EL VOL CAP AL DESTÍ DESCONEGUT

El vol cap al destí desconegut

Va apretar a córrer. Va córrer potser fins l’infinit, qui ho sap...De fet, va córrer com gairebé cada dia, però amb més força encara. El gos va preferir fugir abans de resignar-se a seguir sofrint, perquè sabia que després d’aquella llarga cursa podria descansar tant com ho necessités. Ni tan sols es va fixar en l’aigua de la pluja que l’anava mullant segon rere segon, cada cop més; el temps no tenia cap mena d’importància, igual que tampoc la tenia el fet que tingués un públic que estigués presenciant la seva fugida constantment, i que aquest públic en fes comentaris indiscrets o mirades reveladores per damunt de l’espatlla. Aquest era el principal avantatge de tenir gens d’animal, d’actuar a base d’impulsos i instints: la raó no tenia gaire a dir sobre el que ell feia.
Ell no sabia qui era ni d’on venia i tampoc tenia un interès especial en saber-ho, ja que mai s’ho havia qüestionat. Tampoc sabia calcular el valor de la seva vida, la seva rutina es limitava a intentar aconseguir quelcom per menjar almenys una vegada al dia i un racó per ajeure’s a dormir un cop el sol ja s’ha post. La resta del dia es resumia en donar uns quants tombs per la ciutat sense un rumb concret. Era del tot innocent i això era un imant per tots aquells qui no tenen gaire cosa a fer amb la seva vida.
No havia sorgit del no res, simplement perquè era impossible, però ni tan sols ell sabia la seva procedència. Des que tenia ús de raó, es recordava vagant pels carrers amb mirada curiosa però amb passos insegurs, xafardejant cada objecte que no havia vist abans, com ho faria qualsevol infant, intentant ficar el nas a tots els edificis de colors vius i cridaners i plens de persones desconegudes: botigues, cinemes, sales de joc, teatres, restaurants i fins i tot cases, cases a les que no podria accedir mai. En el fons, fins i tot sense haver sabut mai què era una família, esperava que alguna dels milers de persones amb les que es creuava mentre donava els seus tombs diaris, s’aturés i s’ajupís a abraçar-lo, per després dir-li “T’he estat buscant! On t’havies ficat? Au va, tornem a casa, fill”, però l’instint li deia que aquest no era el seu futur...potser el que passava era que hi havia un gran llibre on, abans de que naixés, ja estava escrit tot allò que viuria cadascú...si era així, ell definitivament es trobava a l’acabament del llibre, escrit a mà amb un bolígraf amb la tinta a les acaballes, sota el títol de “La llista negra”.
Quan va arribar a l’edat en la que qualsevol criatura es posa cada matí la motxilla a les espatlles amb els primers llibres de text, que els ajudaran a aprendre els primers passos per llegir i escriure, i esperant retrobar-se amb els seus companys de classe; ell, en canvi, va aprendre la gran lliçó de “Com aconseguir el menjar necessari per subsistir”, que era bastant més laboriós i desagradable que intentar recordar unes quantes lletres. De la mateixa manera, quan els nens i nenes van començar a rebre classes d’idiomes estrangers, que els hi seran de gran ajuda de cara al seu futur laboral; ell va començar a intentar defensar-se, tot i que l’autodefensa no era el seu plat fort i això li va costar un preu elevat.
Sortia desprotegit i dèbil al carrer, enfrontant-se a tot tipus de perills i a la crueltat dels ciutadans, que no van tardar gaire a qualificar-lo: el veien com un animal, literalment parlant, potser pel seu aspecte deixat, els seus cabells desordenats i bruts i els quatre draps que portava per roba o pel seu comportament inusual, degut a la manca d’una educació; altres directament el classificaven entre els animals i l’anomenaven ‘el gos’. Potser si que era un gos, vés a saber, potser havia nascut per experimentar la vida d’aquests animals i conviure amb ells, en comptes de amb les persones; devia ser un d’aquells canins sense propietari que ronden pels boscos d’arbres color gris fosc i d’aspecte frondós, perduts dalt d’una muntanya i s’amaguen d’excursionistes i caçadors per no ser assenyalats amb el dit com ho era ell, per no rebre humiliacions, com les rebia ell, i per no ser maltractats, com ho sofria ell. De tant en tant pensava en marxar a un altre lloc on ningú el pogués jutjar descaradament, però com més ho rumiava, més se n’adonava que allà on anés es trobaria amb altra gent que el tractaria amb la mateixa crueltat que ho feien ara, probablement la crueltat era un tret propi de tots els humans.
Els seus dies, setmanes, mesos i anys, anaven passant, no pas lleugerament, i ell aconseguia el seu únic repte, que era subsistir; però el temps passava factura i tot allò que havia suportat al llarg dels anys no s’oblidava per molt que es volgués, els records d’allò viscut i tots els mals sons presenciats eren acumulatius i com tothom sap, tot allò que s’infla, acaba explotant. I així és com havia de ser.

Era el mes de desembre d’un any qualsevol, les llums nadalenques envaïen els carrers de dalt a baix, però en comptes d’admirar la fantàstica il•luminació, ell caminava a pas lleuger en direcció al supermercat més proper, o més ben dit, als darreres del supermercat, concretament on es trobaven els contenidors de deixalles, envoltats únicament per la foscor i la brutícia, cosa que a ell no li preocupava massa, ja que això significava que estava allunyat de la gent que el pogués estar controlant, o al menys això pensava. Un cop va ser davant dels contenidors d’aquell color verd fosc tan familiar, va estirar una mica els braços per començar a remenar i triar, hi havia de tot: caixes, caixes i més caixes buides o mig desmuntades, bosses de plàstic i cartró esquinçades, envoltoris de diferents mides i materials...i, en un racó, menjar per donar i per vendre, bé, en aquest cas era per alimentar-se. Va agafar tot el que li va cabre a les mans i més, i s’ho va emportar no massa lluny d’allà, a uns quants metres més endavant, on hi havia una cantonada per assentar-se. La majoria dels aliments que s’havia endut estaven caducats o a punt de fer-ho i l’altre part restant tenien cops i altres desperfectes al seu exterior, però tot això a ell no l’afectava, l’única cosa que li importava era sopar tranquil•lament en la seva soledat, però no va fer falta que passés massa estona perquè s’adonés de que aquest únic desig seu no es podria complir amb gaire facilitat.
Un parell de siluetes allargades, que venien de la part de l’entrada del supermercat, s’anaven acostant als contenidors a un ritme lent i desigual, balancejant-se cada tres passos i mig, murmurejant paraules sense sentit, i a cada pas ell s’encongia més, com si volgués dissoldre’s en el sòl o fer-se invisible, com si tingués el pressentiment que anirien en direcció a ell, i realment, el seu pressentiment era cert. Van caldre pocs minuts més perquè els dos joves, dels quals ara ja se’ls podia definir més que les seves ombres, s’assabentessin que una mica més endavant hi havia algú que no els molestava per a res, però que els cridava l’atenció i els faria entretenir una estona, seria una distracció acostar-s’hi, un passatemps bastant divertit, però només per ells dos.
Poc a poc van anar escurçant les distàncies sense molta destresa, i quan van ser a uns tres metres d’aquell individu que no sabien distingir clarament, ell va desitjar que en aquell precís instant de temps algun fenomen inexplicable fes que desaparegués màgicament, però com que no va tenir aquesta sort, va seguir enfonsant-se en ell mateix, deixant de banda el menjar i tot, oblidant-se del que li havia costat treure’l d’entremig de les deixalles. Per desgràcia seva, la terra tampoc se’l va voler empassar en aquesta segona oportunitat i en menys de trenta segons ja els tenia al davant, fregant-se les mans de manera sobre actuada i somrient contínuament, tot i que no sabia si aquest somriure era degut al pla malèvol que els hi devia esvoletegar per la ment o si es devia a la gran quantitat d’alcohol que corria veloçment per les seves venes i que es podia apreciar només veient els seus moviments dubtosos. Però no va tenir suficient temps de parar a pensar-s’ho. Les rialles dels dos amics van ressonar repetidament en el més profund del seu cap i després d’un parell de comentaris que es van intercanviar i que ell no va poder entendre, un puny ben tens i tancat se li va precipitar al mig de la cara amb tal velocitat que no se’n va adonar fins que el blau ja li començava a sortir. I després d’aquest cop, un altre i un altre i un altre... Fins que va tenir la sort o la desgràcia que el crit d’un altre jove que podria ser el seu amic, sorgís enmig de la nit i els fes donar per acabada la seva distracció puntual, com si es tractés d’un joc de taula que deixessin a mitja partida, restant-li importància.
Encara va tardar uns minuts en reaccionar, els mateixos que va necessitar per tornar a sentir l’aire entrant i sortint disparat dels seus pulmons; va ser llavors quan es va aixecar sense ni tan sols dubtar-ho i va donar uns primers passos, ben bé com si fos un nadó que aprèn a caminar, i així ho va viure. Després d’aquelles passes i de tornar a sentir la sang córrer pel seu cervell, es va sentir com si hagués tornat a néixer i ho va veure tot clar per primera vegada. Quan una cosa perd el seu sentit, no hi ha raó que t’insti a seguir-la duent a terme, no hi ha res que et segueixi aferrant a ella, i doncs, quina altra excusa quedava? Cap, estava clar. La solució més obvia i raonable l’acabava de veure.
I així va ser feliç per un moment de la seva existència. Sabia que havia pres la decisió adequada per primer cop i no necessitava que ningú li ho confirmés; si feia el que havia de fer seria lliure en aquells últims fragments de temps. Va obligar les seves cames a córrer com no ho havien fet abans i els va dir que ignoressin el dolor que regnava en cadascun dels seus ossos i el seu cos li va fer cas, perquè intuïa que acabada aquella correguda, no necessitarien sentir res més, ni sofriment ni plaer, ni fatiga ni descans, ni pes ni lleugeresa, res de res...
I en aquell moment no li va preocupar més aquell absurd dubte existencial de la seva procedència, i fins i tot va desitjar ser realment un animal per desplaçar-se encara més de pressa de com ho estava fent. Va convertir-se en un gos, potser va esdevenir un llebrer i va utilitzar totes les seves armes. La seva velocitat el va portar fins al lloc més allunyat de la ciutat i no en va tenir prou, va seguir volant i esquivant tota mena de vehicles i altres entrebancs, va fer ús de la seva vista prodigiosa de llebrer i així fins ara, tot i haver atrapat l’infinit temps enrere.