Tot va començar una tarda de diumenge. Estava estirada al sofà de casa mirant la tele, sense fer res. Enrere havia quedat un dia molt avorrit. De seguida es va fer l’hora de sopar, hi havia espaguetis. Amb un sospir m’en vaig anar al llit. S’estava calentó i còmode. Em dic Mandi, m’encanta tocar el saxo i tinc una germana que es diu Fiona. Tal com deia, m’en vaig anar a dormir. Estava mig adormida quan vaig notar que alguna cosa havia caigut a la meva habitació. Era una mena de gemma molt extranya; vaig voler tocar-la per observar-la, però una llum em va fer tancar els ulls i vaig notar que m’estava fent petitona, petitona. Em vaig despertar enmig d’un bosc que semblava infinit, només veia arbres, arbres i més arbres. No tenia ni idea d’on era. Només veia un rètol que posava: “CONCERT DELS TRES ÀNECS. VAGIN PER LA DRETA, DESPRÉS PER L’ESQUERRA, DESPRÉS CAP AMUNT, DESPRÉS CAP AVALL...” Encuriosida vaig seguir les indicacions, i em van portar fins a un camp ple de flors, però sobretot amb milions de tulipes. Aproximadament a un quilòmetre es veia un llac preciós, ple de cignes molt elegants. Encara més lluny es veia un bosc de canyes de bambú. No vaig trigar en trobar l’estadi i dos dels tres ànecs asseguts en un racó. Semblaven molt tristos i els vaig preguntar:
- Que us passa alguna cosa?
- Ens falta l’Arti. - em van respondre. Jo no savia de qui em parlaven i per això els vaig tornar a preguntar:
- Qui és l’Arti?
- És el nostre germà. El necessitem per tocar al concert. No ho podem fer sense ell.
Intentant ajudar, els hi vaig dir:
- Sabeu on pot estar?
- Quasi segur que està a casa. - van respondre. Els hi vaig demanar l’adreça, era el número 342 del carrer Toll de Sucre. Els vaig fer un “Fins aviat” i vaig començar a fer camí. Vaig trigar ben poc en arribar, era una casa bastant nova. Hi vaig entrar per veure si trobava l’aneguet. La primera habitació era el menjador, després vaig mirar a la cuina, però no hi havia ningú... Vaig continuar mirant a la sala de música, vaig mirar per totes les habitacions fins que només em quedava per mirar les golfes, on hi vaig arribar després de pujar 265 graons! Vaig veure moltes coses velles: un vaixell de joguina, una gabia pels ocells, un joc de cartes, però el que més em va cridar l’atenció van ser el munt i munt de caixes. Vaig veure l’aneguet buscant entre les caixes i amb molta curiositat li vaig preguntar:
- Què fas?
- Busco la meva flauta. - em va dir l’aneguet mentre plorava.
El vaig intentar consolar, preguntant-li:
- Recordes quan va ser l’últim cop que la vas veure?
- L’últim cop que la vaig veure va ser quan la vaig deixar a la tauleta de nit, abans d'anar-me’n a dormir. I tu, qui ets?!
Li vaig explicar qui era i que volia ajudar-lo. Quan es va guanyar la meva confiança, vam començar a buscar plegats. Vam buscar i rebuscar però no vam trobar res. Vaig agafar la meva lupa i vaig veure les coses del món diminut. Vaig veure un diminut tros de tela, era de color marró i amb una olor a xocolata...
- Coneixes algú que li agradi la xocolata? - li vaig preguntar.
- Bé, a moltes persones els agrada la xocolata: als meus veïns, als meus germans, als meus pares, als meus altres familiars, als meus amics de l’escola...
Sabia que allò no m’ajudaria gaire i vaig intentar simplificar:
- Hi ha algú que li agradi portar la roba de color marró?
- Sí. Hi ha un nen a la meva classe que quan és estiu porta la roba de colors càlids com el vermell, el groc, el taronja..., quan és primavera de colors llampants com rosa, violeta o porpra..., quan és hivern de colors freds com gris, blau o blau fort... i quan és la tardor de colors secs com marró, negre, granate...
- I és un amic de confiança? - li vaig preguntar a l’aneguet, que somreia molt segur de sí mateix.
- Sí, és un dels meus millors amics. Té moltes ganes de veure’m tocar la flauta.
- Bé, saps on pot ser aquest amic teu?
- No, però puc descriure-te’l. És un conill, es diu Hèctor i té nou anys. És morè, molt alt i porta ulleres.
- D'acord, crec que amb això en tinc prou. Anem a buscar-lo.
Vam sortir de casa i vam anar a veure si l’Hèctor estava entre el públic. Sí que hi era i ens vam apropar per dir-li si podia venir un moment.
- És clar que sí. -va resondre ell.
L’Arti ens va presentar. L’Hèctor semblava un bon minyó, però com que no pots refiar-te'n de ningú..., li vaig preguntar:
- No t’ho prenguis malament, però no hauràs agafat per casualitat la flauta de l’Arti?
- No patiu, que jo no l’he agafada.
- Segurament que hi ha algú que no vol que toquis la flauta, però qui? - vaig preguntar als meus amics. - No ho sabem encara, però tranquils que no trigarem a esbrinar-ho. Tranquil Arti, trobarem el culpable i recuperaràs la teva flauta.
Només faltava una hora perquè comencés el concert i teníem molta pressa per tan poca estona... Vam anar a buscar més pistes al pati de l’Arti -Jo també vinc!- va cridar l’Hèctor - Tinc curiositat per saber què passa.
Anàvem caminant, quan de sobte vaig tenir l'extranya sensació que ens seguien. Vaig mirar enrere i no vaig veure res, estava massa nerviosa. Quan vam arribar al pati hi havia, hi havia... un pati... Semblava tranquil i solitari.
- Encara s’ha d’arreglar i endreçar - va dir l’Arti -. Mentre anàvem buscant va venir la mare de l’Arti a saludar-nos i a oferir-nos galetes amb llet:
- Hola nois. Què esteu fent?- li vam explicar el què havia passat i vam afegir:
- Ara estem buscant la flauta al jardí que és el lloc on ens han portat les pistes.
Ella ens va mirar amb cara de preucupació i ens va dir:
- Què extrany. He de dir-vos que a mi també m’han desaparegut algunes coses, però no vull destorbar-vos.
- Coses? Quines coses? - vam preguntar amb un cert neguit.
- Doncs mireu, per començar, la cassola que utilitzo per fer la sopa, si me la troveu, us ho agrairé.
Què extrany, la flauta, la cassola de fer la sopa... Extrany. Estàvem en un racó del jardí quan vam sentir un soroll molt fort: EEEEEEEECS!!!!!!
Vam anar corrents a veure què passava quan vam veure l’Hèctor tot ple de caques d’ocell. L’Arti i jo vam mirar alhora cap al cel i sabeu què hi havia? Dalt d’un gran arbre i havia un niu i dins la flauta, la cassola, un altaveu de metall... Estàvem pensant com baixar tot allò d’allà, quan vam veure una garsa que venia volant des de qui sap on. Li vam dir:
- Siusplau, senyora garsa, ens torna les nostres coses?
Aquella bestiota va girar el cap. Mentre pensava, se'm va ocórrer una idea:
- Podríem donar-li alguna cosa a canvi... però què??- vaig preguntar.
- Jo tinc unes pedres molt boniques i brillants al jardí que no utilitzo, seria un bon intercanvi. - va dir l’Arti.
- Provem-ho! - vam dir tots alhora. L’Arti va anar a buscar les pedres i, quan la garsa les va veure, se li van posar uns ulls com a taronges!! I va dir:
- Això és una altra cosa, aquestes pedres són més fàcils de traginar. Accepto l’intercanvi.
Ens va donar totes les coses que tenia, fins i tot les que no eren nostres. Vam intentar tornar totes les coses als seus propietaris, encara que no va ser fácil, i vaig acompanyar l’Arti al concert. Els seus germans es van alegrar en veure’l i de seguida es van col·locar a l’escenari per començar a tocar, perquè ja feia una estona que haurien d’haver començat i el públic estava neguitós. El concert va ser un èxit, superant totes les espectatives. Els vaig felicitar i abraçar i amb quatre llàgrimes d’alegria als ulls els vaig dir: -Estic molt feliç que tot hagi acabat tan bé, però ara haig de marxar, a veure si trobo el camí de tornada a casa... No us oblidaré mai.
Vaig intentar trobar el bosc de bambú, el llac dels cignes, el camp de flors, les indicacions del concert... però estava tant cansada que em vaig quedar adormida als peus d’un gran arbre. Quan em vaig despertar estava a la meva habitació, al meu llit , calentona. Tot havia estat un somni!!! Això és el que pensava fins que vaig veure a sobre la tauleta de nit un grapat de pedres brillants!!!
