intentant evitar una altra de les meves historietes.
—I ara em toca anar a l’escola? Quina mandra! Amb el mareig que porto...
—No, fill, no. Avui és dissabte, però em vas demanar que posés el despertador a les vuit per començar a escriure la redacció per a la Sra. Ramona.
—Ah, sí, la redacció! Crec que ja sé de què tractarà: Una bruixa de mestra que castiga i tortura als alumnes amb sermons incomprensibles, inacabables i insuportables...
—Home, potser l’hauries de “maquillar” una mica, no creus?
—Sí. Millor serà un vell “cascaràbies”.
—I no prefereixes escriure el teu somni de l’Olimp?
—No, aquesta la guardo per una altra ocasió.
