Cada dia era la mateixa rutina. Les cinc de la matinada. Ió i les seves tres-centes quaranta tres companyes entraven a la granja.
Encara tenia els ulls mig tancats, com el cel. No havia passat una bona nit. Aquell fàrmac que el metge li havia donat el dia anterior no li havia provat. Es va passar tota la nit marejada i amb ganes de vomitar. I ara tornaven a estar allà.
No sabia si el pitjor de la seva feina era la posició en què havien d’estar o el poc espai que tenien entre una companya i una altra. Tot plegat era molt claustrofòbic. I, a més a més, li feien mal les popes. Perquè la pudor, de la qual tant es queixaven les seves companyes, ella no la sentia. Com sa mare, patia d’anòsmia.
-Ei, 177... T’has assabentat que la 311 s’ha mort?- va dir-li la 267 a Ió.
-Sí? De què?
-Va morir al part. Com a mínim han pogut salvar la vida de la seva filla...
-Tant se val. Per a la vida que li espera...
Ió va remenar el cap, com dient-li a la 267 que no li venia de gust continuar amb la conversa. I va reprendre la seva feina. Quan estava treballant no li agradava parlar. Només, de tant en tant, es distreia mirant el terra de palla de la granja. Així, absorta en el no res, era com el dolor de la vida se li feia menys insofrible.
Ja havien passat dues hores. Era l’hora del descans. Totes aprofitaven per sortir una estona fora, a la gespa. Mentre caminava cap a l’exterior, es va veure reflectida en el vidre de la porta. No es reconeixia. Tan sols veia uns ulls tristos envoltats per una immensa capa de greix. Com havia canviat des que havia arribat allà!
Era l'estiu i la calor dins la granja era d’uns cinquanta graus. Al propietari de la granja mai li havia passat pel cap la idea de fer instal•lar un sistema d’aire condicionat. Total. Per a què? Ell no hi era mai.
El sol feia una estona que havia sortit. Però tot i així encara s’estava molt bé ja que una lleugera brisa encara voltava per aquells indrets. Ió estava mastegant l’esmorzar amb la barbeta recolzada a la tanca. Contemplava el mateix paisatge de cada dia. Un petit estany custodiat per un majestuós salze de fulles enfosquides. Al darrera de l'estany i del gran arbre, hi havia un petit banc on un home de cabell gris, assegut, llegia un llibre. Sovint es preguntava quin tacte tindrien les fulles d’aquell salze. Seria suau o aspre? O quin color tindria l’aigua del llac contemplat de ben a prop. Tindria el mateix color grisenc? O un color diferent? Però de tots aquests dubtes, n’hi havia un que li pessigava amb més força: “Com deu ser aquell home?”
-En què penses?
Era la 186, la seva companya d’habitació.
-En res... Tenia la ment en blanc... -Va dir-li disfressant els seus pensaments.
-Saps ja la notícia?-Mentre deia això, la 186 va fer una mossada.
-Quina notícia? -Pensava que li volia parlar de la mort de la 311. Però no. Estava equivocada. La 186 havia rebut una altra informació de primera mà.
-M’han dit que avui vindrà el patró. I que es desempallegarà d’aquelles que no siguem productives... -Ja s’ho temia. Feia temps que no passava. Dos cops l’any, el patró visitava la granja i l'endemà unes quantes companyes no tornaven mai més.
-I t’han dit quan vindrà? -Una tènue idea li va fregar el cap. Però li va marxar tan ràpidament com li havia arribat.
-Segurament al següent torn. -Ió va treure la llengua. No li agradava gens com estaven pintant aquell quadre. A desgrat de la mala notícia, va acabar-se l’esmorzar. Fos quin fos el seu destí, millor que l’agafés amb la panxa plena.
El segon torn ja havia començat. Ara li havia tocat al costat de la 113. Encara sort, la nova companya no era gaire xerraire. Al cap de poc, la porta principal es va obrir. Ió va observar com una petita figura de color gris escortada per un espectre blanc irrompia dins la granja. Li van tremolar les orelles. Feia dies que no sentia tanta por. Potser des del primer dia que va arribar no sentia res de semblant.
L’home del vestit de color gris era el patró. Portava una mascareta a la cara. El seu acompanyant, que vestia una bata blanca, era el metge i era conegut per totes com “L’home sense somriure”.
Caminaven lentament, examinant asèpticament cadascuna de les treballadores. Però no les miraven com el que eren, com éssers vius plens de sentiments, no. Les observaven com a simples eines de les quals se’n podia treure un profit. I quan no servien, a la brossa.
L’espera se li va fer eterna. Però ara ja eren allà, darrere seu. No s’atrevia a mirar-los als ulls. Ió va fer el que millor sabia fer. Mirar al terra i continuar amb la seva feina. Ells, en canvi, se la van mirar amb certa cura. Però era una atenció freda, buida d’emocions, que gelava la sang de les venes. Finalment van fer el que ella temia. L’home sense somriure va tocar-li l’esquena i una forta rampa li va recórrer tot el cos. Tot seguit aquelles dues ombres van continuar la marxa, com si res.
Allò volia dir que l’endemà no tornaria. Mai més. Una llàgrima li va rodolar per la galta. “Quin fàstic!”, va pensar. No li agradava el tacte salí de les llàgrimes a la seva pell. Però va ser aquella llàgrima la que li va dibuixar un somriure. Va passar de la tristor a l’eufòria en un tres i no res. Havia pres una decisió. I no pensava pas fer una passa enrere.
El segon torn va acabar. I van tornar a sortir a fora. Ió sabia que aquell era el millor moment. Havia d’aprofitar la confusió que provocava la multitud. Va allunyar-se del grup de la manera més dissimulada que la seva corpulència li permetia i, conduïda per una força sobtada, va sortir corrent cap a la tanca. Quan estava a pocs metres de la barda li van venir els dubtes. Era una bona idea? Però ja era tard, la velocitat que havia agafat li va deixar només una única opció: saltar. I així ho va fer. Per un segon va sentir que volava com una colometa. L’aterratge va ser més aparatós del que ella es pensava. Un fort patam va donar-li la benvinguda al món exterior. Havia caigut de morros però no es va fer tant mal com s’havia pensat. Estirada encara al terra, va girar el cap, incrèdula encara, per comprovar si era veritat que havia saltat la tanca. I era cert!
Ió va fer una última ullada a la granja. Volia retenir aquella imatge a la seva memòria, per això va tancar els ulls. Després va fer un sonor sospir i, sense pensar-s'ho dues vegades, va allunyar-se d’allà deixant només un petit núvol de pols.
* * * * * * *
Per fi! Allà estaven tots dos. Sols. Cara a cara. Ell assegut i ella dempeus. La veritat és que Ió no s’havia imaginat mai que l’home que sempre llegia al banc de l’estany tingués una cara tan rígida però tan expressiva a la vegada. A desgrat d’aquesta petita mancança, a Ió li va semblar la cara més bonica que havia vist en els seus set anys de vida. Les mans de l’home agafaven fèrriament un objecte al qual no podia deixar de mirar amb inusitada serenor. L’objecte era un llibre. El seu títol era Ítaca.
Abans de marxar Ió es va atansar a l’estàtua i va llepar-li la mà tal com la seva mare la va llepar el primer dia quan ella arribà al món. Així va ser com Ió i l’home es van conèixer. I així va ser com es van acomiadar. Ió, la número 177 de la granja d’Ivars, anava ara a la recerca de vés a saber què. Havia sentit parlar d’un país on éssers com ella eren tractats de diferent manera. L’Índia es deia. Per què no provar-ho? No tenia res més a fer. I mentre se submergia en els seus pensaments i pensava com seria la seva somiada Ítaca, brandant la cua s’acomiadà de l’home que sempre llegia.
Encara tenia els ulls mig tancats, com el cel. No havia passat una bona nit. Aquell fàrmac que el metge li havia donat el dia anterior no li havia provat. Es va passar tota la nit marejada i amb ganes de vomitar. I ara tornaven a estar allà.
No sabia si el pitjor de la seva feina era la posició en què havien d’estar o el poc espai que tenien entre una companya i una altra. Tot plegat era molt claustrofòbic. I, a més a més, li feien mal les popes. Perquè la pudor, de la qual tant es queixaven les seves companyes, ella no la sentia. Com sa mare, patia d’anòsmia.
-Ei, 177... T’has assabentat que la 311 s’ha mort?- va dir-li la 267 a Ió.
-Sí? De què?
-Va morir al part. Com a mínim han pogut salvar la vida de la seva filla...
-Tant se val. Per a la vida que li espera...
Ió va remenar el cap, com dient-li a la 267 que no li venia de gust continuar amb la conversa. I va reprendre la seva feina. Quan estava treballant no li agradava parlar. Només, de tant en tant, es distreia mirant el terra de palla de la granja. Així, absorta en el no res, era com el dolor de la vida se li feia menys insofrible.
Ja havien passat dues hores. Era l’hora del descans. Totes aprofitaven per sortir una estona fora, a la gespa. Mentre caminava cap a l’exterior, es va veure reflectida en el vidre de la porta. No es reconeixia. Tan sols veia uns ulls tristos envoltats per una immensa capa de greix. Com havia canviat des que havia arribat allà!
Era l'estiu i la calor dins la granja era d’uns cinquanta graus. Al propietari de la granja mai li havia passat pel cap la idea de fer instal•lar un sistema d’aire condicionat. Total. Per a què? Ell no hi era mai.
El sol feia una estona que havia sortit. Però tot i així encara s’estava molt bé ja que una lleugera brisa encara voltava per aquells indrets. Ió estava mastegant l’esmorzar amb la barbeta recolzada a la tanca. Contemplava el mateix paisatge de cada dia. Un petit estany custodiat per un majestuós salze de fulles enfosquides. Al darrera de l'estany i del gran arbre, hi havia un petit banc on un home de cabell gris, assegut, llegia un llibre. Sovint es preguntava quin tacte tindrien les fulles d’aquell salze. Seria suau o aspre? O quin color tindria l’aigua del llac contemplat de ben a prop. Tindria el mateix color grisenc? O un color diferent? Però de tots aquests dubtes, n’hi havia un que li pessigava amb més força: “Com deu ser aquell home?”
-En què penses?
Era la 186, la seva companya d’habitació.
-En res... Tenia la ment en blanc... -Va dir-li disfressant els seus pensaments.
-Saps ja la notícia?-Mentre deia això, la 186 va fer una mossada.
-Quina notícia? -Pensava que li volia parlar de la mort de la 311. Però no. Estava equivocada. La 186 havia rebut una altra informació de primera mà.
-M’han dit que avui vindrà el patró. I que es desempallegarà d’aquelles que no siguem productives... -Ja s’ho temia. Feia temps que no passava. Dos cops l’any, el patró visitava la granja i l'endemà unes quantes companyes no tornaven mai més.
-I t’han dit quan vindrà? -Una tènue idea li va fregar el cap. Però li va marxar tan ràpidament com li havia arribat.
-Segurament al següent torn. -Ió va treure la llengua. No li agradava gens com estaven pintant aquell quadre. A desgrat de la mala notícia, va acabar-se l’esmorzar. Fos quin fos el seu destí, millor que l’agafés amb la panxa plena.
El segon torn ja havia començat. Ara li havia tocat al costat de la 113. Encara sort, la nova companya no era gaire xerraire. Al cap de poc, la porta principal es va obrir. Ió va observar com una petita figura de color gris escortada per un espectre blanc irrompia dins la granja. Li van tremolar les orelles. Feia dies que no sentia tanta por. Potser des del primer dia que va arribar no sentia res de semblant.
L’home del vestit de color gris era el patró. Portava una mascareta a la cara. El seu acompanyant, que vestia una bata blanca, era el metge i era conegut per totes com “L’home sense somriure”.
Caminaven lentament, examinant asèpticament cadascuna de les treballadores. Però no les miraven com el que eren, com éssers vius plens de sentiments, no. Les observaven com a simples eines de les quals se’n podia treure un profit. I quan no servien, a la brossa.
L’espera se li va fer eterna. Però ara ja eren allà, darrere seu. No s’atrevia a mirar-los als ulls. Ió va fer el que millor sabia fer. Mirar al terra i continuar amb la seva feina. Ells, en canvi, se la van mirar amb certa cura. Però era una atenció freda, buida d’emocions, que gelava la sang de les venes. Finalment van fer el que ella temia. L’home sense somriure va tocar-li l’esquena i una forta rampa li va recórrer tot el cos. Tot seguit aquelles dues ombres van continuar la marxa, com si res.
Allò volia dir que l’endemà no tornaria. Mai més. Una llàgrima li va rodolar per la galta. “Quin fàstic!”, va pensar. No li agradava el tacte salí de les llàgrimes a la seva pell. Però va ser aquella llàgrima la que li va dibuixar un somriure. Va passar de la tristor a l’eufòria en un tres i no res. Havia pres una decisió. I no pensava pas fer una passa enrere.
El segon torn va acabar. I van tornar a sortir a fora. Ió sabia que aquell era el millor moment. Havia d’aprofitar la confusió que provocava la multitud. Va allunyar-se del grup de la manera més dissimulada que la seva corpulència li permetia i, conduïda per una força sobtada, va sortir corrent cap a la tanca. Quan estava a pocs metres de la barda li van venir els dubtes. Era una bona idea? Però ja era tard, la velocitat que havia agafat li va deixar només una única opció: saltar. I així ho va fer. Per un segon va sentir que volava com una colometa. L’aterratge va ser més aparatós del que ella es pensava. Un fort patam va donar-li la benvinguda al món exterior. Havia caigut de morros però no es va fer tant mal com s’havia pensat. Estirada encara al terra, va girar el cap, incrèdula encara, per comprovar si era veritat que havia saltat la tanca. I era cert!
Ió va fer una última ullada a la granja. Volia retenir aquella imatge a la seva memòria, per això va tancar els ulls. Després va fer un sonor sospir i, sense pensar-s'ho dues vegades, va allunyar-se d’allà deixant només un petit núvol de pols.
* * * * * * *
Per fi! Allà estaven tots dos. Sols. Cara a cara. Ell assegut i ella dempeus. La veritat és que Ió no s’havia imaginat mai que l’home que sempre llegia al banc de l’estany tingués una cara tan rígida però tan expressiva a la vegada. A desgrat d’aquesta petita mancança, a Ió li va semblar la cara més bonica que havia vist en els seus set anys de vida. Les mans de l’home agafaven fèrriament un objecte al qual no podia deixar de mirar amb inusitada serenor. L’objecte era un llibre. El seu títol era Ítaca.
Abans de marxar Ió es va atansar a l’estàtua i va llepar-li la mà tal com la seva mare la va llepar el primer dia quan ella arribà al món. Així va ser com Ió i l’home es van conèixer. I així va ser com es van acomiadar. Ió, la número 177 de la granja d’Ivars, anava ara a la recerca de vés a saber què. Havia sentit parlar d’un país on éssers com ella eren tractats de diferent manera. L’Índia es deia. Per què no provar-ho? No tenia res més a fer. I mentre se submergia en els seus pensaments i pensava com seria la seva somiada Ítaca, brandant la cua s’acomiadà de l’home que sempre llegia.
