Elisabet Casellas Pujol, Pinzellades
Només conec un color. Utilitzo aquesta paraula perquè és la que em remarquen ells quan m’expliquen de quina manera veuen el món, però per a mi, no té cap sentit.
Hi ha tantes paraules que escolto a diari i que no em diuen res, com ara: “vistós”, “paisatge”, “llum”, “opac”…
Potser us penseu que esteu davant d’un pessimista crònic o bé davant d’un artista extravagant amb una obsessió atípica envers els colors o els quadres, però lamento dir-vos que us equivoqueu.
Potser seria més interessant conèixer-me si es tractés d’algun dels dos casos anteriors, però la veritat és que us trobeu davant d’un cec. No vull que sentiu compassió perquè el què vull explicar-vos és la meva pròpia visió del món, aquella que no neix dels ulls sinó de l’esperit.
Em sento afortunat.
He conegut els colors a través de les sensacions, i a través d’aquestes, he conegut els “paisatges” que es desplegaven davant la meva pupil•la inútil.
He sentit els colors.
El blau és la brisa marina suau i càlida a l’estiu , la respiració indomable i potent de l’oceà.
El groc és l’escalfor excessiva de l’agost o la propina agradable d’un gelat de vainilla.
El vermell (amb V de “viu”) és la passió irrefrenable d’uns llavis amb iniciativa i aquell gust salat de sang. Les escapades de diumenge a la tarda i la sensació de tocar la gespa humida té nom de verd.
I com els moments, els colors també guanyen o perden intensitat.
Les tempestes incontrolables i salvatges són de color blau fort. El color groc quasi ocre és el color de la tardor i d’aquell soroll perfecte que neix de trepitjar amb força les fulles seques del carrer, que han desistit a romandre a un lloc que no les correspon.
He après a reconèixer-te a través de la teva olor o pels segons que et prens entre una passa i l’altra, que marquen el ritme del teu caminar.
He après a saber quan em menteixes, sempre et toques el nas amb la mà dreta d’una manera ràpida mentre respires amb més lentitud, com si fossis conscient de com em costa digerir un engany.
Sé quan estàs preocupada, perquè acabes marejant al cafè de tant remenar-lo. Quan tens un dia gris, en canvi, el satures de sucre (penses que si no pots fer desaparèixer els moments amargs, cal provar de neutralitzar-los).
A més, t’encanta fer soroll mentre mastegues els cereals, com si així es fessin palpables les teves ganes de menjar-te el món d’una mossegada.
Recordo el dia que vaig llegir-te (perquè saps que quan em parles et llegeixo l’ànima i quan et toco, el rostre). Recordo com em vaig aturar, recreant-me, en aquells ulls grans i curiosos. Recordo com vas mig somriure quan et vaig dir que tenies un nas molt xato i atrevit o com vas relaxar els llavis, petits com un pinyó, quan hi vaig reposar el meu dit.
Sé com et molesta que aquell maleït remolí impertinent que tens prop del serrell es negui a ser dominat i com t’agrada que atribueixi totes les seves característiques al teu caràcter inconformista.
Amb tot, sé com et transforma la música i és d’això del què estic orgullós. T’entusiasma que et justifiqui perquè Mozart és tan blau i Brahms, en canvi, el veig ocre o vermell.
Sento que he pogut ensenyar-te a estimar-la d’una manera molt diferent a com la senties abans. He aconseguit que et fes vibrar per dins d’una manera innèdita i nova per tu. He aconseguit que la visquessis des de la primera nota i que valoressis per dos els silencis i les pauses, que tantes vegades a nosaltres, ens han servit per parlar sense esquinçar-los.
Tu, per la teva banda, m’has recitat amb tota mena de detalls una llista increïble d’adjectius desconeguts i amb molta traça, has procurat fer-me’ls entendre.
Has descrit tots els paisatges que he sigut incapaç de valorar visualment perquè al final, els acabés imaginant.
T’encanta no deixar empremtes perquè dius que… “si no saben on has estat, mai no entendran on trobar-te”.
Però en canvi, ets plenament conscient del relleu que has perfilat en mi i en el què sóc.
Lliurar-me a tu sense complexes va ser tot un repte i fer-me sentir afortunat, tot un mèrit.
Per això m’agrada sentir com arribes a casa, posant la clau al pany dos cops perquè a la primera sempre se t’encalla. M’agrada sentir com arribes pel rastre de perfum que es cola des de la finestra quasi sempre oberta del menjador.
M’agrada saber que ets a casa i que procures aparèixer a costat meu per sopresa i que no entens com és possible que sàpiga que ets allà.
Ho sé perquè l’aire pesa menys quan ets a prop i perquè els meus ulls, tot i que adormits per sempre, es desperten una mica i t’imaginen amb el teu somriure entremaliat i aquell jersei color de primavera redundant.
El meu ordre és la meva rutina i l’assegurança de fer fugir la desubicació. Et va costar d’entendre però finalment vas adoptar aquesta filosofia a la teva manera d’entendre la vida, desorganitzada i caòtica fins aquell moment.
M’agrada que riguis quan et dic, després de que em serveixis a taula, que el plat fa molt bona pinta.
Entens que odiï el metro però et desconcerta la raó (la més lògica per a tu és que està plena de gent, de pressa i que bull d’impaciència).
Per a mi, en canvi, té més sentit dir-te que les olors es barregen d’una manera estranya i confusa.
Té sentit fer-te entendre que, simplement, no puc definir a aquells que, seriosos i preocupats, estan al meu costat.
Admiro que m’expliquis el significat de “persona de color” i que davant les preguntes insistents que et faig, acabis concluint amb mi que és una estupidesa utilitzar aquesta expressió.
Escoltar com et queixes d’uns rissos rebels i inconformistes pels dematins és un “bon dia” molt original.
Saber que em deixes la roba a l’armari de manera que mai combini dos colors “contraris” em fa sentir més còmode. Sé que has dedicat dos minuts en col•locar-la, dos més en plegar-la i els últims dos en buscar combinacions possibles que em faran, per bé o per mal, passar desapercebut.
Aquesta nit, mentre et faig escriure això en la màquina d’escriure del teu pare, t’atures de tant en tant i sé que somrient m’agraeixes sentir aquestes paraules.
Fora, plou d’una manera devastadora.
Saps que m’encanta la pluja, la seva olor (que jo la trio per definir la paraula “vida”), el seu soroll insistent, constant.
M’agrada pensar que és la manera de netejar l’aire i fer empassar a la terra les males paraules que algun dia van ferir a algú.
Per això m’agrada que plogui, perquè així no s’acumulen, es desfan i s’obliden, desapareixen.
T’aixeques i m’agafes les mans i sé perfectament quines són les teves intencions. M’agrada sentir que la nostra complicitat no té límits i que ets capaç de delatar-te en un sol gest.
Vols que sortim a fora descalços i que notem com la terra, viva, es dissol als nostres peus.
Sempre em dius que així és impossible no sentir-te part d’ella.
Sentir la pluja constant acaronant-nos la pell et tranquilitza, encara que després, a la nit, acabis tenint símptomes d’una pulmonia segons tu, molt justificada.
Ets pintora.
Saps que si pogués escollir, triaria els teus ulls. Mires el món d’una altra manera pel sol fet de ser una artista, el contemples pensant de quina manera el plasmaries sobre la tela, de quina manera aconseguiries que tothom, mirant-lo, el veiés com tu.
Quan et tanques a l’estudi sé que no puc molestar-te fins que deixes la porta entreoberta, invitant-me a entrar.
No t’ho he dit mai, però m’encanta que em posis davant la tela i em diguis que pinti alguna paraula, preguntant-me quins colors vull fer servir.
Tu sempre dius que els millors quadres de l’estudi són els meus, que neixen d’aquests moments de confiança consentida amb els teus estris de treball.
Jo, però, sense veure’ls sé que són més una raó per compartir entre aquarel•les i olis rialles còmplices, que no pas una introducció quasibé impossible al teu màgic món de la pintura.
Continuaré gaudint dels minuts que em deixis trastejar pel teu Univers d’art.
M’apretes la cama i sé que és la teva manera de dir-me que estàs satisfeta de les paraules que t’estic dedicant.
Sé que no te les dic sovint, però també sé amb tota certesa que saps intuir-les darrera d’altres de més discretes i tímides.
Aixequem-nos, anem a preparar-nos un cafè, que això d’escriure’t sigui quelcom que ens vingui a tots dos de gust, que no sigui res que es faci cansat, ni sembli que s’imposa, ni que quedi omplert de paraules buides que no volen dir-nos res.
Has remenat el cafè el temps just, amb les teves dues obligades cullerades de sucre morè. L’has bufat amb tota la delicadesa de la que ets capaç de bufar les boires i hem capturat un altre moment.
Ets cec.
Sé que ets tu qui posa veu a aquestes lletres que a cop de palanca de metall, es defineixen sobre el paper.
Sé que jo només sóc la mà que fa que aquesta màquina d’escriure vella cobri vida per uns moments i torni a sentir-se útil, però vull esgarrapar-te unes línies i que fem un concert a dues veus.
No va ser fàcil per a mi aprendre a estimar-te. Tampoc ho va ser per tu, estimar-te a tu mateix.
Penso que no podies entendre com algú amb els cinc sentits en forma podia estimar a algú que “només en tenia quatre”. No va ser fàcil lliurar-te a mi sense condicionants, sense pors, sense traves.
Mai t’he dit que no és fàcil per ningú. Tampoc ho va ser per a mi, creu-me.
Al descobrir-te poc a poc, he anat descobrint com t’equivocaves.
Tens un do.
Sé que tu mai no li hauries posat aquest nom, és cert, però tu saps també que és la paraula que utilitzo quan no sé ben bé com definir alguna qualitat.
Has pogut ensenyar-me a veure la vida amb uns altres ulls.
Sé que aquesta frase et farà riure.
Tu m’has ensenyat millor que ningú com són de febles les aparences. Injustificades, prefabricades, plenes de falsos estereotips que condemnen, etiqueten i diferencïen.
Obrir els ulls al món amb seguretat i disposició per captar tot el què vol ensenyar-nos és una lliçó que he procurat portar sempre al dia, perquè no se m’acumulés res, per no deixar-ho tot per l’últim dia.
“Quin dia més maco que fa, avui” són les paraules amb les que m’agrada que em despertis.
Quan et pregunto de quin color vols vestir, cada dia al matí, sempre esperes a escoltar les notícies per la ràdio per: “no desentonar amb l’ànim del món”, dius sempre.
Si jo miro la vida amb ulls d’artista sé que tu la contemples des d’un racó més profund. Per a mi, aquest és el teu sisè sentit.
No necessites un cinquè, tu mai has sigut com els altres.
Tornes, t’has anat a posar roba còmode.
Comences a parlar, i pel teu to de veu, sé que el punt final del teu monòleg interior és a prop, balancejant-se entre les últimes síl•labes.
La nit, sense complexes, ha empaitat la claror del dia i sota el sostre d’estrelles, la pluja insaciable que fins ara havia colpejat els vidres del menjador, sembla que s’ha retirat per no eclipsar la lluna, plena de ganes de vetllar el món.
Sento com badalles i com ignores l’efecte de la cafeïna dins del teu cos i concluim que és tard i que no queda res per dir-nos a través d’aquesta màquina d’escriure, desitjosa de descansar i saturada d’emocions.
Aquesta pluja que ens ha revitalitzat i ha airejat l’ambient, també s’ha emportat els prejudicis, les limitacions i el regust amarg d’oportunitats castrades.
Hi ha tantes paraules que escolto a diari i que no em diuen res, com ara: “vistós”, “paisatge”, “llum”, “opac”…
Potser us penseu que esteu davant d’un pessimista crònic o bé davant d’un artista extravagant amb una obsessió atípica envers els colors o els quadres, però lamento dir-vos que us equivoqueu.
Potser seria més interessant conèixer-me si es tractés d’algun dels dos casos anteriors, però la veritat és que us trobeu davant d’un cec. No vull que sentiu compassió perquè el què vull explicar-vos és la meva pròpia visió del món, aquella que no neix dels ulls sinó de l’esperit.
Em sento afortunat.
He conegut els colors a través de les sensacions, i a través d’aquestes, he conegut els “paisatges” que es desplegaven davant la meva pupil•la inútil.
He sentit els colors.
El blau és la brisa marina suau i càlida a l’estiu , la respiració indomable i potent de l’oceà.
El groc és l’escalfor excessiva de l’agost o la propina agradable d’un gelat de vainilla.
El vermell (amb V de “viu”) és la passió irrefrenable d’uns llavis amb iniciativa i aquell gust salat de sang. Les escapades de diumenge a la tarda i la sensació de tocar la gespa humida té nom de verd.
I com els moments, els colors també guanyen o perden intensitat.
Les tempestes incontrolables i salvatges són de color blau fort. El color groc quasi ocre és el color de la tardor i d’aquell soroll perfecte que neix de trepitjar amb força les fulles seques del carrer, que han desistit a romandre a un lloc que no les correspon.
He après a reconèixer-te a través de la teva olor o pels segons que et prens entre una passa i l’altra, que marquen el ritme del teu caminar.
He après a saber quan em menteixes, sempre et toques el nas amb la mà dreta d’una manera ràpida mentre respires amb més lentitud, com si fossis conscient de com em costa digerir un engany.
Sé quan estàs preocupada, perquè acabes marejant al cafè de tant remenar-lo. Quan tens un dia gris, en canvi, el satures de sucre (penses que si no pots fer desaparèixer els moments amargs, cal provar de neutralitzar-los).
A més, t’encanta fer soroll mentre mastegues els cereals, com si així es fessin palpables les teves ganes de menjar-te el món d’una mossegada.
Recordo el dia que vaig llegir-te (perquè saps que quan em parles et llegeixo l’ànima i quan et toco, el rostre). Recordo com em vaig aturar, recreant-me, en aquells ulls grans i curiosos. Recordo com vas mig somriure quan et vaig dir que tenies un nas molt xato i atrevit o com vas relaxar els llavis, petits com un pinyó, quan hi vaig reposar el meu dit.
Sé com et molesta que aquell maleït remolí impertinent que tens prop del serrell es negui a ser dominat i com t’agrada que atribueixi totes les seves característiques al teu caràcter inconformista.
Amb tot, sé com et transforma la música i és d’això del què estic orgullós. T’entusiasma que et justifiqui perquè Mozart és tan blau i Brahms, en canvi, el veig ocre o vermell.
Sento que he pogut ensenyar-te a estimar-la d’una manera molt diferent a com la senties abans. He aconseguit que et fes vibrar per dins d’una manera innèdita i nova per tu. He aconseguit que la visquessis des de la primera nota i que valoressis per dos els silencis i les pauses, que tantes vegades a nosaltres, ens han servit per parlar sense esquinçar-los.
Tu, per la teva banda, m’has recitat amb tota mena de detalls una llista increïble d’adjectius desconeguts i amb molta traça, has procurat fer-me’ls entendre.
Has descrit tots els paisatges que he sigut incapaç de valorar visualment perquè al final, els acabés imaginant.
T’encanta no deixar empremtes perquè dius que… “si no saben on has estat, mai no entendran on trobar-te”.
Però en canvi, ets plenament conscient del relleu que has perfilat en mi i en el què sóc.
Lliurar-me a tu sense complexes va ser tot un repte i fer-me sentir afortunat, tot un mèrit.
Per això m’agrada sentir com arribes a casa, posant la clau al pany dos cops perquè a la primera sempre se t’encalla. M’agrada sentir com arribes pel rastre de perfum que es cola des de la finestra quasi sempre oberta del menjador.
M’agrada saber que ets a casa i que procures aparèixer a costat meu per sopresa i que no entens com és possible que sàpiga que ets allà.
Ho sé perquè l’aire pesa menys quan ets a prop i perquè els meus ulls, tot i que adormits per sempre, es desperten una mica i t’imaginen amb el teu somriure entremaliat i aquell jersei color de primavera redundant.
El meu ordre és la meva rutina i l’assegurança de fer fugir la desubicació. Et va costar d’entendre però finalment vas adoptar aquesta filosofia a la teva manera d’entendre la vida, desorganitzada i caòtica fins aquell moment.
M’agrada que riguis quan et dic, després de que em serveixis a taula, que el plat fa molt bona pinta.
Entens que odiï el metro però et desconcerta la raó (la més lògica per a tu és que està plena de gent, de pressa i que bull d’impaciència).
Per a mi, en canvi, té més sentit dir-te que les olors es barregen d’una manera estranya i confusa.
Té sentit fer-te entendre que, simplement, no puc definir a aquells que, seriosos i preocupats, estan al meu costat.
Admiro que m’expliquis el significat de “persona de color” i que davant les preguntes insistents que et faig, acabis concluint amb mi que és una estupidesa utilitzar aquesta expressió.
Escoltar com et queixes d’uns rissos rebels i inconformistes pels dematins és un “bon dia” molt original.
Saber que em deixes la roba a l’armari de manera que mai combini dos colors “contraris” em fa sentir més còmode. Sé que has dedicat dos minuts en col•locar-la, dos més en plegar-la i els últims dos en buscar combinacions possibles que em faran, per bé o per mal, passar desapercebut.
Aquesta nit, mentre et faig escriure això en la màquina d’escriure del teu pare, t’atures de tant en tant i sé que somrient m’agraeixes sentir aquestes paraules.
Fora, plou d’una manera devastadora.
Saps que m’encanta la pluja, la seva olor (que jo la trio per definir la paraula “vida”), el seu soroll insistent, constant.
M’agrada pensar que és la manera de netejar l’aire i fer empassar a la terra les males paraules que algun dia van ferir a algú.
Per això m’agrada que plogui, perquè així no s’acumulen, es desfan i s’obliden, desapareixen.
T’aixeques i m’agafes les mans i sé perfectament quines són les teves intencions. M’agrada sentir que la nostra complicitat no té límits i que ets capaç de delatar-te en un sol gest.
Vols que sortim a fora descalços i que notem com la terra, viva, es dissol als nostres peus.
Sempre em dius que així és impossible no sentir-te part d’ella.
Sentir la pluja constant acaronant-nos la pell et tranquilitza, encara que després, a la nit, acabis tenint símptomes d’una pulmonia segons tu, molt justificada.
Ets pintora.
Saps que si pogués escollir, triaria els teus ulls. Mires el món d’una altra manera pel sol fet de ser una artista, el contemples pensant de quina manera el plasmaries sobre la tela, de quina manera aconseguiries que tothom, mirant-lo, el veiés com tu.
Quan et tanques a l’estudi sé que no puc molestar-te fins que deixes la porta entreoberta, invitant-me a entrar.
No t’ho he dit mai, però m’encanta que em posis davant la tela i em diguis que pinti alguna paraula, preguntant-me quins colors vull fer servir.
Tu sempre dius que els millors quadres de l’estudi són els meus, que neixen d’aquests moments de confiança consentida amb els teus estris de treball.
Jo, però, sense veure’ls sé que són més una raó per compartir entre aquarel•les i olis rialles còmplices, que no pas una introducció quasibé impossible al teu màgic món de la pintura.
Continuaré gaudint dels minuts que em deixis trastejar pel teu Univers d’art.
M’apretes la cama i sé que és la teva manera de dir-me que estàs satisfeta de les paraules que t’estic dedicant.
Sé que no te les dic sovint, però també sé amb tota certesa que saps intuir-les darrera d’altres de més discretes i tímides.
Aixequem-nos, anem a preparar-nos un cafè, que això d’escriure’t sigui quelcom que ens vingui a tots dos de gust, que no sigui res que es faci cansat, ni sembli que s’imposa, ni que quedi omplert de paraules buides que no volen dir-nos res.
Has remenat el cafè el temps just, amb les teves dues obligades cullerades de sucre morè. L’has bufat amb tota la delicadesa de la que ets capaç de bufar les boires i hem capturat un altre moment.
Ets cec.
Sé que ets tu qui posa veu a aquestes lletres que a cop de palanca de metall, es defineixen sobre el paper.
Sé que jo només sóc la mà que fa que aquesta màquina d’escriure vella cobri vida per uns moments i torni a sentir-se útil, però vull esgarrapar-te unes línies i que fem un concert a dues veus.
No va ser fàcil per a mi aprendre a estimar-te. Tampoc ho va ser per tu, estimar-te a tu mateix.
Penso que no podies entendre com algú amb els cinc sentits en forma podia estimar a algú que “només en tenia quatre”. No va ser fàcil lliurar-te a mi sense condicionants, sense pors, sense traves.
Mai t’he dit que no és fàcil per ningú. Tampoc ho va ser per a mi, creu-me.
Al descobrir-te poc a poc, he anat descobrint com t’equivocaves.
Tens un do.
Sé que tu mai no li hauries posat aquest nom, és cert, però tu saps també que és la paraula que utilitzo quan no sé ben bé com definir alguna qualitat.
Has pogut ensenyar-me a veure la vida amb uns altres ulls.
Sé que aquesta frase et farà riure.
Tu m’has ensenyat millor que ningú com són de febles les aparences. Injustificades, prefabricades, plenes de falsos estereotips que condemnen, etiqueten i diferencïen.
Obrir els ulls al món amb seguretat i disposició per captar tot el què vol ensenyar-nos és una lliçó que he procurat portar sempre al dia, perquè no se m’acumulés res, per no deixar-ho tot per l’últim dia.
“Quin dia més maco que fa, avui” són les paraules amb les que m’agrada que em despertis.
Quan et pregunto de quin color vols vestir, cada dia al matí, sempre esperes a escoltar les notícies per la ràdio per: “no desentonar amb l’ànim del món”, dius sempre.
Si jo miro la vida amb ulls d’artista sé que tu la contemples des d’un racó més profund. Per a mi, aquest és el teu sisè sentit.
No necessites un cinquè, tu mai has sigut com els altres.
Tornes, t’has anat a posar roba còmode.
Comences a parlar, i pel teu to de veu, sé que el punt final del teu monòleg interior és a prop, balancejant-se entre les últimes síl•labes.
La nit, sense complexes, ha empaitat la claror del dia i sota el sostre d’estrelles, la pluja insaciable que fins ara havia colpejat els vidres del menjador, sembla que s’ha retirat per no eclipsar la lluna, plena de ganes de vetllar el món.
Sento com badalles i com ignores l’efecte de la cafeïna dins del teu cos i concluim que és tard i que no queda res per dir-nos a través d’aquesta màquina d’escriure, desitjosa de descansar i saturada d’emocions.
Aquesta pluja que ens ha revitalitzat i ha airejat l’ambient, també s’ha emportat els prejudicis, les limitacions i el regust amarg d’oportunitats castrades.
